Machupichu, l'últim tresor dels inques

Macchu Picchu és la meravella del món.

Una de les coses que hem experimentat durant el viatge és que la impressió i el record que et queda d’un lloc depèn de molts factors: les expectatives que tenies, els diners que t’has gastat, el teu estat d’ànim en aquell moment, i un llarg etc.

Potser per això quan comentes amb altres viatgers els llocs que més t’han agradat les opinions són dispars. Hi ha qui no es va quedar encandilat amb Sydney, qui va passar pel Taj Mahal sense sentir fred ni calor, o qui es va horroritzar amb el ritme frenètic de Hong Kong. Sense anar més lluny nosaltres mateixos ens vam morir d’avorriment a la suposadament salvatge, exòtica i remota illa de Borneo, i en canvi altres viatgers ho recorden com una experiència positiva. Com va concloure una persona sàvia: “els viatges els fan tant el llocs com els viatgers”. A mesura que avança el viatge li trobem més sentit a aquesta frase.

Però tota sentència té la seva excepció. Hi ha un lloc que escapa a qualsevol condicionant del viatger, és un lloc tant increíble que brilla desde tots els punts de vista, emociona des de tots els estats d’ànim, i et fa oblidar els diners que has gastat pel camí. Aquest lloc és Macchu Picchu. Intentar descriure’l seria inútil, perquè no podria transmetre ni la més petita part de les sensacions que tens quan ets allà dalt, així que us encomanem a anar-hi quan tingueu l’oportunitat, l’espectacle s’ho val.

Per fi al Machupichu, amb el Huaynapichu darrera, Perú.

Nosaltres quatre vam arribar-hi a primera hora del matí, amb la llum crepuscular. Vam atravessar la ciutadella fins arribar al Huayna Picchu, la muntanya escarpada que apareix a totes les fotos, i vam pujar els interminables graons inques fins arribar al cim. Des del Huayna Picchu esperàvem tenir una vista impressionant del Macchu Picchu, però a aquella hora la boira ho tapava tot. Era la boira més espessa que haviem vist mai, com si haguéssim quedat suspesos enmig d’un núvol gegant de cotó fluix. La Magdalena, la Núria i jo estàvem nerviosos, però al Joan se’l veia tranquil: “Quan treballava a Tremp també teniem aquesta boira... això a dos quarts d’onze haurà desaparegut...”. Va arribar l’hora i la predicció del pitonisso Joan es va complir, davant nostre la meravella del món es mostrava.

Al cim del Huaynapichu ! els pares hi van arribar com uns campions. La boira ja deixa entreveure el Machupichu.

 Dins les estances de l'inca, Machupichu, Peru.

Els carrers, places i cases de Machupichu, Peru.

P.D-Per cert ! aprofitem per recordar a les mares, tietes i àvies que ens han de guardar uns quants tuppers amb escudella (amb molta pilota!), canelons, pollastre al forn, pastis de formatge.... tot això aguanta al congelador perfectament...

Familia, amics i lectors del blog us desitgem molt Bon Nadal i Felices festes !!

Els inques: Genis? Tirans? Víctimes?

Et dic una paraula i tu em dius sense pensar a quina altra paraula l'associes: Barça! Cinc... Madrid! Zero... Espanyol! Un..... Perú! Inca....

El meu amic imaginari és una persona amb enteniment, mentalment equilibrada i sense tares futbolístiques :) Associar Perú amb la civilització Inca és un pensament inmediat perquè la importància d'aquest imperi, el més gran de la història precolombina de Sud-amèrica, es fa evident pràcticament a cada racó del país andí.

Ara bé, a mesura que hem anat desgranant la història d'aquesta civilització hem descobert que no coneixíem pràcticament res dels inques, que la majoria de coneixements que creiem que teníem venien de pel·lícules pèssimes.

La història que nosaltres coneixiem era si fa no fa la següent: els inques eren un imperi mil·lenari amb coneixements prodigiosos en matèria de construcció, astrologia, logística, art, agricultura, sistemes de comunicació, etc.. que van desaparèixer per la barbàrie de l'invasió espanyola, que els va exterminar per apoderar-se dels seus recursos miners, bàsicament or i plata.

L'esquelet de la història és més o menys cert, però hi ha moltes coses que mereixen una explicació més detallada. L'imperi inca va ser en realitat un imperi fugaç, d'expansió ràpida, que va durar aproximadament cent anys, des del 1450 al 1533, quan van arribar Pizarro i companyia. Abans d'això els inques eren un petit poble de la vall de Cusco, ni més ni menys espavilats que la resta. A arrel de ser envaïts pel poble del costat, van reconquerir les seves terres i van decidir que, ja que hi eren, seguirien expandint-se. En aquest aspecte els inques es van regir pel mateixos criteris que els espanyols més tard, "quant més millor", i van començar a envaïr els pobles dels voltants, gràcies a la seva superioritat militar, fins a construir un imperi que arribava des de Xile fins a Equador, i desde la costa Peruana fins a l'interior de Bolivia.

Centre de ceremònies, Pisac, Perú.

I llavors quin va ser el gran mèrit dels inques? Doncs que enlloc d'erradicar les cultures que envaïen i deixar-les en l'oblit, van aprofitar els aspectes més positius de cada una d'elles. Pràcticament tots els coneixements i habilitats que s'atribueixen als inques pertanyen en realitat a civilitzacions anteriors a ells: els paracas, nazca, chimú, wari, tihuanaco, entre moltes més. L'imperi Inca no és més que la síntesi del bo i millor de les cultures que van poblar el nord de sudamèrica 3000 anys de que arribessin/m els espanyols.

