PLA "B"

Si un paio amb cara d'espavilat puja al teu vagó de tren després de 10 hores de viatge infumable fotent bots amunt i avall i et proposa baixar del tren i anar a sopar a casa seva, és molt difícil rebutjar. Tens tantes ganes de baixar del "saltamontes" de fira que estàs molt ben predisposat per qualsevol opció que et permeti fotre el camp. Estàs a punt de començar un PLA "B".

Un pla "B" per definició necessita d'un pla "A" per poder existir. El nostre pla "A" era arribar a Hsipaw, un poble de l'est de Birmània situat al cor de l'estat Shan. Quan faltaven dues hores per arribar en Naing Naing va aparèixer en escena i ens va convèncer per anar amb ell i fer dos dies de trek per la zona visitant els pobles dels voltants. Un pla "B", més improvisat i imprevisible, més emocionant i desconegut.

No teníem massa clar on estàvem. De fet encara no sabem com s'escriu el nom del poble perque no apareixia a la nostra guia. El poble forma part d'una zona on fa cinc o sis anys hi havia enfrontaments entre la guerrilla rebel i el govern, i això fa que la infraestructura turísica (hotels, restaurants, però també timadors i plastes) sigui molt baixa. Només arribar vam anar a sopar a casa el personatge, i ens en vam adonar que aquell home no era un guia qualsevol. D'entrada va comentar-nos que el sopar el feia la seva filla perque la seva dona estava a la presó fins que se celebressin les eleccions generals, al cap de 4 mesos.

D'acord... ja l'hem ubicat... és dels bons...

Després ens ensenya un article d'una revista belga que explica la seva història: descendent de l'últim rei Palaung (una ètnia minoritària que habita a les muntanyes del voltant), excombatent de la guerrilla i després reporter de guerra quan canvia el fusell per una videocamara. La seva mare era la metgessa de la guerrilla i el seu germà està exiliat al camp de refugiats de la frontera tailandesa.

És dels bons i l'han putejat tant com han pogut...

Fa uns anys enrera la guerrilla Palaung va decidir rendir-se després de disparar la última bala del cargador. Acabades les bales, acabada la guerra. Bona part d'ells van emigrar a Tailàndia i d'altres es van entregar. En Naing Naing va ser dels segons, i això li va costar uns anys de presó. Al sortir va decidir tirar per la branca del turisme, una opció habitual dels birmans marginats pel govern. Quan necessita diners puja al tren i convenç algun turista extenuat pel viatge infernal...

El trek amb en Naing Naing és el millor que hem fet fins ara, tot i la pluja, el fang i la boira. Cada 10 min apareixia amb alguna història sobre la regió, el govern o els dies de guerrilla. De tant en tant també entonava alguna estrofa del "Baby One More Time" de la Britney Spears... i a continuació afegia "She is going down..." Si si amic meu... She is really going down..... tot seguit et feia un truc de màgia amb dues pedres del cami... tot un crack.

Per cert aquí van tres consells bèlics bastant macabres però útils si algun dia us persegueixen per la jungla rollo Rambo a "Acorralado".

1. Si has de posar una mina no la posis al camí, posa-la als arbres que hi ha als marges perque és on s'amaguen els soldats quan els hi dispares. Aquest consell és molt bèstia però ell ens el va explicar molt seriós, així que deu ser important.

2. Si pots deixa una vaca morta al mig del camí, els soldats enemics sempre tenen gana. S'hi tiraran a sobre i seran un blanc fàcil.

3. Desenganxa una de les soles de les teves botes i torna-la a enganxar del revés, serà incòmode però deixaràs petjades difícils de rastrejar.

A part d'aquestes perles del combat de guerrilla, en Naing Naing ens va portar per pobles Poulong i Shan que no havien vist un blanc en molt de temps... alguns nens quan ens veien corrien cap a casa aterroritzats, d'altres reien i saludaven. La gent era d'una hospitalitat increïble, aquí sí que es pot dir allò de "El poc que tenen t'ho donen...". Els birmans són uns hostes excepcionals, d'una honestedat que fora d'aquí ja no existeix.

Hem enganyat de nou la Núria perque es disfraci, aquest cop de Palaung.

La cirereta (guinda?) del pastís va arribar després del trek. Vam decidir arribar fins a Hsipaw amb moto, però com que només hi havia un conductor per dues motos, algú havia de conduir-ne una (amb marxes eh!! poca broma!). El resultat és que després de dues hores de classe el Sergi ja és un conductor expert.

 

Els dos transports més populars de la zona.

