30 d’abril 2011

Últim post

Doncs sí… el dia havia d’arribar i ha arribat. Amb aquest post acaba aquest blog. Ja fa unes setmanes que imaginàvem com seria el dia d’arribar, què sentiriem al tornar a veure la familia, si es faria estrany tornar a estar entre els amics o si al trobar-los tindríem la sensació d’haver estat xerrant amb ells la nit anterior. Ens reconeixeran els nostres gats? Reconeixerem la nostra ciutat? Com ens sentirem la primera vegada que ens despertem al nostre llit? Eren moltes preguntes i en dos dies totes van tenir resposta, de moment estem intenant assimilar-les.

El què sí que podem abordar són algunes de les preguntes que ens feieu/feiem abans i durant el viatge.

Recordem que algú ens preguntava: I on anireu quan torneu? Ja no us quedaran llocs on anar! Us acabareu el món!
Per ser sincers hem de dir que aquesta advertència ens va ficar una mica el neguit al cos, tot i que va tardar molt poc en esvaïr-se. Al contrari del que es pot pensar, la dimensió del món és variable. La terra es va fent gran a mesura que viatges al seu voltant, perque com més llocs descobreixes, més llocs t’adones que et falten per descobrir. El món és tan gran que mai cap viatger podrà acabar-se’l, i hi ha tantes persones que val la pena conèixer que mai ningú podrà parlar amb totes elles. A més, viatjar pel món és una experiència que et trasllada en l’espai, però també en el temps. És una manera de viure èpoques passades a les quals no podem retrocedir, i èpoques futures a les que potser no arribarem (volar de Birmània a Honk Kong és com entrar en una màquina del temps, recomanem a tothom fer un viatge que combini aquests dos llocs).
Aquests pensaments són tant certs com il·lusionants, i suficients per compensar tota la tristesa que pugui amagar-se en el fet que el nostre viatge ha acabat.

També flota a l’aire la pregunta: El viatge us ha canviat? És difícil saber-ho, sobretot desde dins, potser vosaltres sou qui millor podeu dir-ho. La nostra impressió és que per fora no hem canviat massa, més enllà del fet que som un any més vells. El nostre caràcter segueix sent semblant, els nostres defectes i virtuts continuen sent els mateixos. Potser per dins els canvis han estat més profunds, però en tot cas les conseqüències d’aquests canvis s’aniran veient poc a poc, amb les decisions que haurem de pendre a partir d’ara, des de les més quotidianes a les més importants.

Què heu après? Hem après moltíssimes coses durant aquest viatge. Moltes d’elles són coneixements, dades que desconeixíem, que hem intentat explicar en part a través del blog. D’altres tenen a veure amb la convivència, la tolerància, entre nosaltres i amb els demés, i d’altres tenen a veure amb la vida i en com volem viure-la, si podem i ens deixen :) Un altre llegat del viatge han estat les experiències que hem viscut; La grandesa dels glaciars patagònics, l’hospitalitat insondable d’un monjo birmà, el silenci d’una balena flotant al mig de l’oceà, el tronar de les allaus caient al nostre voltant, el gust fastigós del te de yak o el sabor deliciós del machiatto a les cafeteries d’Addis Abeba… totes aquestes són només una ínfima part de les sensacions que aquest viatge ha gravat a la part més íntima de la nostra ànima, i que ens acompanyaran la resta de la nostra vida.

Què és el millor de viatjar un any? Potser el millor és el sentiment de llibertat permanent, de poder triar cada dia què vols fer, on vols anar, amb qui hi vols anar. No tenir massa idea del què passarà demà és una de les coses més emocionants que es poden viure. Això ho trobarem a faltar molt, segur.

No se’m acuden més preguntes trascendentals, només una última reflexió per acabar…

Aquests dies estic una mica ociós, i com que no tenim tele (bé de fet sí que en tenim… pero ens ha arribat que un paio que es fa dir TDT ens l’ha espatllada mentre estàvem de viatge), m’he dedicat a remenar llibres del prestatge. Alguns no recordo com hi han arribat, com és el cas del llibre “Me’n vaig”, del Pepe Rubianes. Me l’he llegit i m’ha fet molta gràcia descobrir que en un dels llargs descansos que es va pendre mentre feia el “Rubianes solamente”, va donar la volta al món. Us transcric un dels fragments que parla de viatges:

“Penso que viatjar és la columna vertebral de l’existència, perquè permet comparar cultures i obrir la ment. Et penses que ets alguna cosa i viatjant veus que ets l’última merda, i encara amb pretensions.”

Com sempre el Rubianes deia les coses una mica a saco, però també com sempre la clavava bastant. Tot i això considero que viatjar encara t’aporta més coses que aquesta consciència de ser insignificant. Viatjar t’ajuda a comprovar en persona allò que molts de nosaltres ja pressentíem: com són de relatives totes les coses segons el moment i el lloc on et trobis, i que tot té el valor que li volguem donar. Això t’ajuda a superar la por a perdre. Gran part de les coses que alimenten el nostre ego o marquen el nostre prestigi social poden ser considerades banalitats si ens traslladem uns quants kilometres de distància, i quan parlo de nosaltres no em refereixo només a les cultures occidentals, també val per a l’Índia, el Tibet, Tonga, Bolivia o Etiopia, en més o menys grau. És cert que existeixen alguns motius pel patiment, i desgràcies que et poden amargar la vida, però no ho és menys que la gran majoria de les cadenes que ens lliguen i ens angoixen són en realitat ficticies, autoimposades, i només cal una mica de perspectiva per adonar-se’n. Viatjar et dóna aquesta perspectiva. En realitat hi ha poques coses que justifiquin la por a viure, al què passarà, perquè gairebé cap conseqüència és prou greu com per fer-te viure atemorit. Si hagués de complementar la reflexió del Pepe Rubianes, diria: “Viatjar m’allibera i em fa perdre la por a viure”.

Només esperem que mai passi prou temps com per arribar a llegir aquestes línies i tenir la sensació de què les ha escrit un estrany.

Així doncs aquest és l’últim post de la nostra última aventura, i el primer de la següent.

Us estimem!

Núria i Sergi

23 d’abril 2011

Un menjar únic, un únic menjar

Dubto que algú s'hagi interessat en comptabilitzar quantes injeres devoren a diari els etiops, però si us dic que es l'únic que mengen 80 milions de persones 2-3 cops al dia, us podeu fer una idea dels números.

Us preguntareu doncs: què és la injera?

La injera és una enorme crêpe esponjosa amb un toc agri feta a partir d'un cereal exclusiu d'Etiopia anomenat tef. La farina d'aquest minúscul cereal es barreja amb aigua, es deixa fermentar 3 dies ( sí sí... tres dies! Santa paciència!) i finalment la massa es cou, només per una cara, sobre una superfície metàl·lica.

