30 d’abril 2011

Últim post

Doncs sí… el dia havia d’arribar i ha arribat. Amb aquest post acaba aquest blog. Ja fa unes setmanes que imaginàvem com seria el dia d’arribar, què sentiriem al tornar a veure la familia, si es faria estrany tornar a estar entre els amics o si al trobar-los tindríem la sensació d’haver estat xerrant amb ells la nit anterior. Ens reconeixeran els nostres gats? Reconeixerem la nostra ciutat? Com ens sentirem la primera vegada que ens despertem al nostre llit? Eren moltes preguntes i en dos dies totes van tenir resposta, de moment estem intenant assimilar-les.

El què sí que podem abordar són algunes de les preguntes que ens feieu/feiem abans i durant el viatge.

Recordem que algú ens preguntava: I on anireu quan torneu? Ja no us quedaran llocs on anar! Us acabareu el món!
Per ser sincers hem de dir que aquesta advertència ens va ficar una mica el neguit al cos, tot i que va tardar molt poc en esvaïr-se. Al contrari del que es pot pensar, la dimensió del món és variable. La terra es va fent gran a mesura que viatges al seu voltant, perque com més llocs descobreixes, més llocs t’adones que et falten per descobrir. El món és tan gran que mai cap viatger podrà acabar-se’l, i hi ha tantes persones que val la pena conèixer que mai ningú podrà parlar amb totes elles. A més, viatjar pel món és una experiència que et trasllada en l’espai, però també en el temps. És una manera de viure èpoques passades a les quals no podem retrocedir, i èpoques futures a les que potser no arribarem (volar de Birmània a Honk Kong és com entrar en una màquina del temps, recomanem a tothom fer un viatge que combini aquests dos llocs).
Aquests pensaments són tant certs com il·lusionants, i suficients per compensar tota la tristesa que pugui amagar-se en el fet que el nostre viatge ha acabat.

També flota a l’aire la pregunta: El viatge us ha canviat? És difícil saber-ho, sobretot desde dins, potser vosaltres sou qui millor podeu dir-ho. La nostra impressió és que per fora no hem canviat massa, més enllà del fet que som un any més vells. El nostre caràcter segueix sent semblant, els nostres defectes i virtuts continuen sent els mateixos. Potser per dins els canvis han estat més profunds, però en tot cas les conseqüències d’aquests canvis s’aniran veient poc a poc, amb les decisions que haurem de pendre a partir d’ara, des de les més quotidianes a les més importants.

Què heu après? Hem après moltíssimes coses durant aquest viatge. Moltes d’elles són coneixements, dades que desconeixíem, que hem intentat explicar en part a través del blog. D’altres tenen a veure amb la convivència, la tolerància, entre nosaltres i amb els demés, i d’altres tenen a veure amb la vida i en com volem viure-la, si podem i ens deixen :) Un altre llegat del viatge han estat les experiències que hem viscut; La grandesa dels glaciars patagònics, l’hospitalitat insondable d’un monjo birmà, el silenci d’una balena flotant al mig de l’oceà, el tronar de les allaus caient al nostre voltant, el gust fastigós del te de yak o el sabor deliciós del machiatto a les cafeteries d’Addis Abeba… totes aquestes són només una ínfima part de les sensacions que aquest viatge ha gravat a la part més íntima de la nostra ànima, i que ens acompanyaran la resta de la nostra vida.

Què és el millor de viatjar un any? Potser el millor és el sentiment de llibertat permanent, de poder triar cada dia què vols fer, on vols anar, amb qui hi vols anar. No tenir massa idea del què passarà demà és una de les coses més emocionants que es poden viure. Això ho trobarem a faltar molt, segur.

No se’m acuden més preguntes trascendentals, només una última reflexió per acabar…

Aquests dies estic una mica ociós, i com que no tenim tele (bé de fet sí que en tenim… pero ens ha arribat que un paio que es fa dir TDT ens l’ha espatllada mentre estàvem de viatge), m’he dedicat a remenar llibres del prestatge. Alguns no recordo com hi han arribat, com és el cas del llibre “Me’n vaig”, del Pepe Rubianes. Me l’he llegit i m’ha fet molta gràcia descobrir que en un dels llargs descansos que es va pendre mentre feia el “Rubianes solamente”, va donar la volta al món. Us transcric un dels fragments que parla de viatges:

“Penso que viatjar és la columna vertebral de l’existència, perquè permet comparar cultures i obrir la ment. Et penses que ets alguna cosa i viatjant veus que ets l’última merda, i encara amb pretensions.”

