Reconciliant-nos amb Borneo

Diuen que el millor d’una discussió és la reconciliació... en el nostre cas no sabem si hem arribat a reconciliar-nos amb Borneo, però almenys el nostre pas per l’estat de Sarawak, al sud de Sabah, ens ha deixat imatges per recordar i el record d’haver passat uns dies agradables a Kuching, la ciutat més bonica de Borneo amb molta, molta diferència.

Vam començar amb mal peu: haviem comprat un vol a Gunung Mulu, el parc nacional més famós i reverenciat de Sarawak, i a l’hora de reservar l’allotjament no quedava una sola habitació en tots els hostals, hotels, i resorts del parc (quedava una oferta “pack honey moon” para recien casados que la Núria es va negar a acceptar, últimament no està massa romàntica...).

Vam haver de refer els plans i vam tirar cap al Sud, a les coves de Niah, un dels pocs encerts fins al moment.

I seguint cap al sud vam arribar al parc nacional de Similajau. Per fi! Platges paradisíaques... sorra blanca! postes de sol dramàtiques... i cap ésser humà a la vista.

Massa bonic. Massa fàcil. Només arribar la responsable del parc ens va fer saber tres coses:

1. No hi ha cap bungalow disponible perquè hi ha unes eco-colònies d’adolescents que els han ocupat tots.
2. Els xavals tenen una barbacoa per sopar que porta a la cuinera de cul i no podrà fer sopar per a ningú més.
3. A les desembocadures del riu hi ha cocodrils d’aigua salada, i hi ha desembocadures al llarg de tota la platja del parc.

Després d’aconseguir llogar una tenda i acampar a la vora de la platja, haver sopat pa bimbo mentre oloràvem la barbacoa i haver-nos fet fotos a la superplatja de mira'm però no em toquis, quan ja tancàvem els ulls pensant que l’endemà seria millor, es va posar a diluviar amb ràbia...
Una de les lliçons fonamentals per a la vida futura que hem après a Borneo és que les coses sempre poden anar pitjor. Així és com vam acabar...

Finalment vam arribar a Kuching, capital de l’estat. Una ciutat agradable per comparació. Des d’allà vam fer algunes excursions fracassades i d’altres exitoses. Fracassada va ser la visita al parc nacional de Gunung Gading, on hi ha la flor més gran del món, anomenada rafflessia. Un cop a la porta ens van dir que no hi havia cap raflessia oberta i vam haver de girar cua.

Exitosa va ser la visita a Semenggogh, centre de rehabilitació d’orangutans, on vam poder veure davant nostre, sense cap barrera física que ens separés, com un orangutà era capaç de sostenir la seva cria amb una mà i amb l’altra fer-se un magnífic barret de fulles per aixoplugar-se.

 

Imprimir l'article