"Me encanta que los planes salgan bien..." Hannibal dixit.

Birmània, comença la funció

Ja hem arribat a Birmània! Desprès de rebotar com boles de billar pels aeroports del sud-est asiàtic, vam acabar la carambola a tres bandes aterrant a Yangon, capital del país i seu de la pagoda més espectacular d'àsia, la Shwedagon Pagoda. Tonelades d'or massís i budisme festiu multicolor.

Shwedagon Pagoda, Yangon.

                                                         
Com potser alguns ja sabeu, Birmània està governada per una dictadura militar desde 1962. Aquell any el General  Ne win  va derrotar el govern anterior, format per les persones que havien aconseguit la independència davant l'exercit britànic el 1948 i que estaven liderats entre d'altres pel general Aung San. Aquest règim militar semblava que arribava a la fi el 1990, quan davant la pressió internacional contra la dictadura de Ne win, es van convocar i celebrar unes eleccions on el Partit Democràtic liderat per Aung San Suu Kyi (filla de l'antic general) va obtenir un 84% dels vots... en aquell moment de transició la resposta del govern va ser obviar els resultats i empresonar els liders del partit guanyador, de manera que el que podia haver estat un punt d'inflexió cap a la llibertat es va convertir en l'enterrament definitiu de les esperances democràtiques. "Muerto el perro se acabó la rabia".

Sabent els precedents aterres a Yangon preparat per trobar un poble abatut, ofegat per la por, però no es així. La capacitat humana per sobreposar-se es al·lucinant, va més enllà del que puguis imaginar.

U Bein's bridge, el pont de fusta de teca més llarg del món, Amarapura.

                                  

La gent de Birmània és encantadora, oberta i vital. A Birmània, quan camines pel carrer els vianants et saluden, et pregunten d'on vens, on vas, i somriuen, somriuen molt, com si el somriure fós una manera íntima de lluitar contra el règim que els ofega. Les seves cares són d'una bondat tan pura i transparent que en alguns moments penses que són feliços... res més lluny de la veritat. Estan feliços de veure que algú té prou interès en ells per anar-los a veure i de poder explicar-te allò que sembla inexplicable: tothom a Birmània està en contra de la dictadura militar. No és un país dividit, no hi ha els rojos i els nacionals, el clam és unànime. Però el règim segueix, i ja fa 60 anys que dura.

Davant d'aquesta situació absurda t'entra la urgència de preguntar, però preguntar a Birmània no és fàcil ni segur, has de saber on preguntes i a qui preguntes. Mai als llocs públics: al carrer, als bars, hotels... és com si haguessis d'esperar a que l'encarregat baixi el teló i els actors surtin a saludar per poder parlar de la situació política. Nosaltres vam trobar respostes a les escales d'un monestir i als menjadors de les cases on ens convidaven. Allà es desgrana la realitat del país i comences a entendre el que sembla incomprensible.

Com pot ser? si el 82% de la gent no els vol... com es que hi són? –Perquè tenen armes- I vosaltres no teniu armes? – Som un país 90% budista... no considerem la possiblitat de la violència.- Sí però sense armes mai els fareu fora.. algu ha d'agafar les armes...- Alguns estats del Nord estan combatent, però els govern té armes molt poderoses- I d'on treu el govern aquestes armes?

Aquesta pregunta es complicada de contestar però té una resposta interessant que porta a un dels actors secundaris més perversos de la pel·lícula: el govern xinés.

Birmània és un país amb una quantitat de recursos naturals enorme. Té rubís, ferro, or, moltíssim gas natural i capacitat per generar energia hidroelèctrica. No hauria de ser ni de bon tros un país pobre. Per més inri es un dels principals productors  d'opi del món (opi + procés = heroïna). Però aquesta sort, com passa en molts altres països, és la seva pitjor desgràcia.

La Xina dóna suport a la dictadura en forma de diners, armament i també diplomàticament, de manera que el govern birmà rep una certa cobertura i legitimitat (entre unes "cometes" grans com dos muntanyes) davant la resta de governs internacionals. Què rep Xina a canvi? El que sempre busca: diners. La Xina obté recursos a molt baix preu del govern birmà, de manera que el poble birmà acaba perdent per dues bandes: Veu com els seus recursos naturals són expoliats pel veí totpoderós i com el govern que els oprimeix s'enforteix militarment cada dia que passa. A aquesta pobra gent els estan robant i matant davant dels ulls del món. És així de cruel i de senzill. Cap país s'atreveix avui en dia a encarar-se a Xina, tothom hi té massa interessos econòmics, i cap organització pot ajudar al poble birmà de forma efectiva perquè el govern té massa control sobre els recursos i les persones que entren al país.