Observant les diferents qualitats de tef, mercat de Bahir Dar.
El resultat de la meva injera es pot deduir per les cares de les meves mestres, Bahir Dar.
  El que diferencia un plat d'un altre és l'acompanyament que es col·loca damunt de l'injera. Podem degustar diversos shero (salsa de farina de cigrons amb espècies), diferents wats (estofats de verdures, llegums, carn o peix), tibs (tires de carn cuita), fir-fir (injera condimentada tallada a trossets), etc.

Remena... remena nena! Els wats porten hores de xup-xup, Bahir Dar.
El turista, poc familiaritzat amb aquests nous noms, ha de recordar una norma bàsica per no penedir-se al posar-se la injera dels dits a la boca: com més vermell sigui l'acompanyament més risc de cremor, esbufecs i llagrimots, perque contindrà més berbere (chili vermell en pols).
El preferit de tots aquests plats (de fet és el plat nacional) és el doro wat, que no és més que un estofat picant on hi flota una solitària cuixa de pollastre. En la nostra recerca culinària, no volíem marxar del pais sense provar-lo, però no ha estat cosa fàcil, perquè la nostra estada a Etiopia ha coincidit amb l'època de "fasting", un període de 56 dies previ a Setmana santa on els cristians ortodoxos no tasten cap producte o derivat càrnic.

Beyanatu, un clàssic de l'època de fasting, purs wats vegetals i llegums.
 Encara amb la boca i els llavis encesos, arriba l'hora del cafè. La beguda del cafè, original d'Etiopia, té un paper social cabdal. Quan algun familiar o amic et convida a casa, més val que tinguis la tarda lliure de compromisos; encendrà les brases, rentarà els grans verds de cafè, els torrarà lentament, bufarà el el fum aromàtic del torrat sobre la teva cara, matxacarà els grans en un morter i els farà bullir en aigua dins el clàssic jebena. Finalment, et servirà tres tasses mentre feu petar la xerrada. El toc surrealista de tota aquesta tradició l'aporta el bol de crispetes que sovint fa d'snack entre xarrup i xarrup del què es considera el millor cafè del món.

La tieta de l'Eshetu ens serveix el cafè vestida de forma tradicional, Gonder.
Però també pots beure un bon cafè sense tanta ceremònia, les cafeteries i restaurants de les grans ciutats serveixen uns macchiatos que rossen o superen les perfecció italiana, i només per 25 cèntims d'euruuu!

Qui acabi avorrit de tanta injera podrà recórrer a l'herència italiana, a base d'espaguetis i pizza, cuinats amb força gràcia arreu del pais... o a la combinació de suc de mango o papaya amb alvocat, una delícia que dóna una treva al paladar en el pais dels picants...

Diga-li suc... diga-li crema... deliciós!

20 d’abril 2011

Popurri etiop!

Quina borratxera de posts!! Aixo ja s'acaba i encara tenim coses per explicar!! "Al loro" amb la ultima historieta d'aquest popurri etiop... com a minim us servira per guanyar un quesito del trivial... quan la vam descobrir no ens ho podiem creure. Per cert gracies a tots pels comentaris, al peu del cano fins l'ultim dia!  i Forsa Barsa!! (en aquest cas no tenir c trencada fa mes mal que mai :)

A part de l'inoblidable Lalibela i les esglesies del Tigrai, Etiopia te molts altres llocs que, encara que potser no tan espectaculars, son prou interessants per passar-hi uns dies. Aquests llocs formen el nostre Popurri Etiop!!

AXUM:

La civilitzacio axumita es la mes important i antiga que ha poblat Etiopia, i va tenir lloc durant el periode que va anar del segle I d.C. al VII d.C. Va ser un imperi basat en el comerc, que va tenir relacions amb altres civilitzacions llunyanes com la grega o la india, i va ser a traves d'ells que el cristianisme va arribar a la regio, imposat per un rei anomenat Ezana . Els axumites construien uns monuments funeraris al.lucinants per enterrar els seus reis, alguns arribaven a 32 metres d'alsada! Avui en dia a Axum, l'antiga capital de l'imperi, es poden veure algunes de les restes arqueologiques que va deixar aquest imperi.

Les Stelae, els monuments funeraris mil.lenaris dels axumites, Axum.

po-pu-rri popurri!!


GONDER:

Impressionants els castells de Gonder. Cap al s. XVII els reis de l'imperi etiop van traslladar la capital de Lalibela a aquesta ciutat per estar millor protegits de les invasions musulmanes que arribaven desde l'est del pais. En aquells temps Etiopia era l'ultim bastio cristia d'Africa, fet que va despertar l'interes d'alguns paisos europeus, com Portugal. El Rei Fasilidas, el mes important dels reis de Gonder, va tenir alguns assessors Portuguesos, que van ensenyar als etiops algunes tecniques de construccio, com es pot veure en aquests castells... fins i tot hi vam trobar un jacuzzi primitiu!!



po-pu-rri popurri!!

HARAR:

Harar, la ciutat musulmana de l'est d'Etiopia, ha estat historicament la ciutat forta de l'islam a Etiopia, on vivien els Amirs (reis musulmans) i des d'on s'organitzaven les campanyes bel.liques cap a l'oest.

Una de les portes d'entrada a la ciutat antiga de Harar.

A part de la muralla i les portes medievals que rodegen la ciutat, Harar es famosa per dur a terme una de les tradicions mes pintoresques i arriscades del pais. Cap a les set de la tarda, quan comensa a fer-se fosc i els comerciants i pagesos que han passat el dia al mercat han de tornar als seus pobles, hi ha unes persones que s'encarreguen d'alimentar les hienes salvatges que deambulen pels voltants de la ciutat en busca d'alguna presa. Les hienes son el segon depredador mes mortal d'Africa, i suposen un perill real (sobretot fa trenta anys, ara no tant) pels habitants de la regio de Harar. Aixi doncs l'objectiu original dels alimentadors de hienes era el de saciar-les i tenir-les ocupades mentre la gent tornava a casa, a mes de fer que veiessin els humans com una figura amiga. Avui en dia aquest objectiu segueix existint, pero potser ha passat a ser secundari. L'home de les hienes compleix mes una funcio turistica que social, pero segueix valent la pena anar-lo a veure. Si en tens un parell (del que sigui) pots asseure't al seu costat i alimentar les hienes afamades amb la maneta. Jo soc un tio assenyat i vaig pensar que quedant dos dies per arribar a casa, volia conservar els bracets i les manetes, pero la meva companya de viatge, a qui li va la marxa mogollon, va decidir jugar-se-la... tranquilitzo als pares: la Nuria conserva totes extremitats.