Com sempre el Rubianes deia les coses una mica a saco, però també com sempre la clavava bastant. Tot i això considero que viatjar encara t’aporta més coses que aquesta consciència de ser insignificant. Viatjar t’ajuda a comprovar en persona allò que molts de nosaltres ja pressentíem: com són de relatives totes les coses segons el moment i el lloc on et trobis, i que tot té el valor que li volguem donar. Això t’ajuda a superar la por a perdre. Gran part de les coses que alimenten el nostre ego o marquen el nostre prestigi social poden ser considerades banalitats si ens traslladem uns quants kilometres de distància, i quan parlo de nosaltres no em refereixo només a les cultures occidentals, també val per a l’Índia, el Tibet, Tonga, Bolivia o Etiopia, en més o menys grau. És cert que existeixen alguns motius pel patiment, i desgràcies que et poden amargar la vida, però no ho és menys que la gran majoria de les cadenes que ens lliguen i ens angoixen són en realitat ficticies, autoimposades, i només cal una mica de perspectiva per adonar-se’n. Viatjar et dóna aquesta perspectiva. En realitat hi ha poques coses que justifiquin la por a viure, al què passarà, perquè gairebé cap conseqüència és prou greu com per fer-te viure atemorit. Si hagués de complementar la reflexió del Pepe Rubianes, diria: “Viatjar m’allibera i em fa perdre la por a viure”.

Només esperem que mai passi prou temps com per arribar a llegir aquestes línies i tenir la sensació de què les ha escrit un estrany.

Així doncs aquest és l’últim post de la nostra última aventura, i el primer de la següent.

Us estimem!

Núria i Sergi

23 d’abril 2011

Un menjar únic, un únic menjar

Dubto que algú s'hagi interessat en comptabilitzar quantes injeres devoren a diari els etiops, però si us dic que es l'únic que mengen 80 milions de persones 2-3 cops al dia, us podeu fer una idea dels números.

Us preguntareu doncs: què és la injera?

La injera és una enorme crêpe esponjosa amb un toc agri feta a partir d'un cereal exclusiu d'Etiopia anomenat tef. La farina d'aquest minúscul cereal es barreja amb aigua, es deixa fermentar 3 dies ( sí sí... tres dies! Santa paciència!) i finalment la massa es cou, només per una cara, sobre una superfície metàl·lica.

Observant les diferents qualitats de tef, mercat de Bahir Dar.
El resultat de la meva injera es pot deduir per les cares de les meves mestres, Bahir Dar.
  El que diferencia un plat d'un altre és l'acompanyament que es col·loca damunt de l'injera. Podem degustar diversos shero (salsa de farina de cigrons amb espècies), diferents wats (estofats de verdures, llegums, carn o peix), tibs (tires de carn cuita), fir-fir (injera condimentada tallada a trossets), etc.

Remena... remena nena! Els wats porten hores de xup-xup, Bahir Dar.
El turista, poc familiaritzat amb aquests nous noms, ha de recordar una norma bàsica per no penedir-se al posar-se la injera dels dits a la boca: com més vermell sigui l'acompanyament més risc de cremor, esbufecs i llagrimots, perque contindrà més berbere (chili vermell en pols).
El preferit de tots aquests plats (de fet és el plat nacional) és el doro wat, que no és més que un estofat picant on hi flota una solitària cuixa de pollastre. En la nostra recerca culinària, no volíem marxar del pais sense provar-lo, però no ha estat cosa fàcil, perquè la nostra estada a Etiopia ha coincidit amb l'època de "fasting", un període de 56 dies previ a Setmana santa on els cristians ortodoxos no tasten cap producte o derivat càrnic.

