Sol solet (vine'm a veure!)

Portem una bona estona per triar quines fotos afegim al post i no ens posem d'acord. Què difícil és fer una mala fotografia a Nova Zelanda!

Després d'una setmana de pluja, vent i boira a la illa nord, hem arribat a la illa sud amb una sola cosa clara: aquí la ruta la marca el sol. Tant se val quantes hores haguessim dedicat a planificar el viatge, quants llocs "indispensables" haguessim marcat en el mapa, quantes carreteres fabuloses haguessim resseguit amb el boli. Aqui la mare naturalesa mana, i més que una mare és una professora malparida de les que posa exàmens sorpresa. És important arribar ràpid a aquesta conclusió quan viatges per NZ, sinó estàs condemnat a caure en la frustració.

Feta aquesta reflexió, la veritat és que el criteri de traçar la ruta en funció del sol ens ha deixat una setmana de cares felices i horitzons evocadors, ocells cantant, foques i pingüins. Hem caminat per les costes del mar de Tasmania, i hem atravessat el pais d'oest a est pel mític Arthur's pass (un dels tres passos de muntanya que uneixen les dues costes) per arribar a les costes del pacífic, on comença a treure el cap la fauna antàrtica.

Disfrutant del sol a la Apple tree Bay, Abel Tasman Great Walk, NZ.

Arthur pass, de costa oest a costa est, NZ.

Moeraki boulders, costa est illa sud, NZ.

Són bastant graciosos, Moeraki, NZ.

Deixem la zona dels glaciars i els fiords pel final del viatge. Ara arribar-hi és impossible: carreteres tallades, esllavissament de terres, inundacions, pobles aïllats per la neu i perill d'allaus a cada camí. Ens agrada l'aventura però no el massoquisme :)

Si el sol solet no ve a veure't, surt a buscar-lo!!

BONUS TRACK: Una experiència "kiwi"!!

A Nova Zelanda estan obsessionats fins un punt malaltís en preservar la seva fauna i flora autòctona, obsessió que arriba a cotes tals com la de promoure la matança de totes les espècies que no són originàries de les illes (pobres conills i possums...).
L'icona d'aquest moviment de conservació del patrimoni natural és una au no voladora, anomenada kiwi, que a la vegada és el sobrenom que s'utilitza per designar un novazelandès. Aquesta au en teoria habita per tota Nova Zelanda, hi ha cartells de "kiwi zone" a cada carretera i camping, però la realitat és que és pràcticament impossible veure'n una... tothom diu que hi són però ningú les ha vistes mai.

Dit això anem al cos de la història, que és intentar retratar el caràcter de la gent del país. M'aixeco un matí en una zona d'acampada aïllada on només hi ha una furgoneta vella que sembla abandonada i nosaltres. Com que en general l'accés a una dutxa no és fàcil, decideixo aprofitar la solitud absoluta per sortir en pilotes amb la tovallola, el sabó i la garrafa d'aigua a fer-me una dutxa campestre. No hay moros en la costa, cap iaia que pugui escandalitzar-se, així que em dutxo. Quan estic acabant sento algú que crida darrera meu i quan em giro veig el guardabosc i el seu gos que em miren fixament. El paio, que pel seu aspecte perfectament podria estar seguint un programa de rehabilitació, comença a cridar com un energúmen pel walkie-talkie:

-He is pissing!! He is fucking pissing!! -m'acusa d'estar pixant.
-No sorry, I was washing myself- li ensenyo la tovallola, el sabó i l'aigua mentre intento tapar-me. El gos em mira...

-You were pissing!!! Fucking tourists!! I saw you!! This is a kiwi zone, you're are bothering the kiwi...- Quan comença amb el rollo del kiwi em comença a tocar els collons (en sentit figurat clar...).

-No no no, I was washing myself, if I want to piss I go to the toilet - li senyalo el labavo que hi ha a 2 metres.

-Go back to your fucking country!!

Veient que la conversa no evolucionarà perque l'individu és bastant primari, pujo a la furgo, em vesteixo i fotem el camp del camping i de la maleïda kiwi zone... alguns éssers humans t'ajuden a apreciar la sol·litud...  

NZ: carretera i manta... molta manta !!