La Nuria i les hienes... sense comentaris.


BABILE:

El poble de Babile no te res d'especial, excepte que els dilluns i els dimercres organitzen un dels mercats de camells mes importants del pais. Haviem escoltat que els etiops utilitzaven els camells per muntar caravanes llarguissimes que atravessaven els deserts del nord per anar a buscar sal, aixi que li vam preguntar al nostre guia: Quins son els criteris per comprar un camell? Ha de ser gros o petit? Jove o vell? Mascle o femella? La resposta va ser una mica decepcionant... un camell ha d'estar bo, perque l'estofat de camell es un dels plats mes apreciats de la regio. El millor moment del mati va ser quan ens van preguntar quant costava un camell a Espanya... algu en te la mes remota idea?



SASHEMENE:

I aqui ve la historieta mes surrealista de tota Etiopia: QUESITO ROSAAAA!!!

A Sashemene viu la comunitat rastafari mes gran d'Etiopia. Ens va extranyar molt trobar una ciutat rasta enmig d'un pais tan conservador i cristia com Etiopia, aixi que vam preguntar d'on venien... i vaya tela!!
L'ultim emperador de la dinastia salomonica d'Etiopia, que va governar a principis del s.XX, es deia Haile Selassie. Va ser un governant molt important per Etiopia, ja que va lluitar contra l'intent de colonitzacio dels italians i va convertir aixi Etiopia en l'unic pais africa que no ha estat colonitzat pels blancs. Paral.lelament, a Jamaica, les persones que lluitaven pels drets dels negres jamaicans (tots ells d'origen africa), van veure en Haile Selassie l'alliberador d'Africa del qual parlen les seves profecies de no se on, aixi que el van convertir en el seu messies particular i van comensar a autoanomenar-se "rastafaris", i es que Haile Selassie es el nom que va rebre aquest home quan es va coronar emperador, el seu nom original era "Ras Tefari", que en amarigh vol dir Princep Tefari.
Els mes vells de la regio expliquen com va ser de xocant veure arribar tot de jamaicans a Etiopia, amb les seves rastes, el seu ritme caribeny i els seus porrets de marihuana (si Etiopia es conservadora avui, imagineu als anys 30's!!). Al principi la majoria dels etiops es van sentir incomodes amb l'arribada dels jamaicans, inclos el propi Haile Selassie, pero a mesura que va anar passant el temps les dues cultures van apendre a conviure i fins i tot l'emperador els hi va regalar terres en la regio on avui es troba Sashemene. No hem visitat aquesta ciutat pero si que ens hem trobat uns quants rastes desperdigats pel pais, cantant com una almeja entre els vels i les tuniques blanques dels autoctons. Si voleu llegir millor i mes informacio sobre el tema aneu a la wikipedia... i veure-ho que aqui no ens inventem res :)





19 d’abril 2011

Dink!

Meravellos! Magnific! Excel.lent! Bonissim! DINK !!

Aquesta es una de les poques paraules que coneixem de l'amaric i practicament la unica que vam utilitzar durant 4 dies per comunicar-nos amb els pagesos de l'altipla etiop. Tampoc ens en calien moltes mes, perque la vida rural dels etiops es tan senzilla i natural que s'explica per si sola; ara agafo el burro per anar al poble del costat, porto els bous a lleurar el camp, les ovelles a pasturar... que estic cansat? jec sota una acacia... que estic avorrit? toco una mica la flauta... que es diumenge? ens reunim tots els homes del poble a veure cervesa artesana. No hi ha res mes a fer i no cal fer res mes, nomes deixar que els dies passin i resar perque les pluges siguin bones i les collites millors. Aquesta es la vida que porten un 80% dels etiops.

La figura mes habitual de l'Etiopia rural, dos homes caminant amb el basto a l'esquena.



Les dones cuiden del bestiar i els nadons.
 Per poder viure una mica el ritme del dia a dia de l'Etiopia rural, vam caminar durant 4 dies pels poblets del voltant de Lalibela. Mes que un trek d'escalar muntanyes i creuar rius, aquest ha estat un passeig per un estil de vida diferent, privat d'electricitat, d'aigua corrent i tecnologia, pero ple de tranquilitat i d'aquella connexio amb la terra que hem perdut la majoria dels occidentals. Per moments, el tipus de vida d'aquestes comunitats ens ha semblat el sumum de la naturalitat, un paradis bucolic, incontaminat i lliure de les necessitats postisses i els complexes inutils... pero de seguida te'n adones que es una valoracio feta a la lleugera. Res es tan facil, la vida rural a Etiopia te tants pros com contres; la manca d'acces a l'educacio, a la sanitat, a l'aigua potable, i les penuries quan una collita no es bona, son l'altre cara de la moneda, i poden convertir aquest paradis en un infern, com es va comprovar als anys 80's.

Els homes lleuren el camp "a la vieja usanza". Ni un sol tractor als camps Etiops!

Dones rentant roba a la vora del riu.


Un fotimer de nens pasturant les ovelles! La seguent generacio d'Etiops esta assegurada


L'unic animal exotic d'Etiopia, el Gelada Baboon!
Per bo o per dolent, sembla que les condicions d'aquestes comunitats canviaran en un futur proxim. Etiopia esta engegant un dels projectes mes importants de la seva historia: la construccio d'una presa al Nil Blau, l'afluent mes important del riu Nil ( 80% de l'aigua del Nil es etiop! ). Aquest projecte te com a objectiu principal la produccio d'energia electrica per abastir les comunitats rurals etiops, aixi com el control i la dosificacio de l'aigua. Els etiops estan molt il.lusionats amb la presa, fins al punt que paguen de bon grat un impost extra per finansar-la ( Egipte ha mogut fils per boicotejar els prestams dels paisos occidentals perque considera que la presa el perjudica ). Que passara quan l'Etiopia rural estigui electrificada? doncs que molt probablement els seus habitants milloraran les seves condicions de vida, en detriment de la preservacio de les seves tradicions. Des de l'optica egoista del viatger, que vol experimentar mons diferents al seu, aixo sera una gran perdua, pero es evident que Etiopia te tot el dret a "evolucionar" com totes les societats occidentals van fer en el seu moment. Nomes esperem que aquesta evolucio no signifiqui la perdua de les tradicions que formen la seva identitat.