Beyanatu, un clàssic de l'època de fasting, purs wats vegetals i llegums.
 Encara amb la boca i els llavis encesos, arriba l'hora del cafè. La beguda del cafè, original d'Etiopia, té un paper social cabdal. Quan algun familiar o amic et convida a casa, més val que tinguis la tarda lliure de compromisos; encendrà les brases, rentarà els grans verds de cafè, els torrarà lentament, bufarà el el fum aromàtic del torrat sobre la teva cara, matxacarà els grans en un morter i els farà bullir en aigua dins el clàssic jebena. Finalment, et servirà tres tasses mentre feu petar la xerrada. El toc surrealista de tota aquesta tradició l'aporta el bol de crispetes que sovint fa d'snack entre xarrup i xarrup del què es considera el millor cafè del món.

La tieta de l'Eshetu ens serveix el cafè vestida de forma tradicional, Gonder.
Però també pots beure un bon cafè sense tanta ceremònia, les cafeteries i restaurants de les grans ciutats serveixen uns macchiatos que rossen o superen les perfecció italiana, i només per 25 cèntims d'euruuu!

Qui acabi avorrit de tanta injera podrà recórrer a l'herència italiana, a base d'espaguetis i pizza, cuinats amb força gràcia arreu del pais... o a la combinació de suc de mango o papaya amb alvocat, una delícia que dóna una treva al paladar en el pais dels picants...

Diga-li suc... diga-li crema... deliciós!

20 d’abril 2011

Popurri etiop!

Quina borratxera de posts!! Aixo ja s'acaba i encara tenim coses per explicar!! "Al loro" amb la ultima historieta d'aquest popurri etiop... com a minim us servira per guanyar un quesito del trivial... quan la vam descobrir no ens ho podiem creure. Per cert gracies a tots pels comentaris, al peu del cano fins l'ultim dia!  i Forsa Barsa!! (en aquest cas no tenir c trencada fa mes mal que mai :)

A part de l'inoblidable Lalibela i les esglesies del Tigrai, Etiopia te molts altres llocs que, encara que potser no tan espectaculars, son prou interessants per passar-hi uns dies. Aquests llocs formen el nostre Popurri Etiop!!

AXUM:

La civilitzacio axumita es la mes important i antiga que ha poblat Etiopia, i va tenir lloc durant el periode que va anar del segle I d.C. al VII d.C. Va ser un imperi basat en el comerc, que va tenir relacions amb altres civilitzacions llunyanes com la grega o la india, i va ser a traves d'ells que el cristianisme va arribar a la regio, imposat per un rei anomenat Ezana . Els axumites construien uns monuments funeraris al.lucinants per enterrar els seus reis, alguns arribaven a 32 metres d'alsada! Avui en dia a Axum, l'antiga capital de l'imperi, es poden veure algunes de les restes arqueologiques que va deixar aquest imperi.

Les Stelae, els monuments funeraris mil.lenaris dels axumites, Axum.

po-pu-rri popurri!!


GONDER:

Impressionants els castells de Gonder. Cap al s. XVII els reis de l'imperi etiop van traslladar la capital de Lalibela a aquesta ciutat per estar millor protegits de les invasions musulmanes que arribaven desde l'est del pais. En aquells temps Etiopia era l'ultim bastio cristia d'Africa, fet que va despertar l'interes d'alguns paisos europeus, com Portugal. El Rei Fasilidas, el mes important dels reis de Gonder, va tenir alguns assessors Portuguesos, que van ensenyar als etiops algunes tecniques de construccio, com es pot veure en aquests castells... fins i tot hi vam trobar un jacuzzi primitiu!!



po-pu-rri popurri!!

HARAR:

Harar, la ciutat musulmana de l'est d'Etiopia, ha estat historicament la ciutat forta de l'islam a Etiopia, on vivien els Amirs (reis musulmans) i des d'on s'organitzaven les campanyes bel.liques cap a l'oest.

Una de les portes d'entrada a la ciutat antiga de Harar.

