Després d’atravessar un “agujero de gusano” i realitzar una paradoxa en l’espai-tempspròpia del Michael J.Fox i el seu condensador de flutho, vam aterrar a Santiago de Xile. Havíem sortit d’Auckland a les 18h del dia 15 i arribàvem a Xile el dia 15 a les 14:00... ai quina gràcia, hem viscut el mateix dia dues vegades!! va ser la primera reacció... passats tres dies d'aixecar-nos a les 4 de la matinada i adormir-nos a la una del migdia vam començar a maleïr els fusos horaris...
L’arribada a Santiago ha estat un oasi de tranquilitat, una parada per agafar aire i enfrontar amb forces la segona meitat del viatge. Tornar a sentir el caliu familiar, anar a sopar amb els amics, rebre regals per totes bandes i omplir-nos les galtes de petons ens ha fet sentir més a casa que mai...
Que bé s’està quan s’està bé!!
Aquesta setmana amb els tiets, cosins i amics la recordarem sempre com la setmana més plàcida del viatge, no ens hem hagut de preocupar de res i hem pogut dedicar-nos a disfrutar cada moment. Hem canviat les parets fredes dels hostals per una habitació plena de pòsters i fotos... i el “continental breakfast” per un menjador de casa amb una taula plena fins dalt de mil coses ... mil coses!! El sopars han començat amb un aperitiu de piscosour i han acabat amb una sobretaula amb tassa d’herbes i “bajativo” (una immersió una mica alcoholica a la cultura xilena :).
Tots aquests moments i detalls ens han fet recordar inconscientment les coses bones d’estar a casa envoltat dels teus... i això ha fet que tregués el cap el pitjor enemic del viatger: la nostàlgia de la llar, de la família, dels amics... a aquestes alçades del viatge us trobem a faltar més que mai.
Però el viatge continua i no et deixa massa temps per anyorances. Aquesta setmana a Xile també hem aprofitat per voltar per la costa central Xilena. Acompanyats d’un Xilè-Català, el meu tiet Ton, hem passejat per la casa de Neruda a Isla Negra, i ens hem escapat a Valparaiso, una ciutat que fa justícia al seu nom.
Visitant Isla Negra amb el tio Ton, Xile.
Vistas des de l'ascensor de Cerro Alegre, Valparaiso, Xile.
Museo al aire libre, pintures-murals al cerro Bellavista, Valparaiso. Xile.
Assegut a la cadira de la Wobby Kea, una cafeteria de carretera dels southern alps, sembla que les poques neurones que em queden han deixat de tremolar i funcionen prou bé com per escruire quatre línies amb sentit. Ajuda la senzillesa de la música country, el caliu de la fusta barnissada i una tassa calenta d’earl grey tea. Els dits dels peus desperten, les mans deixen de fer mal i el nas torna a ser el meu, no una pròtesi adossada a la meva cara. Aquesta nit passada ha nevat, l’autocaravana era un iglú, però sembla que avui farà un bon dia... ningú ho ha demanat, però farà un bon dia... a Nova Zelanda ningú demana res al cel per no esperar en va... a més, què importa el temps? A cas un vent de 120 km/h o 60cm de neu t’han d’impedir posar-te els teus shorts preferits, la samarreta de tirants que et fa un escot “que quita el hipo” o les sandalies d’anar a la platja...? és clar que no!! És un país de farmers: rudes, treballats, insensibles al patiment, especialment a l’illa sud... on la terra i la gent creixen forjats en els vents antàrtics.
Un matí glaçat a l'Arthur's Pass. La nostra autocaravana és la de la dreta, illa sud, NZ.
L’illa sud és meitat parc natural, meitat camp de pastura. El bestiar supera en molt el nombre d’habitants, que es refugien en pobles fantasmes tant tristos que en ocasions perden la categoria per passar-se a dir “assentaments” (és com aquell amic que un dia passa a ser només un conegut). El més interessant d’aquests pobles són les excentricitats que fan els seus habitants per no caure per l’abisme de la bogeria que provoca l’avorriment: maquejar un autobús hippie a l’entrada del jardí i convertir-lo en una “galeria” d’”art”, penjar una col·lecció de roba interior femenina a la valla de la granja per xulejar de les teves conquestes, o el què és més freqüent, fer mil-i-una activitats de risc per segregar l’adrenalina que les vaques i les ovelles no et deixen alliberar.
Un autocar hippie i un aparador de roba interior entre ovelles i vaques. Vàlvula d'escapament! Illa sud, NZ.
Però ningú ve a Nova Zelanda a caminar pels seus pobles depriments. Nova Zelanda és un paradís natural. Aquí la natura esclata en harmonia, és una explosió continguda que deixa vistes immaculades, on cada element ocupa el lloc que li pertoca en el quadre. Tant se val si és una platja, una carretera alpina, un bosc de fades o un pantà, les vistes són invariablement perfectes. A més els kiwis han estat prou savis com per mantenir unes instal·lacions bàsiques, mínimes, que interfereixen poc en el pasiatge i faciliten la connexió amb l’entorn natural.