Una noia etiop llegint al limit del penyassegat
Per acabar us expliquem que volem dir amb aixo de que els etiops son gent tradicional: quan hi va haver la guerra amb els italians, ara fa uns 70 anys, els guerrillers rurals etiops no van voler canviar la seva tunica blanca tot i saber que els convertia, mai millor dit, en un blanc perfecte. Els qui han vist filmacions de l'epoca diuen que es al.lucinant veure com els avions italians ametrallaven tot de petits puntets de color blanc inmaculat movent-se com un niu de formigues quan el trepitges. L'altre exemple, totalment vigent, es la manera com algunes comunitats rurals resolen els seus conflictes (per exemple, un pastor li roba una ovella a un altre). Els savis del poble porten l'acusat a l'esglesia, i li fan jurar amb la ma damunt la creu que no ha comes el crim. Si l'ha comes, no sera capas de negar-ho. Sabent que aquest sistema pot donar lloc al frau, els savis tenen un pla B per corroborar o desmentir el sistema de la creu: anar a la bruixa del poble amb alguna pertenensa de l'acusat i preguntar-li sobre la seva inocencia, el que digui la bruixa va a missa (la conclusio es que val la pena fer amistat amb ella per si de cas).

Els avis jeuen mentre les dones treballen assecant els cereals
















13 d’abril 2011

Una experiencia religiosa

La historia d'Etiopia es una llegenda que transcorre entre les tenebres de les seves tombes, deambula per les fosques cavernes de les seves esglesies i travessa els estrets passadissos dels seus monestirs. Es una historia que forma una mescla inseparable amb la religio, on les dades i els mites, el rigor i la fe, conviuen i es creuen teixint una trena que es remonta desde el naixement de Crist fins als nostre dies.

Recorrer el nord d'Etiopia suposa un viatge alucinant pels misteris de la seva historia i les intrigues del cristianisme ortodox. Avui en dia el cristianisme ortodox marca les tradicions, la cultura i la vida quotidiana de la majoria dels etiops, pero hi va haver un temps on aixo no era aixi. Quan el cristianisme va arribar a Etiopia, a mitjans del s.IV, els pocs etiops que van adoptar la religio van haver d'amagar-se de la majoria pagana, que no era massa receptiva amb el tema dels manaments, els pecats i els messies. La persecucio va arribar a tal extrem que els cristians van haver de construir les esglesies en els llocs mes inhospits i inaccessibles que poden existir, les roques escarpades del Tigrai. Es evident que els pobrets cristians no pensaven en aixo mentre excavaven la seva petita esglesia enfilada dalt de la muntanya, pero el cert es que les esglesies incrustades a les roues del Tigrai son una de les meravelles d'Africa.

Part de l'epica que rodeja aquestes esglesies es deu a l'aventura que suposa arribar-hi. Vam haver d'escalar les parets de roca, amb peus i mans, durant una hora, per poder plantar-nos davant la porta de l'esglesia d'Abuna Yemata.

La Nuria fent d'Indiana Jones! Amunt amunt cap a Abuna Yemata, Tigrai.

Una excursio poc recomanable si tens vertigen. La Nuria a punt d'entrar a l'esglesia, Tigrai. 
Alla ens esperava el capella, sostenint la clau gegant que obria la diminuta porta, i una devota de 90 anys (que per no enfonsar la nostra autoestima vam assumir que havia arribat en helicopter). Un cop a dins tot era foscor, pero a mesura que els nostres ulls van acostumar-se a la llum tenue, les pintures de les parets es van comensar a revelar. Pintures planes, bastant senzilles, irregulars per estar pintades directament damunt la roca. Explicaven les mil histories del cristianisme ortodox, peripecies de sants i martirs, contes fantastics que s'escapen o complementen l'antic i el nou testament. Recolzat a la paret, embolicat en una tunica i turbant blancs, hi havia la figura del capella; obscur, vigilant, silencios. Es possible que la visio d'aquell home submergit en la foscor d'aquella esglesia milenaria sigui la imatge mes propera del que va ser el cristianisme primitiu, abans que el Vatica, el Benedicto i el papamobil entressin en escena.



Apostols, sants i martirs. Sostre d'Abuna Yemata, Tigrai.

Atencio a les biblies del s.VI - VIII apilades com si fossin tebeos a la base de la columna...  
Despres de segles de penuries i fugitius, el cristianisme es va acabar consolidant, fins al punt que un dels reis etiops mes celebrats, Lalibela, va construir al s. XII els que es una de les obres arquitectoniques mes importants del cristianisme. Contrariament a les del Tigrai, les esglesies excavades a les roques de Lalibela no estan fetes per amagar-se de ningu. Son majestuoses, imponents, formant un complex de 11 esglesies comunicades entre si per passadissos i tunels secrets. Hi ha qui diu que si Lalibela no estigues a Etiopia, seria considerada una de les 7 meravelles del mon. Hi estem d'acord.


Esglesia de Sant George, a la dreta uns monjos oficiant la missa, Lalibela.
Descansant en els passadissos de Lalibela
Parets, arcs i pilars de roca vermella on durant tot el dia s'hi poden veure monjos ortodoxos oficiant cerimonies i escoltar els seus cantics monotons ressonant contra les pedres. Hi ha feligresos llegint llibres a cada raco, i velletes agenollades que fan petons a les pintures de sants i martirs. Aquesta atmosfera es el que diferencia Lalibela de la resta de restes arquelogiques que hem vist. Lalibela esta viva, i quan camines entre les seves cavernes sents que t'estas traslladant mil anys enrera.


Devocio dins l'esglesia de Bed Medhane Alem, l'esglesia excavada a la roca mes gran del mon!

Llegint i cantant desde primera hora del mati, Lalibela.

ETIOPIA S'HA DE VEURE!! ETIOPIA S'HA DE VIURE!!

06 d’abril 2011

Etiopia "is different"

Etiopia s'associa a fam, sobretot despres de les fotografies de la crisi alimentaria de l'any 1984. Aquelles imatges van mostrar al mon una de les veritats mes dures que poden existir:  persones morint de gana injustificadament. Si que es veritat que el Tigrai, la zona que va patir la crisi amb mes forsa, portava tres anys de sequia esperant una estacio de pluges que no arribava, pero tant determinant com la manca de pluges va ser l'actitud de la comunitat internacional i la del govern de Mengistu. Els paisos occidentals van negar l'ajuda que reclamava Mengistu pel fet que el govern d'Etiopia era marxista leninista, i esgrimien arguments en contra de l'ajuda com que en Mengistu utilitzava els diners per comprar armament, aixi que van adoptar una posicio totalment passiva. A l'altra banda Mengistu mostrava la mateixa passivitat, tot i disposar de recursos per atenuar la crisi. Despres de denunciar cinicament la falta d'ajuda internacional, va aprofitar la sequia per castigar la regio del Tigrai, ja que historicament aquesta regio havia donat suport a Eritrea en la guerra que aquest pais mantenia amb Etiopia. A Mengistu se'l recorda per ser un dels liders mes cruels a l'hora d'utilitzar la fam com a arma de guerra contra els rebels.

