L'arròs és vida !!

Qui ho diria que aquest minúscul granet blanc sustenta milions de vides humanes. Alguns el conreen, elles  el recullen, hi ha qui el refina, també qui l'empaqueta, altres el transporten, molts el venen i tots ens el mengem.

Farinetes d'arròs pel més petit !! quina feinada triturar els grans i passar-ho pel sedàs.

A gran part del continent asiàtic l'arròs és la base de l'alimentació. Fa la mateixa funció que el blat en la nostra cultura (tot i que per desgràcia el pa està desapareixent de les nostres taules, excepte per la meva iaia Maria, que no ha deixat mai de cruspir-se un tros de pa de pagès entre cullerada i cullerada...).

El progrés tecnològic a Birmània és molt incipient en tots els sectors, però especialment en l'agricultura, on la majoria de les activitats encara es realitzen de forma tradicional. Gràcies a això, és fàcil entendre tot el procés d'un conreu passejant pels camps i entorns rurals.

A Birmània s'obtenen 2 collites d'arròs a l'any.
Primerament es llencen les llavors d'arròs (els propis grans de la collita anterior) sobre petites parcel·les inundades d'aigua.
En un mes haurà aparegut una planta d'un verd lluminós d'aspecte semblant a l'herba que poblarà densament la parcel·la. Això seria el planter.

Passat aquest mes és moment de transplantar el planter de 3 en 3 bris a tota l'extensió del camp inundat. Cal replantar-lo perque la planta tingui l'espai suficient per crèixer correctament.
En 3 mesos la planta s'haurà fet alta i presentarà les espigues on hi ha les llavors o grans d'arròs. Llavors es talla la planta encara dins els camps inundats i es deixa assecar.

Les espigues seques s'han de picar contra el terra perque alliberin els grans de color marronós que encara contenen totes les cobertes de la llavor. Per obtenir l'arròs blanc s'ha d'utilitzar maquinària que realitzi el procés de blanqueig o refinament, és a dir que separi la part externa marronosa anomenada segó del gra blanc. El segó s'utilitza per alimentar les gallines.






Pel que fa a la gastronomia, el poble birmà és un artista elaborant plats amb arròs... encara que no els hi demaneu una paella. A les taules familiars és comú trobar un enorme bol d'arròs blanc que cadascú se servirà i acompanyarà amb una petita quantitat de vegetals saltejats, pollastre o porc fregit, curries de verdures o peix, patates estofades, cacahuets o sèsam, pasta de chili, etc. Si volen variar opten per altres maneres de cuinar i presentar l'arròs com pastissets d'arròs, fideus d'arròs o dolços d'arròs.

A l'esquerra pastissets de sticky rice acompanyats de salsa de tomàquet picant i a la dreta bunyols de farina d'arròs acompanyats de xarop de canya de sucre.

Descens per l'Ayeyarwady

Cases de pescadors, trajecte de Bhamo a Katha, 24h fins a Mandalay.

Seguint el rastre del G. Orwell a l'antic English club de Katha, 18h fins a Mandalay.

 

S'acaba el dia, 12h fins a Mandalay.

- Sergi... Sergi... aixeca't, hem de recollir les motxilles i baixar a baix, ha començat a ploure -. Tant bon punt la Núria acaba la frase, em cau una gota sobre el front. En efecte, comença a ploure, i sabent com funciona la climatologia a Birmania, hem d'espavilar-nos a baixar al pis inferior si no volen acabar xops en qüestió de minuts. Són les dues de la matinada, la nit és tant negra que enlloc d'estar baixant pel riu Ayeyarwady sembla que estiguem en una nau espacial explorant l'espai exterior. El silenci és absolut... la inmensitat evocadora... però no és moment per reflexions èpiques! comença a fer aquell vent que anuncia tormenta i hem de marxar pitant! Però a baix? Hem d'anar a baix? L'última imatge que tinc del pis inferior del ferry és del moment de pujar, al poble de Katha. No recordo haver vist ni un trist forat on posar mitja galta del cul, i tenint en compte que en Jimbo és un armari empotrat que compta per tres, no sé com ens en sortirem.

Quan arribem al "lower deck" la situació és pitjor que abans... mobles, bicis, sacs d'arròs, fusta de teca i milions de birmans que ens miren amb cara de "heu pringat", i tenen tota la raó, hem pringat. Llavors en Jimbo agafa les rendes de la situació i treu aquell orgull d'americà de Texas (el de les pelis del Will Smith "Nunca te rindas, hijo mio...") i es dirigeix cap a un dels camarots que donen al passadis. Un monjo obre la porta, parlen una estona i riuen. En Jimbo ens fa un gest amb la mà... sembla que hem trobat aixopluc.

- Núria... Núria... aixeca't, en Jimbo baixa aquí, i el vaixell ha trencat motors -. Obro els ulls, miro cap a dalt i veig la cara del Sergi. Quan s'aparta la llum del passadis em torna a cegar. Des del terra encaixo la mà del Jimbo i ell es despedeix amb el seu castellà de Texas: "Buen viajo, Noria". El monjo surt del seu camarot i m'ofereix una tassa de cafè calent, potser és la seva forma de disculpar-se per haver-me fet dormir fora de l'habitació. El budisme també ens reserva un tracte "especial" a les dones...