Una petita església de pedra a la vora del llac Tekapo, Illa sud, NZ.
Però...?
No hi ha contrapunt. No hem trobat res que equilibrés la faceta “jo-i-la-natura, la-natura-i-jo”. Potser perquè la Nova Zelanda d’avui en dia és un país jove, amb escassos 200 anys d’història, no hem estat capaços de trobar la personalitat del país més enllà del ambient de poble que es respira arreu. No ens ha acabat de convèncer l’herència maorí com a essència cultural del país, sobretot perquè tot comença i acaba en l’atracció turística habitual, el pack sopar-espectacle. Tot i això, motivats pel repte que ens va proposar el nostre amic Fede, vam anar al museu de cultura maorí més gran del país disposats a ballar la Haka en taparrabos amb un grup de ferotges guerrers maorís. Desgraciadament la noia d’informació ens va dir que havien retirat l’espectacle perquè una tribu maorí havia reclamat el copyright de la dansa, i des de llavors s’han de pagar drets per fer el show en públic... així de malament està la cosa...
La realitat que nosaltres hem vist és que els novazelandesos beuen directament de les tradicions i estil anglesos, probablement amb un plus de fals puritanisme. Aquesta combinació de país de grangers i puritanisme té les seves aventatges i els seus inconvenients. Si creues la ratlla que separa el bé del mal, els kiwis et crucificaran públicament fins que la culpa i la vergonya et consumeixin, però si et mantens dins el cercle de la correcció i el civisme, els kiwis vindran a salvar-te la vida quan la teva autocaravana es quedi sense bateria... (no t’avisa quan et deixes les llums enceses, no és culpa nostra!! )
En conclusió: si sou amants, apassionats de la natura, la solitud i allò de sentir-se tant petit en un món tan gros, Nova Zelanda és insuperable... amb el permís dels vents antàrtics, és clar.
Una de les societats més preocupades per mantenir el benestar de la seva gent, i la qualitat de la seva terra, és sens dubte la nova zelandesa. La climatologia i la situació geogràfica d’aquestes illes doten al pais d’uns paratges naturals d’increïble bellesa, però també de terres fèrtils i de pastures rabiosament verdes.
Quan contemples les vaques i ovelles ( 24 millions d’ovelles!!) pasturant lliurement per esplèndids camps infinits, se’t desperta l’instint més carnívor i penses: “això ha d’estar de collons!”. Des del tall de xai d’oferta del súper fins l’hamburguesa de vedella més enorme del país, us en donem fe, estan per llepar-se els dits!
Però no només de carn viuen els nova zelandesos. L’agricultura és tan o més important: kiwi, poma, raïm, alvocats, fruits secs, col, bròquil, patates... cada cop més amb el distintiu “orgànic”. Molt freqüentment aquestes fruites i verdures provenen de cultius locals, de petita producció, tan petita que potser es tracta del jardí de la veïna. A vegades et preguntes si la raó de ser d’aquests conreus és folklòrica o econòmica.
Una de les activitats més significatives a totes dues illes és l’elaboració de vi, sobretot les varietats Pinot Noir i Sauvignon Blanc. Hem conegut forces europeus que s’han passat una bona temporada treballant a les vinyes que inunden gran part del territori. És una feina dura, especialment a l’hivern quan les temperatures arriben a –2ºC. Nova Zelanda pot presumir de tenir la regió vinícola més al sud del món, anomenada Gibson Valley.
Gibbson valley, illa sud, NZ.
A més d’estimar-se la seva terra, els kiwis estan molt orgullosos dels seus exclusius productes made in New Zealand. Com que en general són desconeguts per a la població europea, us fem una breu descripció dels més importants:
Whitebait: delicat peixet que creix bàsicament a la costa oest de l’illa sud. Quan te’l cuinen en forma de truita entre 2 llesques de pa de motllo et casquen 16 dólars... però està molt bo.
Manuka Honey: mel que les abelles produeixen de les flors blanques de l’arbre de la manuka. Diuen que destaca per les seves propietats medicinals... el que és segur és que damunt d’un yogurt grec és un vici!.
Pavlova: pastis de merengue extremadament dolç cobert de fruita. Demà us direm què tal.
Gelat de Hokey Pokey: gelat de vainilla amb deliciosos trossets cruixents de caramel... sempre penses que hauries d’haver comprat una caixa més gran. Potser el hokey-pokey és el motiu pel qual els nova zelandesos són uns dels majors consumidors de gelat del món.