A part de la muralla i les portes medievals que rodegen la ciutat, Harar es famosa per dur a terme una de les tradicions mes pintoresques i arriscades del pais. Cap a les set de la tarda, quan comensa a fer-se fosc i els comerciants i pagesos que han passat el dia al mercat han de tornar als seus pobles, hi ha unes persones que s'encarreguen d'alimentar les hienes salvatges que deambulen pels voltants de la ciutat en busca d'alguna presa. Les hienes son el segon depredador mes mortal d'Africa, i suposen un perill real (sobretot fa trenta anys, ara no tant) pels habitants de la regio de Harar. Aixi doncs l'objectiu original dels alimentadors de hienes era el de saciar-les i tenir-les ocupades mentre la gent tornava a casa, a mes de fer que veiessin els humans com una figura amiga. Avui en dia aquest objectiu segueix existint, pero potser ha passat a ser secundari. L'home de les hienes compleix mes una funcio turistica que social, pero segueix valent la pena anar-lo a veure. Si en tens un parell (del que sigui) pots asseure't al seu costat i alimentar les hienes afamades amb la maneta. Jo soc un tio assenyat i vaig pensar que quedant dos dies per arribar a casa, volia conservar els bracets i les manetes, pero la meva companya de viatge, a qui li va la marxa mogollon, va decidir jugar-se-la... tranquilitzo als pares: la Nuria conserva totes extremitats.

La Nuria i les hienes... sense comentaris.


BABILE:

El poble de Babile no te res d'especial, excepte que els dilluns i els dimercres organitzen un dels mercats de camells mes importants del pais. Haviem escoltat que els etiops utilitzaven els camells per muntar caravanes llarguissimes que atravessaven els deserts del nord per anar a buscar sal, aixi que li vam preguntar al nostre guia: Quins son els criteris per comprar un camell? Ha de ser gros o petit? Jove o vell? Mascle o femella? La resposta va ser una mica decepcionant... un camell ha d'estar bo, perque l'estofat de camell es un dels plats mes apreciats de la regio. El millor moment del mati va ser quan ens van preguntar quant costava un camell a Espanya... algu en te la mes remota idea?



SASHEMENE:

I aqui ve la historieta mes surrealista de tota Etiopia: QUESITO ROSAAAA!!!

A Sashemene viu la comunitat rastafari mes gran d'Etiopia. Ens va extranyar molt trobar una ciutat rasta enmig d'un pais tan conservador i cristia com Etiopia, aixi que vam preguntar d'on venien... i vaya tela!!
L'ultim emperador de la dinastia salomonica d'Etiopia, que va governar a principis del s.XX, es deia Haile Selassie. Va ser un governant molt important per Etiopia, ja que va lluitar contra l'intent de colonitzacio dels italians i va convertir aixi Etiopia en l'unic pais africa que no ha estat colonitzat pels blancs. Paral.lelament, a Jamaica, les persones que lluitaven pels drets dels negres jamaicans (tots ells d'origen africa), van veure en Haile Selassie l'alliberador d'Africa del qual parlen les seves profecies de no se on, aixi que el van convertir en el seu messies particular i van comensar a autoanomenar-se "rastafaris", i es que Haile Selassie es el nom que va rebre aquest home quan es va coronar emperador, el seu nom original era "Ras Tefari", que en amarigh vol dir Princep Tefari.
Els mes vells de la regio expliquen com va ser de xocant veure arribar tot de jamaicans a Etiopia, amb les seves rastes, el seu ritme caribeny i els seus porrets de marihuana (si Etiopia es conservadora avui, imagineu als anys 30's!!). Al principi la majoria dels etiops es van sentir incomodes amb l'arribada dels jamaicans, inclos el propi Haile Selassie, pero a mesura que va anar passant el temps les dues cultures van apendre a conviure i fins i tot l'emperador els hi va regalar terres en la regio on avui es troba Sashemene. No hem visitat aquesta ciutat pero si que ens hem trobat uns quants rastes desperdigats pel pais, cantant com una almeja entre els vels i les tuniques blanques dels autoctons. Si voleu llegir millor i mes informacio sobre el tema aneu a la wikipedia... i veure-ho que aqui no ens inventem res :)





19 d’abril 2011

Dink!

Meravellos! Magnific! Excel.lent! Bonissim! DINK !!