És una situació perversa que sembla no tenir sortida...i tot i això els birmans continuen somrient.

"Un birmà te mal de queixal i se'n va al dentista a Tailàndia. Quan arriba a Bangkok, es dirigeix a la consulta i li diu al doctor que té mal de queixal. El doctor el mira estranyat: però vosté no és d'aquí oi? -No, sóc birmà- I que no hi ha dentistes a Birmània? Ui si que n'hi ha! però a Birmània no se'ns permet obrir la boca..."  

Un dels "Moustache brothers" fent conya del seu propi empresonament, Mandalay.

El preu d'un acudit com aquest a Birmània són 7 anys de treballs forçats, càstig que van rebre els comediants "Moustache Brothers" per riure's del govern. Nosaltres vam poder escoltar el seu testimoni en primera persona a l'espectacle que cada nit fan al menjador de casa seva.

Sikkim Flower power !

Flower Power! Després del Tibet i Nepal arribem a la terra de les flors, el te, els arbres i les muntanyes, on la naturalesa explota, o millor dit desborda perquè la zona de Darjeeling i el Sikkim és la més humida i plujosa que hem visitat fins ara. Durant aquests dies la boira s’ha acabat convertint en el tìpic convidat pesat que allarga el cafè fins al vespre i al final es queda a sopar... la veritat és que li dóna un caire misteriós al paisatge però per contra no et deixa veure la muntanya més alta de l’Índia (el Kanchenzonga 8.598m). Durant els 3 dies de Darjeeling i els 6 del Sikkim només ens va donar una treva la primera tarda.

Darjeeling és la terra del te. El te indi és un arbust rollo “seto” com els que divideixen els jardins comunitaris. No fa olor i no té res d’exòtic però quan plantes milers de Km quadrats amb aquest arbust queda un quadre molt bonic. Si a més li poses les muntanyes i la boira entre mig el quadre és preciós... i llavors és quan comença l’exotisme i el mite del te de Darjeeling. Nosaltres vam provar un te 1st Flush del 2010 premium (el Ferrari dels tes) i ens vam arribar a la conclusió que guanyava molt amb tres cullerades de sucre, així que probablement no som els més indicats per parlar de les virtuts d’aquesta infusió.

Recollint el te per 1 euro al dia, Darjeeling.

La ciutat de Darjeeling s’extén bastant caòticament per les muntanyes, com la majoria de poblacions de la zona (una mica a l’estil Vallvidrera). És una ciutat amb gràcia a mig camí entre el Nepal, l’Índia i Anglaterra, i a primer cop d’ull sembla una zona rica en relació a la resta de l’Índia. Nosaltres vam de dedicar-li un parell de dies per veure una fàbrica de te, caminar pels camps, pujar al toy train, anar al museu del muntanyisme (el sherpa Tensing que va coronar per primera vegada l’Everest amb en Hillary va néixer aquí) i veure un tigre de Bengala al zoo. Per cert un zoo molt recomanable.

Posseïts per la il·lusió de pujar al toy train, Darjeeling.

El tercer dia ja vam agafar un jeep per anar cap al veí Regne del Sikkim, una part de l’Índia diferent en quant a cultura (la llengua majoritaria és el nepalès), religió (budisme fonamentalment) i gent. Els Sikkimesos son tranquils i somriuen facilment. És una terra molt preparada pel turisme perquè cada estiu queda envaïda per exercits de turistes indis que vénen de Calculta en busca de pau i harmonia, així que no hem tingut cap dificultat per moure’ns per la zona, trobar allotjament i menjar. Tot fàcil, tot maco i tot barato.

Jo tenia una casetaaa, Hansel i Gretel... Sikkim.

L’activitat reina del Sikkim és el trek, però com que nosaltres comencem a tenir una sobredosi de guies, yaks i tendes de campanya vam decidir caminar un parell de dies pel nostre compte i llestos. Les caminades pel Sikkim són fantàstiques; camins encantadors, escenes bucòliques, autòctons que et guien amablement i casetes Hansel i Gretel que enamorarien al mateix Joan Miquel Oliver. Només li posem un “però”: És bastant fàcil trobar-te gossos vagabunds bastant cabrejats pels camins sikkimesos, i l’experiència no és massa agradable...

En conclusió: han estat un dies perfectes per reuperar forces i preparar-nos per un dels plats forts del viatge, Myanmar en ple monzó (ja ens podem agafar fort...).