Sonet a Punta Gallinas

El nostre viatge pel nord de Colòmbia, ens ha portat a un dels pobles més remots, màgics i desoladors que hem conegut fins al moment, Punta Gallinas. Aquest poble minúscul de la punta més septentrional de la peninsula de la Guajira, ple de cabres i contrabandistes, està habitat per una de les poques tribus indígenes que encara conserven les seves tradicions i llengua, els Wayuu. Ens va captivar des del primer moment, i ens va semblar que la millor manera de plasmar aquesta fascinació és amb una poesia, un sonet. Amb quina lleugeresa vam decidir-ho! Ens ha costat suor i llàgrimes quadrar les síl·labes i les rimes, però al final ha acabat sortint...

SONET A PUNTA GALLINAS

Arden las piedras al sol caribeño
marcando el contorno de la bahía,
el sol descubre una tierra vacía,
un barco hundido y un muelle pequeño.


Tres casas aisladas de adobe y cañas,

hamacas que oscilan al son del viento,

manglares que bailan un ritmo lento

pelicanos, cuervos, cabras y arañas.

Olas y dunas se elevan gigantes,

castillos de arena y agua salada,

grandes montañas con rumbos errantes.

Tiritan las barcas en la mar picada

coca y tabaco en chabolas flotantes,

culebras de mar viajando en la nada.

Esto es el Caribe mi amol!

CARTAGENEEEEROOOOOOOOOOOOOS !!

Viva Cartagenaaaaaaaaaa!!!

Després d’aquest crit comença la música i ja no para en una setmana: salsa, rumba, rancheras, reggeaton, merengue i ballenato, sobretot ballenato. Hem de reconèixer que bastant sovint hem acabat sobrepassats pel ritme frenètic que marca l’acordió del ballenato... en un bus nocturn on se’t cau el cap de son aquesta música es pot convertir en un infern...

Pero per festes tot s’hi val i es balla el que faci falta. Fer coincidir el nostre pas per Cartagena amb les festes de la independencia ha estat un gran encert. Multituds disfressades ballant, bebent rom, birra i aiguardent, ruixant amb espuma qualsevol incaut, i aprofitant qualsevol excusa per petar la xerrada amb el primer estrany que se’t creua o se’t asseu al costat.

Qui ha ruixat la Nuria amb espuma? Aposto pel pallasso psicòpata... , Cartagena de Indias, Colòmbia.

Aquí tothom pringa, Cartagena de Indias, Colómbia.

Divertits els “costeños”, res a veure amb la gent de l’interior, més seriosos i, perquè no dir-ho, també més honrats. Per la costa hi ha molta picardia, molt esperit caribeny, molta samba i no tant de trabalho... probablement és un tret comú que tenen amb els seus veïns cubans.

Però tant important com la festa és l’escenari on es desenvolupa. Veure com les comparses carnavaleres envaeixen a riuades el barri colonial és tot un espectacle. Barrets tradicionals i vestits de mil volants passegen per les placetes i els carrers empedrats, caminen per davant de les esglésies, a través dels porxos i per sota els balcons, magnífics balcons, d’una majestuositat que apunta directament als temps en què Cartagena era el port més important del continent.

Les comparses, els vestits i els volants. Cartgena de Indias, Colómbia.

Els carrers i els balcons de Cartagena de Indias, Colòmbia.

Cartagena és una perla que per carnavals brilla més que mai.

Que viva Cartagenaaaaa!!! Y que vivan los cartageneeeerooooooooos!!!

Carreteres secundàries

En l'afany de trobar rutes alternatives ens hem ficat en algun petit merder. En el cas de Colòmbia més que un merder va ser un fangal. Aconsellats per l'amiga de la perruquera que em tallava els cabells a Medellín, vam decidir arribar al poble de Mompós baixant pel riu de la Magdalena, una de les artèries que recorre les entranyes de l’interior de Colòmbia. Què millor que viatjar per riu en un pais cobert d’aigua?

Abans d’endinsar-nos a la zona vam anar a l’estació de policia del primer poble de la ruta. La zona del Magdalena medio va ser fins fa pocs anys un dels bastions de la guerrilla colombiana. Ens havien dit (taxistes i perruqueres) que aquesta etapa estava superada, però vam voler corroborar-ho amb la policia:

“No se preocupe compadre! Todo esto está limpio... aunque mejor que no hablen entre ustedes porque si les reconocen el acento quizá les secuestran...” Magnífic! Això és com dir-li a un japonès que si no tira fotos a les Rambles els carteristes no l’identificaran com a japonès. Com que els consells del policia de 20 anyets no ens havien deixat massa tranquils, vam tornar a preguntar a l’estació de policia del següent poble, on ens van confirmar que la zona era segura, aquest cop sense observacions adicionals. Seguiem endevant!