Ja hem passat l’equador del viatge, ja estem més a prop del final que del principi. Cada dia que passa reforça el sentiment de què el dia que vam decidir marxar va ser el més inspirat de les nostres vides. Quan repassem els llocs que hem trepitjat, les experiències que hem viscut i la gent amb qui hem compartit part del viatge... sembla que fos ahir mateix... després comencem a recordar tot el què ha passat entremig, i llavors el record s’allunya... han estat 6 mesos molt intensos! I encara ens queda molta corda :)


A mitjans d’aquests mes vam aterrar al nord de Nova Zelanda, un pais que suposem serà preciós quan pari de ploure i poguem sortir de l’autocaravana per veure’l... serà fantàstic... collonut... però de moment ens estem acostumant a veure’l codificat pel parabrises. Ens estem doctorant en terminologia de meteorologia chunga: rainy, windy, foggy, cloudy, frosty, snowy... a Nova Zelanda una tarda es pot espatllar de mil maneres diferents... aqui en Tomas Molina disfrutaria com un nen.

La Núria desplomant al Sergi al poker en un vespre plujós, autocarvana, NZ.

NZ és un país dividit en dues illes de tamany similar, l’illa nord i l’illa sud. L’illa Nord acull el 80% de la població perquè té millor climatologia, i l’illa sud està gairebé deserta i és famosa pels seus paisatges i fauna antàrtica: muntanyes, llacs, glaciars, pingüins, lleons marins, etc. La gran pregunta i el tema de debat que porta de cap a tots el viatgers és quina fracció dels dies de viatge s’han de passar a cada illa... pots passar hores discutint el tema i no acabaràs convençut amb la decisió final. Nosaltres, seguint la llei que diu que el més sensat és pendre decisions absurdes, hem decidit que com que la meteorolgia de l’illa Nord ens desespera, tirarem cap a l’illa sud i passarem tres de les quatre setmanes voltant per allà. Amb els pingüins. Entre els glaciars.

Qui no arrisca no pisca. Ja us direm com ha acabat l’aventura...

Nord de l'illa Nord, Hokianga Bay, NZ.

 

Cavant la nostra piscineta a la Hot water Beach, unes termes a tocar del mar, Coromandel peninsula, NZ.

De què s'alimenten els gegants?

Just baixar de l’avió, mentre esperava a la cua de control de passaports, em vaig adonar que estava completament rodejada de cossos inmensos, amb formes volumptuoses, de gran complexió i alçades considerables. Em vaig sentir com un liliputiense aterrant en un regne de gegants, un regne anomenat Tonga. La pregunta era inmediata: “I què mengen per ser tan enormes ?”

La Lata pelant la cassava abans de cuinar-la, Nuku'alofa, Tonga.

Tonga és un país de carnívors per excel·lència, no conceben l’opció de preparar un àpat sense que hi hagi una important part proteica: pollastre, xai, vedella, porc, vísceres, ous, peix, marisc, etc. Pels jardins de totes les cases es passegen lliurament gallines i porcs, els primers són la dieta del dia a dia i els segons es reserven per a les grans celebracions.

Un mestre rostidor de pollastres, centre de Nuku'alofa, Tonga.

El plat de carn o peix sempre va acompanyat d’una abundant quantitat de tubercles o arrels, generalment bullits o fets a la brasa. Els més populars són la kumara o patata dolça amb diferents colors i graus de dolçor (a nosaltres ens recordava a un moniato), la cassava o tapioca que es caracteritza per la seva textura densa, l’exòtic taro i finalment el yam per a les ocasions especials. Degut al seu gran consum i al fet que tots ells necessiten entre 8 i 10 mesos per crèixer, el paisatge de Tonga està envaït per aquests cultius, vagis on vagis.

Planta i tubercle de la purple kumara, la més dolça de les patates.

Per acabar-ho d’adobar, per si no hi havia prou aportació calòrica amb els plats principals, la fruita fresca més popular és el coco i la bolleria barata s’està introduint a les llars. El coco s’utilitza tant quan és verd (inmadur) per beure’n la seva aigua i quan és madur per menjar directament la seva carn o per ratllar-lo i convertir-lo en crema o llet de coco, producte utilitzat en infinits plats de les illes del Pacífic.

Si preferim sutilesa i aromes exquisits, no pot faltar una perfumada vaïna de vainilla, clàssicament conreada a la polinèsia.

