Birmània, comença la funció

Ja hem arribat a Birmània! Desprès de rebotar com boles de billar pels aeroports del sud-est asiàtic, vam acabar la carambola a tres bandes aterrant a Yangon, capital del país i seu de la pagoda més espectacular d'àsia, la Shwedagon Pagoda. Tonelades d'or massís i budisme festiu multicolor.

Shwedagon Pagoda, Yangon.

                                                         
Com potser alguns ja sabeu, Birmània està governada per una dictadura militar desde 1962. Aquell any el General  Ne win  va derrotar el govern anterior, format per les persones que havien aconseguit la independència davant l'exercit britànic el 1948 i que estaven liderats entre d'altres pel general Aung San. Aquest règim militar semblava que arribava a la fi el 1990, quan davant la pressió internacional contra la dictadura de Ne win, es van convocar i celebrar unes eleccions on el Partit Democràtic liderat per Aung San Suu Kyi (filla de l'antic general) va obtenir un 84% dels vots... en aquell moment de transició la resposta del govern va ser obviar els resultats i empresonar els liders del partit guanyador, de manera que el que podia haver estat un punt d'inflexió cap a la llibertat es va convertir en l'enterrament definitiu de les esperances democràtiques. "Muerto el perro se acabó la rabia".

Sabent els precedents aterres a Yangon preparat per trobar un poble abatut, ofegat per la por, però no es així. La capacitat humana per sobreposar-se es al·lucinant, va més enllà del que puguis imaginar.

U Bein's bridge, el pont de fusta de teca més llarg del món, Amarapura.

                                  

La gent de Birmània és encantadora, oberta i vital. A Birmània, quan camines pel carrer els vianants et saluden, et pregunten d'on vens, on vas, i somriuen, somriuen molt, com si el somriure fós una manera íntima de lluitar contra el règim que els ofega. Les seves cares són d'una bondat tan pura i transparent que en alguns moments penses que són feliços... res més lluny de la veritat. Estan feliços de veure que algú té prou interès en ells per anar-los a veure i de poder explicar-te allò que sembla inexplicable: tothom a Birmània està en contra de la dictadura militar. No és un país dividit, no hi ha els rojos i els nacionals, el clam és unànime. Però el règim segueix, i ja fa 60 anys que dura.

Davant d'aquesta situació absurda t'entra la urgència de preguntar, però preguntar a Birmània no és fàcil ni segur, has de saber on preguntes i a qui preguntes. Mai als llocs públics: al carrer, als bars, hotels... és com si haguessis d'esperar a que l'encarregat baixi el teló i els actors surtin a saludar per poder parlar de la situació política. Nosaltres vam trobar respostes a les escales d'un monestir i als menjadors de les cases on ens convidaven. Allà es desgrana la realitat del país i comences a entendre el que sembla incomprensible.

Com pot ser? si el 82% de la gent no els vol... com es que hi són? –Perquè tenen armes- I vosaltres no teniu armes? – Som un país 90% budista... no considerem la possiblitat de la violència.- Sí però sense armes mai els fareu fora.. algu ha d'agafar les armes...- Alguns estats del Nord estan combatent, però els govern té armes molt poderoses- I d'on treu el govern aquestes armes?

Aquesta pregunta es complicada de contestar però té una resposta interessant que porta a un dels actors secundaris més perversos de la pel·lícula: el govern xinés.

Birmània és un país amb una quantitat de recursos naturals enorme. Té rubís, ferro, or, moltíssim gas natural i capacitat per generar energia hidroelèctrica. No hauria de ser ni de bon tros un país pobre. Per més inri es un dels principals productors  d'opi del món (opi + procés = heroïna). Però aquesta sort, com passa en molts altres països, és la seva pitjor desgràcia.

La Xina dóna suport a la dictadura en forma de diners, armament i també diplomàticament, de manera que el govern birmà rep una certa cobertura i legitimitat (entre unes "cometes" grans com dos muntanyes) davant la resta de governs internacionals. Què rep Xina a canvi? El que sempre busca: diners. La Xina obté recursos a molt baix preu del govern birmà, de manera que el poble birmà acaba perdent per dues bandes: Veu com els seus recursos naturals són expoliats pel veí totpoderós i com el govern que els oprimeix s'enforteix militarment cada dia que passa. A aquesta pobra gent els estan robant i matant davant dels ulls del món. És així de cruel i de senzill. Cap país s'atreveix avui en dia a encarar-se a Xina, tothom hi té massa interessos econòmics, i cap organització pot ajudar al poble birmà de forma efectiva perquè el govern té massa control sobre els recursos i les persones que entren al país.

És una situació perversa que sembla no tenir sortida...i tot i això els birmans continuen somrient.

"Un birmà te mal de queixal i se'n va al dentista a Tailàndia. Quan arriba a Bangkok, es dirigeix a la consulta i li diu al doctor que té mal de queixal. El doctor el mira estranyat: però vosté no és d'aquí oi? -No, sóc birmà- I que no hi ha dentistes a Birmània? Ui si que n'hi ha! però a Birmània no se'ns permet obrir la boca..."  