En condicions normals el riu de la Magdalena és un riu inmens. En època de pluges és un riu desbordat que destrossa les carreteres, inunda les riberes i estimula a les vaques a apendre a nedar. Mentre ens dirigiem a el Banco de la Magdalena “cuna de la cumbia colombiana”, un dels pobles més emblemàtics de la zona, li vam preguntar al paio que s’asseia al nostre costat si el poble era bonic... “bonito? El Banco es una ciénaga!”, no acabava d’entendre que feien dos turistes passejant per pobles que s’enfonsen... Pocs minuts després el nostre bus quedava atrapat en el fang, les rodes relliscaven i no aconseguien superar una pendent inofensiva. Gràcies a l’experiència, la força i per descomptat la masculinitat dels cinc homes que vam baixar a empènyer vam aconseguir superar l’obstacle.

Qué poderío! Treient l'autobus del fang. El Banco Magdalena, Colòmbia.

Quan vam arribar a el Banco vam decidir que en breu els autòctons canviarien la “coletilla” de Cuna de la cumbia per la de Venecia colombiana, en els seus carrers transformats en canals només hi faltaven gondoleros cantant òpera.

Vam anar directes al moll i vam reservar seient a la primera xalupa cap a Mompós. Aquest semblava el final de la travessia però res més lluny d’això. La xalupa surt cap a Mompós quan s’omple, i en aquell moment només nosaltres dos i el Leoncio Vega, un home amb un discurs tan carregós com el seu nom, haviem comprat bitllet. Vam passar quatre hores entretenint-nos amb l’activitat frenètica del moll, els personatges estrambòtics, els venedors ambulants i les xapes del Leoncio. Ja pensàvem que fariem nit al Banco quan el dotzè passatger va posar posar el cul a la xalupa.

Cap a Mompós? paciència Núria, paciència....  El Banco, Colómbia. 

Cap a Mompós que hi falta gent!!

Més que dos tasses de caldo, ens haviem zampat l’olla sencera... però un cop passada l’experiència els records es fan més dolços i somrius pensant en les carreteres de fang, els pobles inundats, el moll de la xalupa i fins i tot, fins i tot, les teories d’en Leoncio.

La benviguda dels Momposinos, poble colonial patrimoni de la UNESCO, Colómbia.

L'aroma d'un pais

Mentre assaboríem el líquid dolç d’un fruit de cafè acabat de collir de l’arbre, en José Asdrúbal ens explicava una història interessant sobre l’origen de la beguda de cafè:

"En un inicio el café sólo se comía porque el fruto tiene una miel dulzona en el interior. Un dia un pastor se lo dio a comer a sus cabras, y se sorprendió al ver que las cabras no durmieron en toda la noche. Entonces se lo dio a unos guardas nocturnos para ver si el fruto les producía el mismo efecto. Al morder el grano crudo a los guardas no les gustó el sabor, y lo tiraron al fuego. Cuando el aroma que desprendieron esos granos al tostarse llegó a los guardas, estos recuperaron los granos del fuego y los pusieron en agua. Esa fue la primera y probablemente la peor taza de cafè de la historia”.





 José és el nét de Don Elias, un home que ha dedicat tota la seva vida al conreu de cafè orgànic a la seva petita “hacienda” als voltants de Salento. Ara, diu ell, ja és massa gran per fer la visita als turistes i per això li ha traspassat la tasca al seu nét. Un traspàs de coneixement i amor pel cultiu, perquè quan en José parla de l’obtenció del cafè ho fa amb claredat, rigor i passió.

Passejant per la plantació vam apendre com creix un arbre de cafè, quines diferències bàsiques hi ha entre la varietat Aràbica i la varietat Colòmbia, quines malaties i plagues pateixen, quins altres arbres conformen l’equilibri d’una plantació de cafè orgànic, com i quan es fa la recolecció dels seus fruits i quina producció n’obtenen.

Amb els fruits de cafè al cabàs vam anar cap a la casa per acabar d’entendre com s’obtenen els famosos grans de cafè marrons i aromàtics que tots coneixem. Allà vam observar els processos artesanals de despulpació, assecat, destrillat, torrat, moltura... i finalment vam tenir la nostra tassa calentona de cafè orgànic a les mans.

var. Arabica (esquerra) i var. Colombia (dreta)



Recoleccio manual dels fruits madurs



Despulpant

Assecat durant dies

Destrillat, treure la pell interna.