Vaina de vainilla de la nostra granja. 

El ritual més important en la la cultura gastronòmica tongana és cuinar ‘lu a l’umu els diumenges. Umu és la paraula que designa la tècnica de coure sota terra mitjançant un forn de pedres calentes i ‘lu són els plats que s’obtenen d’aquesta tècnica culinària. Per preparar un ‘lu es barregen trossets de carn o peix amb cebes, espècies i llet de coco, i s’embolica tot plegat amb fulles de taro en forma de paquet.

Procés d'elaboració del 'lu cuinat a l'umu.

Però si vols convertir-te en un gegant, més important que tot plegat, és omplir-te el plat fins dalt tants cops com calgui fins que no quedi res damunt la taula. Així és com ho fa Tonga, i així és com ho hem fet nosaltres!

Deixa per demà el què puguis fer avui.

Fa dos mesos vam contactar la propietària d’una granja a Nuku Alofa, la capital de Tonga, i vam acordar que treballariem amb ella 3 setmanes. Les condicions d’aquest “treball” estan regulades per l’organització wwoof, que no és res més que una entitat que posa en contactes pagesos de granges orgàniques de tot el món amb gent interessada a treballar a en aquestes granges. La remuneració per aquest treball és un plat a taula i un lloc on dormir.


Vam arribar amb moltes ganes, després de gairebé 6 mesos carregant la casa a l’esquena com cargols, ens venien de gust tres setmanes de rutina: la mateixa casa, el mateix llit, la mateixa gent que et saluda pel matí, el colmado del davant... i no haver de carregar la motxila!! També ens motivava la idea d’apendre coses sobre agricultura orgànica, treballar fort deixant-nos-hi la pell i la satisfacció de veure els fruits del nostre esforç... però de seguida vam veure que la cosa no aniria així.

“Nosotros hacemos ver que trabajamos, y el gobierno hace ver que nos paga” –li van dir a ma germana quan va anar a Cuba... - crec que els tonganos subscriurien 100% la reflexió dels cubans. Cobrar un petit sou a canvi d’un treball minúscul .

La Núria fent immersió a l'estil de vida de Tonga, Nuku Alofa, Tonga.

El primer dia d’arribar a la granja, cap a les 10 del matí, les dues tonganes que ens havien de manar feina es van asseure al sofà i es van encendre dos pitis. Se’ls van fumar amb calma... exhalant amb tranquilitat... pel seu posat hauries dit que estaven madurant una reflexió que passaria a la posteritat, però tot acabava en la següent calada. Tres dies com aquest van ser suficients per veure que si voliem fer alguna cosa productiva haviem de pendre la iniciativa. I així ho vam fer.

Vint dies després podem dir que, malgrat alguns moments de desesperació i avorriment, hem disfrutat la vida i el ritme polinesi. Al final hem après força coses: hem treballat a l’hort plantant, regant, treient males herbes, recollint verdures, i hem conegut gran part dels seus cultius tradicionals, bàsicament tubèrcles.

Fent weeding (treure males herbes) amb la resta de woofers en un camp de patates dolces, "the farm", Tonga.

També hem cuidat de les gallines i dels seus ous i un cop a la setmana hem assistit a uns cursos sobre tècniques de conreu subvencionades i impartides per xinesos (que com a tot al món són una de les colònies majoritàries).

La Losa i el Sergi donant de menjar a les gallines.

En Liu ensenyant a la Núria com plantar la parsella.

Però el millor de tot ha estat la gent. Tots els treballadors de la granja, vinguts d’arreu del món i coneguts al poble com els “woofers”, compartim la mateixa casa. És una casa molt bàsica amb un lavabo que cau a trossos i unes habitacions depriments, però té un porxo magnífic, especialment si tens bona companyia i un matí assolellat.

Sempre trobem alguna cosa o altra a fer. Acostar-nos al centre fent autoestop per fer una cervesa, jugar partits de volleyball amb els woofers i els tonganos, perdre diners jugant al poker contra els nostres companys de pis, o fer un tomb pel mercat central dissabte al matí.

De camí al partit de volleyball després d'una "dura" jornada de treball.