Sigui per una cosa o per l'altra, o per totes dues, la crisi alimentaria de l'any 1984 va acabar amb un milio d'etiops morint de gana. Un milio.

Pero Etiopia no es nomes fam, no ho era a l'any 1984 i no ho es ara.  Es innegable que la pobresa existeix, pero seria injust i fals reduir la realitat del pais a les fotografies dels anys 80's. 

Etiopia es el pais on va neixer la beguda del cafe i el nostre estimat Baltasar, el rei negre. Es la cuna d'una de les civilitzacions antigues mes importants de la historia junt amb els egipcis, els grecs o els perses, la civilitzacio Axumita. Tambe es el pais de les religions, on conviuen des de fa segles el cristianisme ortodox, el catolic, l'islam i el judaisme, a mes de l'animisme de les tribus del sud.

Un devot assegut sobre les pedres del Tigrai


A mes Etiopia es un dels pocs paisos d'Africa, sino l'unic, que no ha estat colonitzat a llarg termini (els italians van intentar-ho pero despres de cinc anys van sortir amb la cua entre cames... deixant com a unic llegat la pasta, la pizza, i uns machiatto que rivalitzen amb els de les millors cafeteries italianes). Potser per aixo (o potser no), relacionar-se amb els etiops es molt mes facil que amb la majoria d'africans. Son gent relaxada, amable i discreta, que parlen fluixet, i quan els mires i somrius, et tornen el somriure. Els etiops tenen uns trets fisics especials, producte de la mescla entre africans i arabs, que es plasma en unes faccions marcades, un nas caracteristic i un to de pell variable que va des del color negre carbo del sud d'Africa fins al daurat dels paisos del nord del continent. Per dir-ho rapid i clar, els etiops son gent guapa.

Pero no tots els etiops segueixen aquests patrons. A Etiopia pots trobar la gent mes estrambotica del mon. Al nord hi ha els monjos cristians ortodoxos, profundament reservats i religiosos, que fan missa vestits de blanc immaculat tot sacsejant una especie de cascabell mentre canten i es balancegen lleugerament. A l'altre extrem estetic i de costums hi ha la gent del sud. En aquesta part del pais conviuen desenes de tribus animistes, i cada una va al seu rollo. Alguns es pinten el cos com si fossin un gall d'indi... d'altres s'escarifiquen la pell (se la tatuen a base de cicatrius)... d'altres es posen un disc del tamany d'un donut entre les dents i el llavi, i n'hi ha uns quants que es llimen les dents en forma triangular, com les dents d'un tauro. El colmo son els Karo... que s'estimen tant els seus pentinats que dormen en uns coixins especials fets de fusta que eviten que se'ls hi espatlli el "look".

I per si el desconcert no era suficient... hi ha el tema del temps. Les manies que tenen els etiops quan es tracta d'organitzar les seves hores, dies, anys i mesos, desesperarien a l'angles mes excentric. A Etiopia viuen a l'any 2003 perque segueixen utilitzant el calendari julia enlloc del gregoria (el que van adoptar de forma consensuada tots els paisos cristians a mitjans del S. XVI). Pero encara n'hi ha mes... el dia etiop comensa quan surt el sol (que es considera que es a les 6 del mati), de manera que l'hora d'esmorzar es la 1 (les nostres 7), i les botigues tanquen a les 12 (les nostres 6 de la tarda). Per si no es prou embolic, els etiops han decidit que aixo d'alternar mesos de 30 i 31 dies (i un mes de 28?!?) es un desgabell, aixi que s'han muntat un any amb 13 mesos... 12 de 30 dies i un mes de 5 o 6 dies, depenent de si l'any es de traspas. No esta malament no?



Tot aquesta informacio, una mica desordenada i caotica, persegueix l'objectiu de respondre la pregunta que ja ens han fet mes d'una vegada (inclus els propis etiops): Perque heu decidit viatjar a Etiopia? Doncs perque aquest pais te una historia, una identitat i unes peculiaritats que el fan unic en el continent... Etiopia no es com la resta de paisos africans, tant per les seves llums com per les seves ombres.



03 d’abril 2011

Un dia express per Istanbul... de gorra!

Som uns amants del viatge independent... pero es que a vegades t'ho posen tant facil que es impossible resistir-se a la temptacio del "tour organitzat"... som uns pecadors!!

Per volar de Sudafrica a Etiopia, el bitllet mes barat era el que operava Turkish airways amb escala a Istanbul (extrany pero cert). Com que l'escala era de 13h estavem rumiant si valia la pena pagar la visa, el transport, entrades a museus, etc. i sortir a fer un volt express per aquesta ciutat historica. Els dubtes es van acabar quan un amic (gracies Carles!) ens va passar el xivatasso: Turkish Airways paga un tour organitzat a tots els seus viatgers internacionals que fan escala a Istanbul mes de 6h. El tour ho inclou tot: transport, entrades als monuments i museus, guia de parla anglesa, i esmorzar i dinar tastant les especialitats locals.

Posats a trair els nostres principis...ho vam fer per la porta gran: furgoneta privada per anar d'un lloc a l'altre, companys de viatge amb qui no tens res en comu (quins silencis!), menu prefixat als restaurants i un guia que passeja amb la ma alsada subjectant el mitic cartell de "follow the guide"... anirem a l'infern!!

Vam "tatxar" de la llista els principals atractius de la ciutat... els obeliscs egipcis, la Blue Mosque, la Basilica Cisterna, Santa Sofia...o era Santa Cisterna i els blue Obeliscs? En tot cas quan la gent ens pregunti podrem dir que "tot molt maco" i quan obrin l'album podran veure totes les fotos com a comprovant d'assistencia :)

Com be deia Groucho Marx: "Estos son mis principios, pero si no le gustan, tengo otros..."

 PD: Etiopia es un pais fascinant... pero les connexions a internet son frustrants... no hem pogut carregar ni una de les fotos del nostre tour gratuit! Potser mes endevant la cosa s'arregla...quan poguem les penjem.

31 de març 2011

Sudafrica esta embolicada... qui la desembolicara?

Passejant per Cape Town, a mes de l'espectacularitat de l'enclavament de la ciutat, es impossible no percebre la importancia que encara te la raca en la societat sudafricana, i aixo que aquesta ciutat passa per ser la mes oberta i relaxada del pais. Poster perque encara es molt recent l'abolicio de l'apartheid i la celebracio de les primeres eleccions democratiques (1994), la raca encara marca des dels comportaments quotidians a les perspectives professionals o familiars de la majoria dels sudafricans.