En el fons aquesta reflexió augmenta la dimensió de la tragèdia que va suposar la conquesta espanyola, ja que amb els inques no va morir la cultura d'un sol poble, sinó el llegat de la majoria de civilitzacions que havien poblat la zona al llarg de la història. Contràriament al què els inques havien fet, els espanyols no van/m respectar en absolut les tradicions i cultura inca, només es van dedicar a expoliar l'or i a imposar la religió catòlica amb fanatisme a tort i a dret.

La primera església catòlica, Chinchero, construida sobre els murs inques, Perú.

I aquí ve l'últim matís a la història inicial (ho prometo...). Per ser justos, en realitat la conquesta espanyola no va aniquilar directament la major part del poble inca. Dos factors anteriors a l'arribada dels espanyols van minvar decisivament la població indígena. El primer és la guerra civil en què l'imperi inca es trobava inmers just abans que arribessin els espanyols. La guerra per la successió del tron inca entre dos germans va eliminar una gran part dels soldats de l'imperi. El segon són les malalties que els conqueridors van portar amb ells, i que van viatjar molt més ràpid que els soldats i els cavalls espanyols. En realitat quan els conqueridors van començar la guerra amb els inques la meitat de la feina ja estava feta.

I fins aquí la verdadera història, si és que hi ha històries verdaderes.

Nosaltres quatre vam endinsar-nos en la cultura inca explorat el "Valle Sagrado", la vall on les restes arqueològiques inques tenen més presència, i només podem dir que és el llegat arqueològic més impressionant que mai hem vist (no hem estat a Egipte). Les terrasses de conreu omplint les diferents cares de la muntanya, els pobles i temples inques al cim, el sistema de regadiu que connecta els conreus, i l'increïble treball de la pedra que s'observa en cada mur. Et quedes amb la boca oberta. Pisaq, Moray, Ollantaytambo, són llocs increïbles que si no són més famosos és perquè el seu germà gran, el Macchu Picchu, fa una ombra interminable que tot ho tapa.

Estem al centre ! Terrasses de conreu circulars per l'estudi de l'agricultura, Moray, Perú.

L'increïble sistema hidràulic, Pisac, Perú.

TITICACA!

No hi ha res tant poderós i evocador com un nom:

Ti-ti-ca-ca.... TI-TI-CA-CA.... TI-TI-CA-CA... TI-TI-CA-CA...

Quan pronuncio el nom d'aquest llac no puc deixar d'imaginar-me un xamán inca amb els braços oberts, el cap inclinat mirant al sol i el cos cobert de peces d'or. Té els ulls injectats en sang i crida amb veu gutural, tan profunda com les aigües del llac.

Bancs de conreu a la vora del Titicaca, Perú.

Quan vam arribar a Puno, la ciutat que fa de porta d'entrada al llac, el mite es va esvair inevitablement. La realitat no pot omplir les expectatives que genera el nom, principalment perquè el turisme s'ha apoderat de la zona i ha canviat la forma de vida dels seus habitants, com passa en tants indrets que s'han convertit en un reclam turístic mundial.

Però això no vol dir que el Titicaca no tingui interès. Una vegada superada la part postissa encara es poden sentir algunes històries xocants sobre la vida del llac. Una d'aquestes històries l'explica una dona que viu als Uros, un conjunt d'illes flotants del Titicaca. Illes flotants vol dir que són illes fetes pels mateixos habitants, a base de fang i totora, que floten com si fossin barques i que s'han d'anclar al fons del llac perquè el vent no se les endugui. Les cases, també de totora, una planta pròpia de la zona, reposen sobre el terra flotant de l'illa, i han de ser prou lleugeres perquè l'illa no s'enfonsi.

Instruccions per construir una illa flotant, Uros, Perú.

Les dones dels Uros ens surten a rebre, Perú.



Doncs bé, aquesta dona explica que el primer que ha d'apendre un nen de l'illa és a nedar, perquè sovint els nens gategen fins als límits de l'illa i cauen a l'aigua. Dues germanes seves es van ofegar d'aquesta manera.

Als Uros, la totora ho és tot, Perú. 

També hi ha aspectes menys esgarrifosos de la vida de les illes que criden l'atenció, com la pintoresca tradició dels barrets de Taquile. En aquesta illa tots els homes porten un barret concret si estan casats, i un altre si estan solters. També les dones vesteixen diferent segons el seu estat civil, i ho fa tothom, sense excepció.

Homes casats(barret vermell) i solters (barret blanc) a Taquile, Perú.

Nosaltres vam fer nit a les cases dels habitants d'una altra illa, Amantaní. Vam quedar-nos a dormir a les cases dels autòctons, de manera que vam poder fer una petita capbussada, que no inmersió, a la vida quotidiana dels illencs. Vam descobrir que, com totes les illes del Titicaca, Amantaní també té les seves pròpies històries i tradicions. La més sorprenent té a veure amb els costums matrimonials. A Amantaní els habitants han de casar-se entre ells, encara ara. Tenint en compte que a l'illa hi viuen unes 4.000 persones i que aquesta regla s'ha mantingut durant més de 300 anys, us podeu imaginar que la barreja de sang és escassa i que la genètica del personal no està massa oxigenada.


Producte potser de la genètica, la confusió de la nit, la dinàmica de la festa o la falta d'oxigen a 4000m d'altitud, ens vam deixar retratar vestits amb les robes tìpiques de l'illa. Des de llavors som coneguts a la zona com els Beatles del Titicaca...

Amb els vestits de festa tradicionals, Amantaní, Perú.