Lemon&Paeroa: refresc provinent de les aigües del poble de Paeroa. A nosaltres ens sembla la “Casera” de tota la vida, però als habitants del poble els sembla la beguda més original del món. La seva passió pel L&P arriba al freakisme... com tantes coses en aquest país.
En el moment en què vam veure la predicció del temps ho vam tenir clar, anem directes a Fiordland. Tres dies seguits sense ploure és una oportunitat que es presenta molt poques vegades l'any a aquestes latituds, així que vam fer carretera fins al poble des d'on parteixen tots els treks de la zona, Te Anau.
Tot i les bones previsions meteorològiques vam anar a l'oficina d'informació del poble a preguntar per l'estat del trek que teniem en ment: la Milford Track. Vam fer bé.
Durant els mesos més càlids, de Novembre a Abril, la Milford Track és un dels treks més caminats del món. Figura en totes les llistes de treks més espectaculars del planeta, amb la consecuent massificació i necessitat de reservar els refugis amb mesos d'antel·lació... però Octubre encara és fora de temporada i per tant teniem esperances de trobar algun llit lliure en els refugis. Quan vam arribar al taulell ens van dir que degut a les fortes nevades dels últims mesos, el camí havia estat tancat als caminants fins feia dos dies, i que els primers trekkers en fer la Milford Track sortien aquell mateix dia. Ens van dir que desconeixien l'estat dels refugis perquè ningú hi havia arribat en dos mesos, però que segons l'avió que havia recorregut la zona el camí estava en prou bones condicions, nevat però caminable. Aquestes informacions, combinades amb les previsions meteorològiques i el fet que ja teniem alguna experiència caminant en neu a alta muntanya ens van fer decidir de provar-ho. Vam acabar de recopilar les informacions sobre risc d'allaus, esllavissaments, vam anar a llogar sacs d'hivern en condicions i un localitzador de rescat obligatori quan camines per zones remotes. Tot estava a punt per sortir l'endemà.
L'endemà de bon matí vam atravessar el llac Te Anau en barca per arribar al punt d'inici del trek. A l'expedició se'ns havien afegit dos alemanys, un suís, un finès, dues americanes i una xeca. Gent jove, bon ambient i un sol brillant que començava a aparèxier entre la boira que acompanya tots el matins de Fiordland. Un començament prometedor.
El trek està pensat per fer-lo en 4 dies, però tots nou vam decidir que caminariem els dos primers dies en una sola jornada, així que el primer dia es presentava prou dur: 8 hores de caminar carregant la motxila amb la roba, els sacs, el menjar i el fogonet (aquí no hi ha yaks tibetans ni sherpas nepalís!). Afortunadament el temps va comportar-se com deien les previsions. No pluja, no vent, no boira, tot sol i paisatges cristal·lins.
Clinton Valley, Milford Track, NZ.
Vam arribar al refugi abans que el sol es pongués, i ens vam trobar els trekkers que havien sortit el dia anterior a nosaltres. Dos americans, tres kiwis i un australià, que en teoria aquella nit havien de dormir al següent refugi. Feien males cares i estaven esgotats. Ens van comentar que havien intentat pujar el McKinnon pass (el punt més alt del trek) aquell mateix matí i havien acabat desistint. En algunes parts del camí la neu els hi arribava fins la cintura, i no es veien els marques taronges que senyalen la ruta. Havien decidit que l'endemà tornarien enrere...
Després d'un dia tant perfecte aquella informació ens havia deixat perplexes..... i nosaltres què? Hem de fer el mateix? Hem de tornar enrera o hem d'intentar-ho? Vam passar el vespre valorant la situació fins que vam arribar a una decisió conjunta: ho haviem de provar, almenys caminar fins al punt on començava el gruix de neu i allà considerar les nostres possibilitats d'aconseguir creuar el pas.
Ens vam llevar d'hora per començar a caminar. En contra del què es podria pensar és millor caminar sobre la neu quan fa més fred, perquè està més compacta i dura i això ajuda a què no t'enfonsis tant. A més quan la neu està dura el risc d'allaus és menor, així que a les 7.30 ja enfilàvem cap al MacKinnon pass. Efectivament a l'hora de caminar van començar a aparèxier els primers gruixos de neu, i a les dues hores ja només ens rodejava el color blanc. Teniem els peus glaçats, i el camí havia desaparegut enterrat sota la neu.