Durant el periode de l'apartheid tots els sudafricans tenien un carnet identificatiu que servia sobretot per classificar-los dins d'un grup racial. Hi havia categories i subcategories, pero els quatre grups principals es podien considerar: blancs, asiatics, coloured (entre blanc i negre) i negres. Doncs be, encara avui en dia, tot i que no ho trobaras escrit enlloc, hi ha feines (escombriaire, paleta, caixera de super, aparca-cotxes) que nomes duen a terme negres, de la mateixa manera que se sap que hi ha empreses "blanques" on nomes els blancs i algun "coloured" molt espavilat hi poden treballar.

Les parelles interracials son rares, i la majoria de barris pertanyen en exclusiva a un dels grups racials. Els townships de la perfieria, on s'apilen milers de families pobres i on la criminalitat es altissima, son negres. Els barris bons com Constantia, on els camps de vinyes es perden en l'horitzo i cada casa te un jardi impecable al peu de la Table Mountain, son blancs. Entre mig hi ha els suburbis dels coloured i els asiatics, i molt de tant en quant es poden trobar alguns barris on la gent comensa a barrejar-se. Es evident que aquesta segregacio es deu en gran part a motius socioeconomics, pero no es menys cert que cada classe social-economica te una equivalencia directa amb un grup racial.


Camps de vinyes a 20 minuts de la ciutat, la "dolce vita" del barri de Constantia! 


El Beverly hills de Cape Town, la meca del pijerio, els apartaments de platja de Camp's bay, a 10 minuts del centre de la ciutat.


Com a resultat de tot aixo, no es dificil trobar gent descontenta amb la situacio actual del pais, ni tampoc ho es trobar algu (fins i tot gent no blanca) que miri nostalgicament el periode de l'apartheid. Una part dels blancs es queixen perque han vist retallats els seus privilegis, i critiquen les mesures de discriminacio postiva que el govern actual esta adoptant amb la raca negra. Potser la llei mes polemica es una llei laboral anomenada Black Empowerment, que preten ajudar a la insercio al treball de la gent negra obligant a les empreses a contractar el candidat negre si esta en igualtat de merits amb els candidats d'atres races. La comunitat blanca i coloured denuncia que aquesta llei s'esta desnaturalitzant fins al punt que ha desembocat en una contractacio massiva de gent negra no preparada, especialment en carrecs publics. Es dificil comprovar si aquesta situacio s'esta donant, pero nomes fent una ullada al president del pais queda clar que no sembla una denuncia descabellada. El president de Sudafrica (el segon despres de Nelson Mandela), fa que el Berlusconi sembli un escolanet al seu costat. No te educacio superior, te cinc dones, esta acusat de violacio d'una menor i quan li van preguntar com combatria el greu problema que representa la SIDA en el seu pais (sudafrica es el pais amb mes infectats del mon), va respondre que per prevenir-la nomes calia que la gent es dutxes a fons despres de fer l'amor.

A l'atra banda de la balansa, la comunitat negra continua reclamant una igualtat economica que no arriba, i unes compensacions historiques (com les dels terrenys que els hi van ser expropiats durant l'epoca de l'apartheid) que son dificils d'aplicar. Molts viuen en la contradiccio de parlar un idioma que detesten (l'Afrikaans), per haver estat imposat pels boers, i es innegable que una part important de la poblacio negra mira els blancs amb ressentiment (probablement justificat).


Un nen es tira de cap al port de Hout Bay

Enmig de tot aquest sarau hi ha els coloured, que per no desentonar tambe es queixen, i la veritat es que tambe tenen les seves raons: no disposen del patrimoni dels blancs, ni de l'educacio ni el "prestigi" que tenen els blancs a l'hora de trobar feina, pero tampoc es beneficien de les politiques pro-negres que du a terme el govern, de manera que una part important d'aquest grup racial es troba a l'atur i sense rebre cap ajut public.


Menjant "Braai", la barbacoa sudafricana, a casa d'una familia malay (coloured musulmans).

En conclusio: Sudafrica es un pais en plena transicio, amb tots els conflictes d'interessos i les tensions que aixo representa. La situacio del pais ha millorat en els aspectes mes fonamentals, com son el respecte als drets humans i a la llibertat, pero encara esta molt lluny de considerar-se un pais normalitzat en quant a la questio racial. A mes ha d'afrontar altres problemes de gran magnitud, com es la desigualtat economica extrema dels seus habitants, la criminalitat elevadissima de les seves ciutats i el nombre d'infectats de SIDA. Algun dia Sudafrica sera un pais on la majoria de la gent conviura en igualtat, pau i respecte, sembla impossible que no sigui aixi, pero pel que hem pogut veure nosaltres, el cami fins arribar a aquest dia sera llarg, dificil i doloros.  



Pujant la Table Mountain, l'imponent massis rocos que encercla la ciutat.



Ja gairebe hem fet el cim! Als nostres peus la ciutat de Cape Town.





28 de març 2011

Aixo tambe es Africa! Waka, waka... eh, eh...

Africa es un continent bastant caotic i anarquic, on cadascu s'espavila com pot. No hi ha ordre ni concert, no hi ha autoritat, no hi ha normes infranquejables ni res que es pugui donar per fet... per senzill i basic que sigui. A Africa tot funciona perfectament fins que s'espatlla, i quan s'espatlla et pots agafar ben fort perque ningu se sent responsable d'arreglar-ho, si es que hi ha algu capacitat per arreglar-ho... d'altra banda aquest "modus vivendi" et permet viure situacions imprevistes, resultat de la improvitzacio, que son impensables en la majoria de paisos occidentals.

Aquesta petita introduccio serveix per explicar els nostres ultims dies a Namibia. Fos per les aigues dels campings, que sempre eren sospitosament potables... o pel xarrupet de iogur dels Himba que segons el guia no ens podia portar cap tipus de problema, la questio es que la setmana seguent a la visita al poblat ens la vam passar asseguts a la tassa del water, i amb febre. Un virus estomacal a l'africana... del tamany d'un hipopotam. Pero no ens podiem aturar perque els canadencs havien de tornar el cotxe a la capital al cap de dos dies, aixi que tocava conduir. Pel cami vam tenir algunes emocions fortes, ja que a la nostra panxa rumbera se li van afegir dos convidats especials...uns policies corruptes als qui vam haver de sobornar  i una tormenta electrica com mai n'haviem vist, i en la foscor mes absoluta... va arribar un moment que esperavem que hi haguessin llamps per poder veure durant uns instants per on anava la carretera.