Torrat a foc lent durant 1 h i finalment molt

Abans de fer el primer xarrup vam recordar el que ens havia dit en José Asdrúbal: “a Colombia se viene a aprender sobre el café pero no a tomar buen café”. Tota la producció de primera qualitat de Colòmbia s’exporta al complet cap a Europa o EUA, excepte una petita quantitat que les families de les haciendas guarden pel consum propi, com era el nostre cas. Erem conscients doncs, que aquella tassa segurament seria la millor que provaríem al llarg del nostre viatge.
I el veredicte d’aquella tassa de cafè filtrat, sense màquines, sense químics, sense sucre, sense llet, sense Nexpresso i sense el George Cloney és que era senzillament deliciosa. What else?

Assaborint un bon cafe amb Jose Asdrubal i Don Elias, Salento, Colombia.

Chévere Colombia!

Imagineu el dibuix que pinta una criatura quan li regales un paper en blanc i una caixa de plastidecor... primer fa el contorn bàsic d’una casa, al costat pinta l’arbre, de fons les muntanyes i a una cantonada el sol. Després tria els colors segons un criteri que només comprenen els nens: la casa blava, les finestres grogues, la porta vermella. Un verd ben estrident per l’arbre i per les muntanyes allarga la mà i dóna per bo el primer que enganxa (el color groc del sol és innegociable, a menys que tinguem un nou Dalí a la família...).

Els plastidecors de Salento, Colombia.

 El carrer principal de Salento, Colombia.

Aquest quadre és el primer que vam veure al arribar a Salento, un poble enclavat en el cor del “Eje cafetero”, zona muntanyosa a set hores en bus a l’oest de Bogotà. Caminant pels voltants vam trobar muntanyes inundades de plantes de cafè i plàtans, fruites tropicals de noms i gustos desconeguts, i una de les joies de Colòmbia, el Valle de Cocora. Entre les muntanyes de Cocora la boira entra i es retira de la vall com les onades ho fan a la platja, és una boira densa com el fum que oculta un dels arbres més peculiars que hem vist fins al moment, la “palmera de cera”. Una palmera de tronc infinit i copa minúscula que pobla les muntanyes com si tinguessin espines.

Palmeras de cera, Valle de Cocora, Colòmbia.

Al final del camí que porta pel valle de Cocora vam veure l’ocell més fascinant de l’únivers, el colibrí. Abans de fotografiar-lo pensàvem que les papallones eren l’animal més difícil de captar amb la càmera...

Un colibrí batent les ales a la velocitat de la llum! Acaime, Colòmbia.

Però si alguna cosa enamora de Colòmbia són els colombians. Atents, divertits, educats, espavilats i hospitalaris. Quan li dones les gràcies a un colombià no et respon “de nada”... et respon “con gusto!”, no cal dir més.

La impotància de dir-se Mario

Aquí va un fragment de la conversa d’un turista xilè amb una cambrera de garito de platja autòctona de Rapa Nui, d’uns 60 anys, 200 kg de pes i una sola dent. Nosaltres escoltàvem desde la taula del costat amb els ulls com plats...

-Hola soy Mario, tendría usted algo para comer? –L’home va acompanyat de la dona i dos criatures, nen i nena, d’uns 3 i 5 anys.

-Tengo empanadas de atún.

-Maravilloso! pónganos cuatro por favor, dos cervezas para nosotros y dos juguitos para los niños.

-Ay que lindo este niño, como se llama? – pregunta la cambrera.

-Se llama MARIO- diu l’home orgullós.

-YA LA CAGASTEEEE!!! – Aqui comença a animar-se la cosa :)

-Porqué? Es un nombre muy bonito.

-Pero tú ya te llamas Mario, y tú eres tú y él es él !

-Pero es que mi abuelo ya se llamaba Mario, toda la familia....

-La cagaste!! La cagaste!!

L’home intenta patèticament mantenir un somriure de normalitat mentre es recupera de l’impacte... i llavors ens toca a nosaltres:

-Ustedes no seran... catalanes?- Ens havia escoltat mentre xerràvem.

-Pues sí, de Barcelona.

-Ay ay ay...

-Qué pasa con los catalanes? – A nosaltres ens va la marxa... li donem corda.

-Una vez vino un embajador de España que era catalán (???) y se subió a un moai, y yo fuí y le grité: Bájate ya mismo cagón de mierda mariconazo!!! – Aquí la mare li tapa les orelles al Mario junior...

-Pues bien hecho, no se puede subir a los moai! – el millor és seguir-li la corrent...

-Si pero el huevón me amenazó con que se quejaría al alcalde por haberle insultado.

-Y usted que hizo?