Aquesta es una de les poques paraules que coneixem de l'amaric i practicament la unica que vam utilitzar durant 4 dies per comunicar-nos amb els pagesos de l'altipla etiop. Tampoc ens en calien moltes mes, perque la vida rural dels etiops es tan senzilla i natural que s'explica per si sola; ara agafo el burro per anar al poble del costat, porto els bous a lleurar el camp, les ovelles a pasturar... que estic cansat? jec sota una acacia... que estic avorrit? toco una mica la flauta... que es diumenge? ens reunim tots els homes del poble a veure cervesa artesana. No hi ha res mes a fer i no cal fer res mes, nomes deixar que els dies passin i resar perque les pluges siguin bones i les collites millors. Aquesta es la vida que porten un 80% dels etiops.

La figura mes habitual de l'Etiopia rural, dos homes caminant amb el basto a l'esquena.



Les dones cuiden del bestiar i els nadons.
 Per poder viure una mica el ritme del dia a dia de l'Etiopia rural, vam caminar durant 4 dies pels poblets del voltant de Lalibela. Mes que un trek d'escalar muntanyes i creuar rius, aquest ha estat un passeig per un estil de vida diferent, privat d'electricitat, d'aigua corrent i tecnologia, pero ple de tranquilitat i d'aquella connexio amb la terra que hem perdut la majoria dels occidentals. Per moments, el tipus de vida d'aquestes comunitats ens ha semblat el sumum de la naturalitat, un paradis bucolic, incontaminat i lliure de les necessitats postisses i els complexes inutils... pero de seguida te'n adones que es una valoracio feta a la lleugera. Res es tan facil, la vida rural a Etiopia te tants pros com contres; la manca d'acces a l'educacio, a la sanitat, a l'aigua potable, i les penuries quan una collita no es bona, son l'altre cara de la moneda, i poden convertir aquest paradis en un infern, com es va comprovar als anys 80's.

Els homes lleuren el camp "a la vieja usanza". Ni un sol tractor als camps Etiops!

Dones rentant roba a la vora del riu.


Un fotimer de nens pasturant les ovelles! La seguent generacio d'Etiops esta assegurada


L'unic animal exotic d'Etiopia, el Gelada Baboon!
Per bo o per dolent, sembla que les condicions d'aquestes comunitats canviaran en un futur proxim. Etiopia esta engegant un dels projectes mes importants de la seva historia: la construccio d'una presa al Nil Blau, l'afluent mes important del riu Nil ( 80% de l'aigua del Nil es etiop! ). Aquest projecte te com a objectiu principal la produccio d'energia electrica per abastir les comunitats rurals etiops, aixi com el control i la dosificacio de l'aigua. Els etiops estan molt il.lusionats amb la presa, fins al punt que paguen de bon grat un impost extra per finansar-la ( Egipte ha mogut fils per boicotejar els prestams dels paisos occidentals perque considera que la presa el perjudica ). Que passara quan l'Etiopia rural estigui electrificada? doncs que molt probablement els seus habitants milloraran les seves condicions de vida, en detriment de la preservacio de les seves tradicions. Des de l'optica egoista del viatger, que vol experimentar mons diferents al seu, aixo sera una gran perdua, pero es evident que Etiopia te tot el dret a "evolucionar" com totes les societats occidentals van fer en el seu moment. Nomes esperem que aquesta evolucio no signifiqui la perdua de les tradicions que formen la seva identitat.

Una noia etiop llegint al limit del penyassegat
Per acabar us expliquem que volem dir amb aixo de que els etiops son gent tradicional: quan hi va haver la guerra amb els italians, ara fa uns 70 anys, els guerrillers rurals etiops no van voler canviar la seva tunica blanca tot i saber que els convertia, mai millor dit, en un blanc perfecte. Els qui han vist filmacions de l'epoca diuen que es al.lucinant veure com els avions italians ametrallaven tot de petits puntets de color blanc inmaculat movent-se com un niu de formigues quan el trepitges. L'altre exemple, totalment vigent, es la manera com algunes comunitats rurals resolen els seus conflictes (per exemple, un pastor li roba una ovella a un altre). Els savis del poble porten l'acusat a l'esglesia, i li fan jurar amb la ma damunt la creu que no ha comes el crim. Si l'ha comes, no sera capas de negar-ho. Sabent que aquest sistema pot donar lloc al frau, els savis tenen un pla B per corroborar o desmentir el sistema de la creu: anar a la bruixa del poble amb alguna pertenensa de l'acusat i preguntar-li sobre la seva inocencia, el que digui la bruixa va a missa (la conclusio es que val la pena fer amistat amb ella per si de cas).