Diumenge és el dia de descans, i tothom a l’illa es pren molt seriosament l’obligació de no fer res. És un dia perfecte per entendre l’essència de la cultura tongana i veure com respira la ciutat (a certes hores et preguntes si la ciutat respira...). Tornant de l’església, els tonganos que treballen amb nosaltres ens conviden a dinar plats cuinats a l’estil tradicional, i després anem tots a la platja a allargar la tarda fins que el sol es pon.

Com peta l'oceà pacífic! La Lata i la Núria als blowholes un diumenge a la tarda.

The Kingdom of Tonga

Les paraules que cada llengua aporta al món donen pistes sobre la cultura i el tarannà dels seus parlants. Les paraules més famoses que ha aportat la cultura hispànica al nostre món globalitzat són “fiesta” i “siesta”. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.


Tonga també ha aportat una paraula al la resta de llengües. El mot “tabú”, deriva de la paraula “tapu”, que en tonganès significa secret. Els secrets són un dels eixos fonamentals que estructuren la vida quotidiana dels tongans. En un país amb només 80.000 persones, format per 176 petites illes que semblen un esquitx de pintura sobre el pacífic, guardar els secrets de la teva família és tant important com conèixer els secrets de la resta.

Quan estàs a soles amb un tonganès no passaran 20 min sense que t’expliqui un secret aliè: la dona d’aquell està amb ell per diners, el pare d’aquest està a la presó, van veure a aquest altre fumant marihuana... salvar la cara, vigilar què diran, és la prioritat número ú de qualsevol família tonganesa. De l’única persona de qui no s’expliquen secrets és del Rei de Tonga, i no és perquè l’home no doni joc... Tonga és l’única monarquia de la Polinesia, i és per tots sabut que al seu monarca li falta un bull, però ningú ho comenta. Tabú. Tapu. Secret.

L’altre institució intocable és l’església. El Regnat de Tonga és un pais ultraregiligiós cristià, d’un fervor difícil de justificar. Una mica com a l’Espanya profunda de la posguerra, a Tonga les dones amb minifalda són putes i els qui no van diumenge a l’església cremaran a l’infern. Fa temps que les noies que regalaven corones de flors amb dos cocos als pits han canviat de vestuari. Les dones tonganes no mostren els hombros ni els genolls, i no fan carícies ni petons en públic ni tan sols als seus marits.S’ha acabat la inocència, és hora del pecat i la culpa.

Els cementiris tonganos són sempre colorits i estrafalaris, Nuku Alofa, Tonga.

La societat tonganesa és força autorepressiva, de manera que existeix una certa pressió social que obliga als tongans a comportar-se de la manera “correcta”. Això inclou multitud d’obligacions cap a la família, l’esgésia, els nobles i el Rei. Algunes d’aquestes obligacions són anecdòtiques, com és el fet que tots els tongans han de parlar una llengua diferent quan es dirigeixen al Rei o als nobles, una llengua que aprenen a l’escola i que només serveix per parlar amb la reialesa. Altres obligacions tenen un impacte directe sobre la seva vida quotidiana, especialment la qüestió de les donacions a l’església. El Regnat de Tonga té un 40% de la seva població vivint sota el llindar de la pobresa, i tot i això cada tonganès dóna aproximadament el 20% dels seus ingressos a aquesta institució... és una donació lliure? hi ha qui diu que cada tonganès aporta el què vol, però el fet que el cura llegeixi en veu alta el què cada família dóna potser afegeix una mica de pressió als parroquians, especialment en una societat on les aparences ho són tot. De fet alguns tonganesos demanen préstecs al banc per poder fer una aportació “correcta” quan arriba la donació anual de març.

La Núria i la Teta sortint de l'església el diumenge amb un kie-kie a la cintura, Nuku Alofa, Tonga.

Però res sembla tant greu en un decorat ple de palmeres cocoteres, sol esplèndid i platges cristal·lines, i més quan les normes que afecten als tonganesos no se’ns apliquen a nosaltres, els blancs. Els palangis, com ells ens anomenen, poden banyar-se en biquini, faltar a l’església i dir tacos, sembla que a nosaltres Déu ens jutja segons uns altres paràmetres...

Qui sap si les coses canviaran el novembre d’aquest any, amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques del país... potser després comencen a aparèixer els primers acudits sobre el Rei, i les primeres minifaldes...