Al final vam arribar a Tsumeb, la ciutat on ens vam acomiadar dels canadencs. Ells havien de tornar a la capital i nosaltres ens quedavem per alla per llogar un cotxe i anar a fer un classic safari al parc Nacional d'Etosha, un dels millors del sud d'Africa. Elefants! Rinoceronts! Girafes! Lleons!!! Quina va ser la nostra decepcio quan l'Europcar de la ciutat, l'unic que llogava cotxes, ens va dir que no en tenia cap disponible, i que no sabia quan en quedaria algun lliure. Perque la noia no podia saber quan li tornaven el seguent cotxe en una oficina de lloguer de cotxes? No vam ser capacos d'entendre-ho. La questio es que ens vam quedar sense safari, i encara amb la panxa "sensible" vam decidir agafar el bus cap a Sudafrica i donar per acabada l'aventura a Namibia.

El bus nocturn era fantastic: dos pisos, lavabo, televisor, seients reclinables i aire acondicionat. Tot semblava tornar a la normalitat quan a les 3 de la matinada ens vam aturar sense cap explicacio al marge de la carretera. Vam sentir com el conductor intentava engegar el vehicle inutilment 4 o 5 vegades, fins que passats 20 minuts l'assistent va comunicar-nos el problema: "Ens hem quedat sense gasolina...", i es va comensar a petar de riure. Com que estavem enmig del no res vam haver d'esperar a que el bus que feia el cami contrari al nostre ens trobes i ens deixes prou gasolina com per arribar a la seguent gasolinera.

Aixi doncs, el bus que havia d'arribar a la 1.30 del migdia a Cape Town va acabar arribant a les 8.30 de la nit, i per deseperacio nostra quan vam arribar vam adonar-nos-en que aquella nit comencaven els carnavals de Cape Town... i a aquella hora ja no quedava ni una habitacio en els hotels del centre. Quina historia mes trista!! Quin desconsol!!

Afortunadament, aquest viatge sovint es com aquelles pelicules de Hollywood en que els productors obliguen al director a canviar el final perque la gent no surti del cine plorant. Mentre li suplicavem al guarda del hostel que ens deixes dormir alla, encara que fos al sofa o al terra, una sudafricana ens van sentir i ens va oferir d'anar a dormir a casa seva, en un dels suburbis del sud de la ciutat. No hay mal que por bien no venga!! Vam acabar passant tres dies a casa la Zarina i la seva filla Ashika, descobrint els racons menys turistics de la ciutat i tastant el plat nacional, el delicios i carnivor Braai.

WAKA WAKA EH EH!!!! 

PD: No adjuntem cap foto perque el nostre aspecte durant aquests dies de febre estomacal es bastant lamentable, i els paisatges es resumeixen en una tassa de water, un plat d'arros bullit i un seient d'autobus...





22 de març 2011

Entrant en contacte amb els namibians

Alla estavem, davant la colossal matrona de la tribu, que valorava si el menjar que haviem portat era suficient com per deixar-nos tafanejar una mica pel poblat. Al seu voltant les noies mes joves pululaven mig en pilotes, amb un nen a cada teta, mentre sacsejaven mecanicament un recipient ple de llet fet de carbassa. Totes elles seguien estrictament els patrons estetics dels himba: pulseres metaliques als turmells, pells de vaca i cabra al voltant de la cintura, diversos collarets penjant del coll i els canells i tot, absolutament tot el cos (inclosos els cabells) embadurnat d'una especie de fang vermellos que els protegeix del sol i els dona l'aspecte exotic i salvatge que els caracteritza. En el poblat no hi havia massa res: quatre cabanes molt basiques, unes quantes vaques que deambulaven per la part del darrera, unes petites construccions per posar-hi el menjar (les neveres dels himba) i un arbre que feia una ombra prou grossa perque totes les dones i nens del poblat s'hi asseguessin a sota. Res d'aigua ni electricitat. Res de cultius, res de letrines.   

La matrona de la tribu processant el iogur.

Una vegada la matrona va donar el seu consentiment, les expressions dels himba es van relaxar i vam poder compartir una bona estona amb els nens i les dones del poblat. Es tant desconcertant descobrir que a menys de 500 km de la capital, on la gent vesteix Nike, canta l'ultim hit de la Lady Gaga i somia en ser model de pasarela, pots trobar poblats de tribus atrapades en el passat mes remot... com s'explica que al costat de ciutats tant occidentalitzades com la capital de Namibia puguis trobar poblats nomades que viuen en comunitat, que prescindeixen de qualsevol tipus de tecnologia i es traslladen durant la epoca de pluges buscant les millors pastures pels ramats de vaques i ovelles?

La classica indumentaria de les dones himba.



Tres nens himba jugant amb una roda. Porten el mateix pentinat perque son fills del mateix pare.

L'estona amb els himba va ser molt interessant, ens van mostrar algunes de les facetes mes representatives de la seva cultura i forma de viure. Que menjaven, com vivien, el perque de la seva estetica, com s'organitzaven i fins i tot com ballaven... i va ser en aquest punt on vam decidir que aprofitariem el moment per transformar aquesta "transferencia" cultural en un intercanvi. En Brad va anar a buscar la guitarra, i la Nuria i jo vam colaborar fent els coros i la coreografia d'un dels classics del soul dels 60's... Stand by me. Creiem que els himba van quedar tan sorpresos amb la nostra actuacio com nosaltres amb les seves rastes.... :)

La Nuria i el Brad actuant pels himba!
 
Evidentment pero, la societat namibia no es divideix unicament en persones plenament entregades a la cultura occidental i pobles perduts que la ignoren... hi ha termes intermitjos. Els Herero, pero exemple, son una tribu cosina germana dels himba en quant a llengua i origen, que ha decidit conservar gran part de les seves tradicions sense renunciar a algunes de les comoditats de la vida moderna.

La tremenda Herero que regentava el colmado del poble, Sesfontein.

I per suposat tambe hi ha les persones que no han sabut o no han pogut assimilar tan be com els Herero el trasbals que suposa la irrupcio dels productes i costums occidentals... especialment l'alcohol. Als petits pobles del nord del pais l'alcoholisme s'ha convertit en un greu problema, i cada vespre el bar del poble (normalment un antro dels que tiren enrera... aqui l'alcohol compleix una funcio desinfectant...) reuneix a bona part dels homes i dones del poble, que acostumen a beure fins que cauen a terra. Nosaltres vam fer "amistat" amb alguns dels borratxos de Sesfontein, que per sorpresa nostra es van presentar sense invitacio al nostre camping. Afortunadament la guitarra del Brad va tornar a servir de catalitzador per reconduir la situacio cap a un guateque improvisat a l'estil namibi... no va ser una experiencia tant especial com la dels himba, pero almenys vam passar una estona divertida :)

Els borratxos del poble ballant al nostre camping, Sesfontein.