El finès i el suís anàven davant traçant la ruta (és molt útil tenir un finès a l'expedició si t'has de jugar les garrofes enmig de la neu). La resta seguiem les seves petjades tant bé com podiem. Quan trepitgàvem fora de la petjada no sabíem fins on ens enfonsarariem... a vegades fins al genoll, a vegades fins la cintura... a vegades perdíem l'equilibri o se'ns quedava el peu atrapat a la neu. Haviem d'aconseguir arribar al pas abans que el sol comencés a picar fort, perquè a mesura que la neu s'escalfa es desprèn més fàcilment i comencen les allaus. Vam sentir la primera quan estàvem a 100 metres del pas. Sents un soroll semblant a un tro en una nit de tempesta, però el cel està clar i el sol crema, no pot ser un tro. Llavors busques entre les muntanyes del teu voltant i veus un riu de neu i roca que es precipita des del cim com si fos una cascada... no oblidarem mai la primera allau que vam viure, en uns segons tots els components de l'expedició vam canviar les cares de felicitat per preocupació i incertesa, haviem de seguir pujant i ho haviem de fer més ràpid. El finès va explicar-nos que anar en zig zag, tot i facilitar l'ascensió, augmentava les probabilitats d'autogenerar una allau i ens feia anar més lents, així que era moment de pujar pel dret els últims cent metres.
Quan miràvem cap a dalt semblava que pràcticament haviem arribat al cim del pas, però el temps passava i sempre estàvem igual d’aprop, igual de lluny... fins que vam sentir el suís fent crits d’alegria, havia divisat la creu que marca el punt més alt del pas. Evidentment ens haviem desviat del camí, però no estàvem tant lluny del refugi, tot semblava tornar a estar sota control. Ens vam aturar a descansar i menjar alguna cosa. Haviem estat els primers caminants de la temporada en coronar el MacKinnon pass. Estàvem pletòrics de felicitat, no notàvem els peus congelats ni les cames agarrotades... només una satisafcció absoluta. Les vistes sobre el Clinton Valley eren acollonants. A Nova Zelanda tens l’extranya sensació de què la naturalesa segueix un perfecte ordre. Els paisatges són imponents però no feréstecs ni caòtics. Cada cosa està al seu lloc, cada vall, cada muntanya i cada arbre està ubicat amb criteri. Fins i tot els ocells s’esperen a arrencar el vol fins que tu has pogut fer la foto.
La Kea, un lloro a la neu! Milford Track, NZ.
Però tocava baixar i la neu seguia tapant el camí, el suís i el finès van estar una estona amb el mapa discutint la ruta fins que vam iniciar la marxa. Les allaus al voltant nostre eren cada cop més freqüents, però llunyanes. Al cap de mitja hora estàvem perduts. Vèiem la vall sota nostre però totes les maneres d’arribar-hi semblàvem dolentes. Massa neu, massa empinat, massa rocós... estàvem indecisos.
Viven!! Milford Track, NZ.
Llavors va aprèixer la figura del caminant heroic. Vam veure’l pujar tot sol, passos ferms i bastó a la mà. Era un armari empotrat que portava la camisa descordada com el Brad Pitt a Set anys al Tibet... el terror de las nenas vaja... havia arribat en kayak desde l’altre extrem del trek, anava en sentit contrari al nostre. Ens va dir que seguissim les seves petjades, que ens portarien de nou a la ruta marcada. Al cap d’una hora de seguir els seus passos la neu va començar a desaparèixer, i a les dues hores vam trobar les primeres marques taronges. Ho haviem aconseguit. La part més difícil estava superada.
Quan estàs en tensió ets inmune al dolor, però amb la relaxació començen les rampes a les cames, els peus adolorits i el mal d’esquena, i només tens ganes d’arribar. Després de tres hores caminant entre cascades i creuant rierols vam arribar al punt final de la jornada, el Dumpling Hut. Només arribar ens vam comunicar per ràdio amb la gent de Te Anau per confirmar que haviem atravessat el pas i que arribariem al punt de recollida el dia següent tal i com estava previst.
Home sweet home... Dumpling hut, Milford Track, NZ.
Els noodles instantanis que vam sopar aquella nit semblaven cuinats per un xef italià en una trattoria artesanal, i els cacauets tenien gust a nous de macadamia... quan vam entrar al sac ens vam adormir abans de poder dir bona nit.
L’endemà esva aixecar amb una mica de boira, però el dia es va anar arreglant a mesura que ens apropavem al punt final del trek on ens havia de recollir la barca. El camí estava arrasat per les allaus en molts punts però després de l’epopeia del dia anterior aquests entrebancs no tenien importància.
Per primera vegada des que estàvem a Nova Zelanda haviem tingut la sensació de formar part del paisatge, de traspassar la distància que separa espectadors i els actors, i compartir escenari, en perfecte ordre, amb les muntanyes, les valls, els rius, els arbres i els ocells.
Els que ens coneixeu ja ho sabeu, no som escriptors, ni periodistes, ni informàtics, ni fotògrafs, ni dissenyadors de pagines web. Per això, de forma senzilla, utilitzarem aquest blog per explicar les nostres vivències i anècdotes arreu del món i a la vegada poder estar en contacte amb vosaltres durant tot aquest any.