Un dels "Moustache brothers" fent conya del seu propi empresonament, Mandalay.

El preu d'un acudit com aquest a Birmània són 7 anys de treballs forçats, càstig que van rebre els comediants "Moustache Brothers" per riure's del govern. Nosaltres vam poder escoltar el seu testimoni en primera persona a l'espectacle que cada nit fan al menjador de casa seva.

Sikkim Flower power !

Flower Power! Després del Tibet i Nepal arribem a la terra de les flors, el te, els arbres i les muntanyes, on la naturalesa explota, o millor dit desborda perquè la zona de Darjeeling i el Sikkim és la més humida i plujosa que hem visitat fins ara. Durant aquests dies la boira s’ha acabat convertint en el tìpic convidat pesat que allarga el cafè fins al vespre i al final es queda a sopar... la veritat és que li dóna un caire misteriós al paisatge però per contra no et deixa veure la muntanya més alta de l’Índia (el Kanchenzonga 8.598m). Durant els 3 dies de Darjeeling i els 6 del Sikkim només ens va donar una treva la primera tarda.

Darjeeling és la terra del te. El te indi és un arbust rollo “seto” com els que divideixen els jardins comunitaris. No fa olor i no té res d’exòtic però quan plantes milers de Km quadrats amb aquest arbust queda un quadre molt bonic. Si a més li poses les muntanyes i la boira entre mig el quadre és preciós... i llavors és quan comença l’exotisme i el mite del te de Darjeeling. Nosaltres vam provar un te 1st Flush del 2010 premium (el Ferrari dels tes) i ens vam arribar a la conclusió que guanyava molt amb tres cullerades de sucre, així que probablement no som els més indicats per parlar de les virtuts d’aquesta infusió.

Recollint el te per 1 euro al dia, Darjeeling.

La ciutat de Darjeeling s’extén bastant caòticament per les muntanyes, com la majoria de poblacions de la zona (una mica a l’estil Vallvidrera). És una ciutat amb gràcia a mig camí entre el Nepal, l’Índia i Anglaterra, i a primer cop d’ull sembla una zona rica en relació a la resta de l’Índia. Nosaltres vam de dedicar-li un parell de dies per veure una fàbrica de te, caminar pels camps, pujar al toy train, anar al museu del muntanyisme (el sherpa Tensing que va coronar per primera vegada l’Everest amb en Hillary va néixer aquí) i veure un tigre de Bengala al zoo. Per cert un zoo molt recomanable.

Posseïts per la il·lusió de pujar al toy train, Darjeeling.

El tercer dia ja vam agafar un jeep per anar cap al veí Regne del Sikkim, una part de l’Índia diferent en quant a cultura (la llengua majoritaria és el nepalès), religió (budisme fonamentalment) i gent. Els Sikkimesos son tranquils i somriuen facilment. És una terra molt preparada pel turisme perquè cada estiu queda envaïda per exercits de turistes indis que vénen de Calculta en busca de pau i harmonia, així que no hem tingut cap dificultat per moure’ns per la zona, trobar allotjament i menjar. Tot fàcil, tot maco i tot barato.

Jo tenia una casetaaa, Hansel i Gretel... Sikkim.

L’activitat reina del Sikkim és el trek, però com que nosaltres comencem a tenir una sobredosi de guies, yaks i tendes de campanya vam decidir caminar un parell de dies pel nostre compte i llestos. Les caminades pel Sikkim són fantàstiques; camins encantadors, escenes bucòliques, autòctons que et guien amablement i casetes Hansel i Gretel que enamorarien al mateix Joan Miquel Oliver. Només li posem un “però”: És bastant fàcil trobar-te gossos vagabunds bastant cabrejats pels camins sikkimesos, i l’experiència no és massa agradable...

En conclusió: han estat un dies perfectes per reuperar forces i preparar-nos per un dels plats forts del viatge, Myanmar en ple monzó (ja ens podem agafar fort...).

El desconcertant Tibet

Ja començàvem a tenir síndrome d’abstinencia! 28 anys sense blog i ara passen 15 dies sense actualitzar-lo i ja patim. S’haurà oblidat de nosaltres el cybermón? S’haurà desconfigurat la pàgina principal? És com quan marxes de vacances i pateixes per si se’n anirà la llum i et trobaràs el congelador fet un desastre...però vaja (ja haureu vist que en el blog omitim paraules com el “bueno” de tota la vida i fem servir el verb “ometre”...jeje), confirmem que el blog segueix en el seu lloc i que heu considerat que el més probable era que obríssim el yak en canal i ens escalfessim amb les seves vísceres a l’estil Luke Skywalker... La realitat és que el yak una mica més i s’obre en canal ell mateix quan es va fotre barranc avall (en aquesta caiguda va destrossar la motxilla de la Núria...). En qualsevol cas us agraim la participació en la consulta... ens agrada ser interactius i moderns!!