Per cert, per acabar!! Un missatge pels integrants de l'Atletico Puigcalvo, el club de mis amores!! Estic seguint un programa d'entrenament molt serios amb els namibis per posar-me en forma. Quan tornem a Barcelona no em reconeixereu...el camp de futbol se'm fara petit... aneu-vos preparant!! Aqui us en deixo una prova... jo soc el blanquet que es veu al darrera!!!


















15 de març 2011

El fabulos (i accidentat) viatge a Sesfontein

Despres de les dunes vermelles del sud de Namibia, els membres de la caravana dels desamparats vam decidir que conduiriem fins al nord-oest del pais, a les regions de Damaraland i Koakoveld. Aquesta part del pais es la menys desenvolupada de Namibia, i es on habiten (despres de ser expulsats pels alemanys durant la colonia) les tribus mes pintoresques i autentiques de tot el sud d'Africa, els Herero i els Himba.

Per arribar al nord el primer que vam fer es atravessar un dels deserts mes terribles del planeta, l'anomenada Skeleton Coast. El nom el deu a la quantitat de vaixells que han embarrancat als bancs de sorra de la costa, deixant els mariners que arribaven a terra ferma en la mes desesperada de les situacions: 600 km. de costa desertica, 16.400 km quadrats de no res, ni aigua, ni arbres... nomes un sol ferotge. Una mort segura.


Aixo es el que trobaven els mariners portuguesos que embarrancaven durant la seva ruta cap a les Indies.
Despres de 200 km. de conduccio cap a l'interior, el paisatge va comensar a canviar dramaticament. Vam comensar a veure arbres, horitzons verds, essers vivents!! I vam pensar que aixo presagiava uns quants dies de placida communio amb la natura... MENTIDA!!

Si en una zona semidesertica hi ha zones verdes nomes es pot deure a una cosa: els diluvis. En el primer ruixat fort vam comprovar perque el nostre cotxe de joguina ens havia sortit tan baratet... l'aigua es colava per les finestres, les portes, i pels claus que algun iluminat havia clavat al sostre. Per mes inri les carreteres es van comensar a omplir de fang, i els rierols que atravessaven la carretera en pocs minuts es van convertir en riuets... i al cap de dues hores ja eren senyors rius. Despres de passar-ne un parell a dures penes i aguantant la respiracio, ens vam topar amb aixo:


Un jeep d'una expedicio xilena que gravava un programa de viatges es va quedar atrapat durant dues hores enmig del riu. Nosaltres ens ho vam mirar al.lucinats fins que afortunadament el nivell d'aigua va baixar, i vam decidir remullar-nos una mica per ajudar-los a sortir.

Com que estava comprovadissim que el nostre vehicle era el mes tonto de la classe, vam decidir que nosaltres no creuariem el riu aquella nit, aixi que vam plantar la tenda tots cofois al marge de la carretera i ens vam comensar a preparar el sopar.

Estavem tant tranquils! Llastima que quan practicament ja era fosc va apareixer el jeep dels guardaparcs i ens va comentar, com qui no vol la cosa, que aquella era una zona frecuentada per lleons i que no sortissim sols de la tenda/cotxe a mitjanit. Unes estupendes i tranquilitzadores paraules de bona nit...  


Vam anar a dormir ben acollonits, amb un ganivet de tallar el pa i una forquilla de punxar carn d'aquelles llargues, que tenen una petita forca al final. Les vam posar al costat del coixi i vam creuar els dits.

Pero va sortir el sol i ningu ens havia devorat!! Conservavem tots els bracets, les cametes, els peuets... tot al seu lloc... no va ser necessari posar-nos seriosos amb la cuberteria pesada :), aixi que ens vam escalfar un cafe i vam seguir la marxa.

Potser per compensar les "emocions" de la nit anterior, el dia es va llevar esplendid, el sol era espatarrant, els rius tornaven a ser rierols, i alguns dels animals mes matiners es van deixar veure en l'ultim tram del cami... per fi arribavem a Sesfontein!!!!





09 de març 2011

Safari "a lo gitano" :)

Per disfrutar de les postes de sol que sortien a "Memorias de Africa", no es imprescindible fer-ho des d'un lodge situat al mig de la sabana, ni recolzat a la finestra del jeep color crema que atravessa les planicies daurades plagades d'antilops, lleons i girafes. Evidentment que aquesta es una bona opcio... potser la millor, pero si el pressupost apreta hi ha maneres alternatives, potser no tan glamouroses pero tant o mes aventureres, de recorrer aquests paratges.


Nosaltres hem optat, davant els preus desorbitats dels tours i safaris de primer nivell, per llogar un cotxe a mig cami entre una furgoneta i un 4x4, i sortir a recorrer els llocs mes inhospits i desolats de Namibia. Per acabar d'abaratir costos hem decidit compartir el viatge amb dos canadencs que estan tant o mes pelats que nosaltres, de manera que la nostra expedicio sembla mes una caravana de marroquins baixant per l'estret amb una furgo de 3a ma per setmana santa que no pas un classic safari per Africa... no hi ha tot-terreny, no hi ha prismatics i no hi ha hermilla Coronel Tapioca amb butxaques per tot arreu, pero si que hi ha bona companyia i un ambient relaxat, i hem comprovat al llarg del viatge que aquest es realment l'unic ingredient imprescindible de qualsevol viatge.


Per dormir anem alternant, un dia a la tenda de campanya, un dia a la part de darrera del cotxe. Per menjar portem un fogonet que ens permet cuinar les delicies mes delicioses, i a la nit sempre ens ho maneguem per aconseguir unes birres i buidar-les mentre en Brad, un dels canadencs, toca la guitarra mentre el sol es pon.


De moment hem recorregut la part sud del pais, el desert vermell de Soussilevei i les muntanyes de Naukuluft, on hem trobat solitud (encara que a vegades no tanta com voldriem) i paisatges espectaculars. De totes maneres, al contrari del que pensavem, Namibia no es un pais tant complicat de viatjar. Les infrastructures son molt bones, l'aigua potable es bastant accessible i les zones d'acampada estan en general molt ben equipades. A mes, al contrari que el seu vei gegant, Sudafrica, Namibia gaudeix d'un ambient molt tranquil. El perill de robatori o atracament existeix, pero es infinitament mes baix que a Sudafrica i aixo et permet conduir i caminar amb calma... nomes has de vigilar les serps i els escorpins!!






Be doncs... ho deixem aqui de moment, quan tornem a tenir acces a internet us explicarem com continua aquest safari "a lo gitano" (ho diem amb carinyo), que a partir de dema comensara a tirar cap al nord del pais. Ara anem cap al camping perque els nostres companys canadencs s'han currat un sopar especial per celebrar que avui fa tot just 1 any que vam sortir a voltar el mon. Sembla que ens han preparat "comida mexicana"...

ANDALEEEEE!!!!!!!!