Els avis jeuen mentre les dones treballen assecant els cereals
















13 d’abril 2011

Una experiencia religiosa

La historia d'Etiopia es una llegenda que transcorre entre les tenebres de les seves tombes, deambula per les fosques cavernes de les seves esglesies i travessa els estrets passadissos dels seus monestirs. Es una historia que forma una mescla inseparable amb la religio, on les dades i els mites, el rigor i la fe, conviuen i es creuen teixint una trena que es remonta desde el naixement de Crist fins als nostre dies.

Recorrer el nord d'Etiopia suposa un viatge alucinant pels misteris de la seva historia i les intrigues del cristianisme ortodox. Avui en dia el cristianisme ortodox marca les tradicions, la cultura i la vida quotidiana de la majoria dels etiops, pero hi va haver un temps on aixo no era aixi. Quan el cristianisme va arribar a Etiopia, a mitjans del s.IV, els pocs etiops que van adoptar la religio van haver d'amagar-se de la majoria pagana, que no era massa receptiva amb el tema dels manaments, els pecats i els messies. La persecucio va arribar a tal extrem que els cristians van haver de construir les esglesies en els llocs mes inhospits i inaccessibles que poden existir, les roques escarpades del Tigrai. Es evident que els pobrets cristians no pensaven en aixo mentre excavaven la seva petita esglesia enfilada dalt de la muntanya, pero el cert es que les esglesies incrustades a les roues del Tigrai son una de les meravelles d'Africa.

Part de l'epica que rodeja aquestes esglesies es deu a l'aventura que suposa arribar-hi. Vam haver d'escalar les parets de roca, amb peus i mans, durant una hora, per poder plantar-nos davant la porta de l'esglesia d'Abuna Yemata.

La Nuria fent d'Indiana Jones! Amunt amunt cap a Abuna Yemata, Tigrai.

Una excursio poc recomanable si tens vertigen. La Nuria a punt d'entrar a l'esglesia, Tigrai. 
Alla ens esperava el capella, sostenint la clau gegant que obria la diminuta porta, i una devota de 90 anys (que per no enfonsar la nostra autoestima vam assumir que havia arribat en helicopter). Un cop a dins tot era foscor, pero a mesura que els nostres ulls van acostumar-se a la llum tenue, les pintures de les parets es van comensar a revelar. Pintures planes, bastant senzilles, irregulars per estar pintades directament damunt la roca. Explicaven les mil histories del cristianisme ortodox, peripecies de sants i martirs, contes fantastics que s'escapen o complementen l'antic i el nou testament. Recolzat a la paret, embolicat en una tunica i turbant blancs, hi havia la figura del capella; obscur, vigilant, silencios. Es possible que la visio d'aquell home submergit en la foscor d'aquella esglesia milenaria sigui la imatge mes propera del que va ser el cristianisme primitiu, abans que el Vatica, el Benedicto i el papamobil entressin en escena.



Apostols, sants i martirs. Sostre d'Abuna Yemata, Tigrai.

Atencio a les biblies del s.VI - VIII apilades com si fossin tebeos a la base de la columna...  
Despres de segles de penuries i fugitius, el cristianisme es va acabar consolidant, fins al punt que un dels reis etiops mes celebrats, Lalibela, va construir al s. XII els que es una de les obres arquitectoniques mes importants del cristianisme. Contrariament a les del Tigrai, les esglesies excavades a les roques de Lalibela no estan fetes per amagar-se de ningu. Son majestuoses, imponents, formant un complex de 11 esglesies comunicades entre si per passadissos i tunels secrets. Hi ha qui diu que si Lalibela no estigues a Etiopia, seria considerada una de les 7 meravelles del mon. Hi estem d'acord.