Anant al motiu d’aquest post, el desconcertant Tibet, l’hem titulat així perquè encara no hem acabat d’ordenar totes les impressions que ens ballen pel cap. És un caldo massa espès per digerir-lo en una tarda, són massa ingredients i massa estranys per poder-los identificar a la primera cullerada. Tenim els xinesos, la manteca de yak, el budisme, els paisatges inabastables i silenciosos, els monjos, les tradicions ancestrals, els pastors nòmades, els monestirs, i més xinesos... Abans de l’ocupacio xinesa, cap als anys 50, la capital del Tibet tenia 20.000 habitants. Ara en té 500.000, i més de la meitat són xinesos. Com es poden barrejar uns fanàtics religiosos budistes aferrats a les seves tradicions mil·lenàries amb uns super ateus que estan deixant enrera el comunisme per convertir-se en la reina del ball de l’economia de mercat? És com mesclar oli i aigua. Les autoritats xineses consideren que la solució és la via militar. Els carrers de Lhasa estan infestats de patrulles de soldats i hi ha càmeres gravant tots els carrers i les places del barri tibetà les 24 hores. D’aquesta manera sembla que la sopa queda ben lligada...

Per acabar de tenir la situació controlada, el govern xinès posa moltes traves al turisme independent, de forma que el turista necessita permisos per poder viatjar fora de la capital i durant el viatge ha d’anar acompanyat per un guia pertanyent a una agència de turisme prèviament registrada. No hi ha espai per la improvisació, pel canvi sobre la marxa, per l’aventura... i no és la manera més emocionant de viatjar. Tot i això déu n’hi do les aventures que hem passat.

Nosaltres vam triar l’agència més desastrosa que existeix a Kathamandu. Els desastres per definició són caòtics i desordenats, cosa que suposa un aventatge en un viatge tan controlat i predefinit com és el del Tibet.

Amb ells vam decidir que volariem de Kathmandu a Lhasa, estariem un parell de dies per la capital, fariem un trekking de 5 dies que uneix els monestirs de Ganden i Samye, aniriem d’excursió al llac sagrat Nam-tso i tornariem per la carretera de l’amistat fins a Nepal. Tot això en 13 dies.

La cosa va començar bé. El paio de Air China ens va donar “ventanilla izquierda” sense haver-lo de sobornar, de manera que durant el vol vam tenir unes vistes fantàstiques de l’Everest. Els dos dies a Lhasa van ser xocants, especialment la visita al monestir més sagrat del Tibet, el Jokhang. No esperavem que els tibetans practiquessin un budisme tan ple de rituals, ofrenes, culte a les imatges i superstició. Ens pensàvem que viurien la religió de forma més espiritual, que dedicarien més temps a la reflexió, la meditació... com els monjos de les películes, plens de sobrietat i concentrats en cercar la pau interior que porti a seguir les normes de conducta que va dictar Buda. Doncs no, res d’això. A fora, centenars de peregrins donant voltes al monestir fent penitències basades en el càstig físic. A dins, desenes capelles a petar de tibetans plenes de figures d’or, cada una dedicada a un Déu del Budisme (?!), a un antic Lama, a un Rei tibetà, o a un guardià protector del monestir que té la missió d’espantar els fantasmes. Tothom porta alguna ofrena en forma de mantega de yak o bitllet d’1 yuan. Desconcertant ...

El tercer dia vam abandonar la capital i vam anar a fer un trek a més de 5.000 m d’altura que uneix dos dels monestirs més importants del país. Va ser duríssim, emocionant, acollonidor i fantàstic. El nostre guia era tan desastrós com l’agència i ens vam haver de treure les castanyes del foc nosaltres mateixos varies vegades, però la sensació de coronar un pas a 5.250 metres d’altura, sol en la inmensitat dels Himalayes, o despertar-se, obrir la cremallera de la tenda i veure davant teu les muntanyes més altes del món cobertes de neu és molt especial. Creiem que val la pena viure-la un cop a la vida.

Un cop acabat el trek, plens de mocs i encara ranquejants del mal d’altura, vam anar a fer una excursió de dos dies al llac Nam-tso, un dels llacs sagrats del Tibet. Els paisatges eren d’aquells que no et deixen més opció que asseure’t, callar i escoltar la teva pròpia respiració mentre ressegueixes els horitzons.

Al tornar a Lhasa ens esperava un jeep que ens va dur de tornada cap a Nepal per l’anomenada carretera de l’amistat, que travessa els Himalayes unint Lhasa i Kathmandu. En aquest trajecte vam poder veure l’Everest de nou, i vam poder barallar-nos amb els funcionaris de frontera xinesos i nepalís. Amb els xinesos discuteixes poc, no alces la veu, pero et poden tenir dos dies atrapat a la frontera. Amb els nepalis crides, t’enfades, gesticules, pero quan treus 20 $ en cinc minuts tens el visat estampat al passaport.