-Le dije: Yo a usted embajador, al alcalde y a la concha de su madre me los meto por el culo y luego los cago!! – Aqui la mare no té prous mans per tapar les orelles de tanta criatura...

Com podeu veure, els rapanui no són un prodigi de delicadesa i sofisticació, però donen bastant de joc...

A més d’aquests moments surrealistes i el llegat arqueològic de la civilització rapanui, l’illa té d’altres atractius: platges de sorra blanca, coves, volcans i milers de varietats de peix i restaurants on trobar-lo. També pots fer una sessió de cine (petit com l’illa) on projecten Rapa Nui, una pel·lícula amb tots el clixés de Hollywood però que toca alguns temes importants de la cultura autòctona, i llença algunes hipotesis bastant coherents sobre el què podria haver succeït a l’illa. Des d’aquí us la recomanem tot i que la produeix el Kevin Costner i aquest bon home no fa res bo desde “Bailando con lobos”...

Pel què fa al nostre dia a dia, hem estat una setmana vivint en un camping de l’únic poble de l’illa, caminant o pedalant durant el dia i petant la xerrada al porxo al vespre. Hem fet asados mentre el sol es ponia i cerveses a mitjanit, i hem compartit experiències de viatges amb altres rodamons tant xerraires com nosaltres (ho hem fet tantes vegades durant aquests mesos que tenim la sensació d’haver recorregut paisos on mai no hi hem posat un peu).

En suspensió entre moais, Tongariki, Rapa Nui.

Platja d'Anakena, palmeres, sorra blanca i moai, Rapa Nui.

Sensualitat al camping Mihinoa, davant nostre l'oceà! Rapa Nui.

El què mai ens ha abandonat durant aquesta setmana ha estat la remor de les onades, el vent mariner i el cel canviant, i és que viure a illa de Pasqua és com estar viatjant en un veler, perdut i oblidat, que navega a la deriva enmig de l’oceà pacífic.

Una illa plena de misteris

Ells es pensaven que eren els únics habitants de la Terra. Una civilització que va viure aïllada de la resta del món durant mil anys. Cinc mil habitants convivint en una minúscula illa volcànica perduda enmig de l’oceà pacífic. Al seu voltant, més de 3.000 km. d’aigua feien que qualsevol illenc aventurer que busqués companyia en aquell món tan hostil, quedés navegant a la deriva i no tornés mai a casa.

Rapanui, el “melic del món”.

Els 15 moais de Tongariki, Rapa Nui.

Quin privilegi poder veure la reacció dels autòctons quan el primer vaixell va arribar a l’illa... estaven contents? Encuriosits? Tenien por o esperança?

Un cop vista la cadena de successos que va esdevenir, queda clar que el sentiment més justificat hauria estat la por. El pànic, de fet. La història recent de l’illa de Pascua (nom que li va posar l’holandès que la va “descobrir” en el dia de Pascua), és un rosari d’expolis, esclavitud, abusos i estafes.

Una de les tragèdies humanes i culturals més grans que s’ha comès sobre el poble rapanui és a la vegada un dels motius que afegeix misteri sobre la civilització que poblava l’illa. A mitjans del segle XIX, uns traficants d’esclaus peruans van arribar a l’illa i es van endur per la força tots els homes per fer-los treballar en els dipòstis de “guano” del sud-oest del Perú. Fins aquí la tragèdia humana.



La tragèdia cultural rau en què aquests homes eren els únics dipositaris dels saber i dels secrets de la cultura rapanui, que es transmetia oralment de pares a fills. Morts els esclaus als diposits de guano, els coneixements es van perdre i mai van arribar a la següent generació. És cert que existeixen taules de pedra gravades amb jeroglífics que expliquen part de la cultura rapanui, però ningú sap llegir-les... què deuen explicar? Probablement el ritual de la cerimonia de l’home ocell, o el perquè de l’existència dels moais i la seva destrucció a mans del propis rapanui. Potser parlen de la deforestació i la superpoblació que va sumir l’illa en el caos, i que va acabar en canibalisme, si és que tot això va existir alguna vegada...

El volcà d'Orongo i el penya-segat Kari-Kari, Rapa Nui.

Els petroglifs d'Orongo i els motus (illetes) on els competidors lluitaven pel primer ou en la cerimonia de l'home ocell, Rapa Nui.

La veritat és que gairebé tot el què s’explica sobre l’illa són hipòtesis, especulacions, refregits d’histories familiars o invencions sense cap fonament, i potser aquest és un dels encants de Rapanui, que qualsevol teoria és vàlida perquè totes les respostes van morir amb els últims esclaus rapanui, a les guaneres peruanes, fa cent-cinquanta anys.

L'illa està plena de cavalls salvatges, Rapa Nui.