Esglesia de Sant George, a la dreta uns monjos oficiant la missa, Lalibela.
Descansant en els passadissos de Lalibela
Parets, arcs i pilars de roca vermella on durant tot el dia s'hi poden veure monjos ortodoxos oficiant cerimonies i escoltar els seus cantics monotons ressonant contra les pedres. Hi ha feligresos llegint llibres a cada raco, i velletes agenollades que fan petons a les pintures de sants i martirs. Aquesta atmosfera es el que diferencia Lalibela de la resta de restes arquelogiques que hem vist. Lalibela esta viva, i quan camines entre les seves cavernes sents que t'estas traslladant mil anys enrera.


Devocio dins l'esglesia de Bed Medhane Alem, l'esglesia excavada a la roca mes gran del mon!

Llegint i cantant desde primera hora del mati, Lalibela.

ETIOPIA S'HA DE VEURE!! ETIOPIA S'HA DE VIURE!!

06 d’abril 2011

Etiopia "is different"

Etiopia s'associa a fam, sobretot despres de les fotografies de la crisi alimentaria de l'any 1984. Aquelles imatges van mostrar al mon una de les veritats mes dures que poden existir:  persones morint de gana injustificadament. Si que es veritat que el Tigrai, la zona que va patir la crisi amb mes forsa, portava tres anys de sequia esperant una estacio de pluges que no arribava, pero tant determinant com la manca de pluges va ser l'actitud de la comunitat internacional i la del govern de Mengistu. Els paisos occidentals van negar l'ajuda que reclamava Mengistu pel fet que el govern d'Etiopia era marxista leninista, i esgrimien arguments en contra de l'ajuda com que en Mengistu utilitzava els diners per comprar armament, aixi que van adoptar una posicio totalment passiva. A l'altra banda Mengistu mostrava la mateixa passivitat, tot i disposar de recursos per atenuar la crisi. Despres de denunciar cinicament la falta d'ajuda internacional, va aprofitar la sequia per castigar la regio del Tigrai, ja que historicament aquesta regio havia donat suport a Eritrea en la guerra que aquest pais mantenia amb Etiopia. A Mengistu se'l recorda per ser un dels liders mes cruels a l'hora d'utilitzar la fam com a arma de guerra contra els rebels.

Sigui per una cosa o per l'altra, o per totes dues, la crisi alimentaria de l'any 1984 va acabar amb un milio d'etiops morint de gana. Un milio.

Pero Etiopia no es nomes fam, no ho era a l'any 1984 i no ho es ara.  Es innegable que la pobresa existeix, pero seria injust i fals reduir la realitat del pais a les fotografies dels anys 80's. 

Etiopia es el pais on va neixer la beguda del cafe i el nostre estimat Baltasar, el rei negre. Es la cuna d'una de les civilitzacions antigues mes importants de la historia junt amb els egipcis, els grecs o els perses, la civilitzacio Axumita. Tambe es el pais de les religions, on conviuen des de fa segles el cristianisme ortodox, el catolic, l'islam i el judaisme, a mes de l'animisme de les tribus del sud.

Un devot assegut sobre les pedres del Tigrai


A mes Etiopia es un dels pocs paisos d'Africa, sino l'unic, que no ha estat colonitzat a llarg termini (els italians van intentar-ho pero despres de cinc anys van sortir amb la cua entre cames... deixant com a unic llegat la pasta, la pizza, i uns machiatto que rivalitzen amb els de les millors cafeteries italianes). Potser per aixo (o potser no), relacionar-se amb els etiops es molt mes facil que amb la majoria d'africans. Son gent relaxada, amable i discreta, que parlen fluixet, i quan els mires i somrius, et tornen el somriure. Els etiops tenen uns trets fisics especials, producte de la mescla entre africans i arabs, que es plasma en unes faccions marcades, un nas caracteristic i un to de pell variable que va des del color negre carbo del sud d'Africa fins al daurat dels paisos del nord del continent. Per dir-ho rapid i clar, els etiops son gent guapa.