Excepte pel fluorescent d'interrogatori que m'enfocava, he estat de sort amb el tros de passadís que m'ha tocat: el terra no estava gaire oxidat, les restes de fruita i regalims "d'aigua" es trobaven a una distància prudencial i els insectes que recorrien el meu llençol m'han respectat prou. Milers de noies entren i surten de la cabina del davant per anar al lavabo... això sembla el camarot dels Hermanos Marx!!

“Oiga mozo, ¿y no seria mas fácil que en lugar de intentar meter mi baúl en el camarote, metiera mi camarote dentro del baúl?"

Comença a clarejar i en el riu apareixen petites barques de fusta amb veles pintoresques que recorden a un patchwork. El Sergi torna a escena i m'explica que a la sala de comandaments estan arreglant la caixa de canvis en plan rupestre amb una palanca i que la roba del capità està estesa de punta a punta de la sala... Com que em puc fer una idea dels calçotets d'aquell bon home, decideixo seguir gaudint del paisatge mentre es fa de dia.

Per fi soroll de motors... falten 6 hores per arribar a Mandalay.

PLA "B"

Si un paio amb cara d'espavilat puja al teu vagó de tren després de 10 hores de viatge infumable fotent bots amunt i avall i et proposa baixar del tren i anar a sopar a casa seva, és molt difícil rebutjar. Tens tantes ganes de baixar del "saltamontes" de fira que estàs molt ben predisposat per qualsevol opció que et permeti fotre el camp. Estàs a punt de començar un PLA "B".

Un pla "B" per definició necessita d'un pla "A" per poder existir. El nostre pla "A" era arribar a Hsipaw, un poble de l'est de Birmània situat al cor de l'estat Shan. Quan faltaven dues hores per arribar en Naing Naing va aparèixer en escena i ens va convèncer per anar amb ell i fer dos dies de trek per la zona visitant els pobles dels voltants. Un pla "B", més improvisat i imprevisible, més emocionant i desconegut.

No teníem massa clar on estàvem. De fet encara no sabem com s'escriu el nom del poble perque no apareixia a la nostra guia. El poble forma part d'una zona on fa cinc o sis anys hi havia enfrontaments entre la guerrilla rebel i el govern, i això fa que la infraestructura turísica (hotels, restaurants, però també timadors i plastes) sigui molt baixa. Només arribar vam anar a sopar a casa el personatge, i ens en vam adonar que aquell home no era un guia qualsevol. D'entrada va comentar-nos que el sopar el feia la seva filla perque la seva dona estava a la presó fins que se celebressin les eleccions generals, al cap de 4 mesos.

D'acord... ja l'hem ubicat... és dels bons...

Després ens ensenya un article d'una revista belga que explica la seva història: descendent de l'últim rei Palaung (una ètnia minoritària que habita a les muntanyes del voltant), excombatent de la guerrilla i després reporter de guerra quan canvia el fusell per una videocamara. La seva mare era la metgessa de la guerrilla i el seu germà està exiliat al camp de refugiats de la frontera tailandesa.

És dels bons i l'han putejat tant com han pogut...

Fa uns anys enrera la guerrilla Palaung va decidir rendir-se després de disparar la última bala del cargador. Acabades les bales, acabada la guerra. Bona part d'ells van emigrar a Tailàndia i d'altres es van entregar. En Naing Naing va ser dels segons, i això li va costar uns anys de presó. Al sortir va decidir tirar per la branca del turisme, una opció habitual dels birmans marginats pel govern. Quan necessita diners puja al tren i convenç algun turista extenuat pel viatge infernal...

El trek amb en Naing Naing és el millor que hem fet fins ara, tot i la pluja, el fang i la boira. Cada 10 min apareixia amb alguna història sobre la regió, el govern o els dies de guerrilla. De tant en tant també entonava alguna estrofa del "Baby One More Time" de la Britney Spears... i a continuació afegia "She is going down..." Si si amic meu... She is really going down..... tot seguit et feia un truc de màgia amb dues pedres del cami... tot un crack.

Per cert aquí van tres consells bèlics bastant macabres però útils si algun dia us persegueixen per la jungla rollo Rambo a "Acorralado".

1. Si has de posar una mina no la posis al camí, posa-la als arbres que hi ha als marges perque és on s'amaguen els soldats quan els hi dispares. Aquest consell és molt bèstia però ell ens el va explicar molt seriós, així que deu ser important.

2. Si pots deixa una vaca morta al mig del camí, els soldats enemics sempre tenen gana. S'hi tiraran a sobre i seran un blanc fàcil.

3. Desenganxa una de les soles de les teves botes i torna-la a enganxar del revés, serà incòmode però deixaràs petjades difícils de rastrejar.

A part d'aquestes perles del combat de guerrilla, en Naing Naing ens va portar per pobles Poulong i Shan que no havien vist un blanc en molt de temps... alguns nens quan ens veien corrien cap a casa aterroritzats, d'altres reien i saludaven. La gent era d'una hospitalitat increïble, aquí sí que es pot dir allò de "El poc que tenen t'ho donen...". Els birmans són uns hostes excepcionals, d'una honestedat que fora d'aquí ja no existeix.

Hem enganyat de nou la Núria perque es disfraci, aquest cop de Palaung.

La cirereta (guinda?) del pastís va arribar després del trek. Vam decidir arribar fins a Hsipaw amb moto, però com que només hi havia un conductor per dues motos, algú havia de conduir-ne una (amb marxes eh!! poca broma!). El resultat és que després de dues hores de classe el Sergi ja és un conductor expert.

 

Els dos transports més populars de la zona.

"Me encanta que los planes salgan bien..." Hannibal dixit.