Pero no tots els etiops segueixen aquests patrons. A Etiopia pots trobar la gent mes estrambotica del mon. Al nord hi ha els monjos cristians ortodoxos, profundament reservats i religiosos, que fan missa vestits de blanc immaculat tot sacsejant una especie de cascabell mentre canten i es balancegen lleugerament. A l'altre extrem estetic i de costums hi ha la gent del sud. En aquesta part del pais conviuen desenes de tribus animistes, i cada una va al seu rollo. Alguns es pinten el cos com si fossin un gall d'indi... d'altres s'escarifiquen la pell (se la tatuen a base de cicatrius)... d'altres es posen un disc del tamany d'un donut entre les dents i el llavi, i n'hi ha uns quants que es llimen les dents en forma triangular, com les dents d'un tauro. El colmo son els Karo... que s'estimen tant els seus pentinats que dormen en uns coixins especials fets de fusta que eviten que se'ls hi espatlli el "look".

I per si el desconcert no era suficient... hi ha el tema del temps. Les manies que tenen els etiops quan es tracta d'organitzar les seves hores, dies, anys i mesos, desesperarien a l'angles mes excentric. A Etiopia viuen a l'any 2003 perque segueixen utilitzant el calendari julia enlloc del gregoria (el que van adoptar de forma consensuada tots els paisos cristians a mitjans del S. XVI). Pero encara n'hi ha mes... el dia etiop comensa quan surt el sol (que es considera que es a les 6 del mati), de manera que l'hora d'esmorzar es la 1 (les nostres 7), i les botigues tanquen a les 12 (les nostres 6 de la tarda). Per si no es prou embolic, els etiops han decidit que aixo d'alternar mesos de 30 i 31 dies (i un mes de 28?!?) es un desgabell, aixi que s'han muntat un any amb 13 mesos... 12 de 30 dies i un mes de 5 o 6 dies, depenent de si l'any es de traspas. No esta malament no?



Tot aquesta informacio, una mica desordenada i caotica, persegueix l'objectiu de respondre la pregunta que ja ens han fet mes d'una vegada (inclus els propis etiops): Perque heu decidit viatjar a Etiopia? Doncs perque aquest pais te una historia, una identitat i unes peculiaritats que el fan unic en el continent... Etiopia no es com la resta de paisos africans, tant per les seves llums com per les seves ombres.



03 d’abril 2011

Un dia express per Istanbul... de gorra!

Som uns amants del viatge independent... pero es que a vegades t'ho posen tant facil que es impossible resistir-se a la temptacio del "tour organitzat"... som uns pecadors!!

Per volar de Sudafrica a Etiopia, el bitllet mes barat era el que operava Turkish airways amb escala a Istanbul (extrany pero cert). Com que l'escala era de 13h estavem rumiant si valia la pena pagar la visa, el transport, entrades a museus, etc. i sortir a fer un volt express per aquesta ciutat historica. Els dubtes es van acabar quan un amic (gracies Carles!) ens va passar el xivatasso: Turkish Airways paga un tour organitzat a tots els seus viatgers internacionals que fan escala a Istanbul mes de 6h. El tour ho inclou tot: transport, entrades als monuments i museus, guia de parla anglesa, i esmorzar i dinar tastant les especialitats locals.

Posats a trair els nostres principis...ho vam fer per la porta gran: furgoneta privada per anar d'un lloc a l'altre, companys de viatge amb qui no tens res en comu (quins silencis!), menu prefixat als restaurants i un guia que passeja amb la ma alsada subjectant el mitic cartell de "follow the guide"... anirem a l'infern!!

Vam "tatxar" de la llista els principals atractius de la ciutat... els obeliscs egipcis, la Blue Mosque, la Basilica Cisterna, Santa Sofia...o era Santa Cisterna i els blue Obeliscs? En tot cas quan la gent ens pregunti podrem dir que "tot molt maco" i quan obrin l'album podran veure totes les fotos com a comprovant d'assistencia :)

Com be deia Groucho Marx: "Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros..."

 PD: Etiopia es un pais fascinant... pero les connexions a internet son frustrants... no hem pogut carregar ni una de les fotos del nostre tour gratuit! Potser mes endevant la cosa s'arregla...quan poguem les penjem.