30 d’abril 2011

Últim post

Doncs sí… el dia havia d’arribar i ha arribat. Amb aquest post acaba aquest blog. Ja fa unes setmanes que imaginàvem com seria el dia d’arribar, què sentiriem al tornar a veure la familia, si es faria estrany tornar a estar entre els amics o si al trobar-los tindríem la sensació d’haver estat xerrant amb ells la nit anterior. Ens reconeixeran els nostres gats? Reconeixerem la nostra ciutat? Com ens sentirem la primera vegada que ens despertem al nostre llit? Eren moltes preguntes i en dos dies totes van tenir resposta, de moment estem intenant assimilar-les.

El què sí que podem abordar són algunes de les preguntes que ens feieu/feiem abans i durant el viatge.

Recordem que algú ens preguntava: I on anireu quan torneu? Ja no us quedaran llocs on anar! Us acabareu el món!
Per ser sincers hem de dir que aquesta advertència ens va ficar una mica el neguit al cos, tot i que va tardar molt poc en esvaïr-se. Al contrari del que es pot pensar, la dimensió del món és variable. La terra es va fent gran a mesura que viatges al seu voltant, perque com més llocs descobreixes, més llocs t’adones que et falten per descobrir. El món és tan gran que mai cap viatger podrà acabar-se’l, i hi ha tantes persones que val la pena conèixer que mai ningú podrà parlar amb totes elles. A més, viatjar pel món és una experiència que et trasllada en l’espai, però també en el temps. És una manera de viure èpoques passades a les quals no podem retrocedir, i èpoques futures a les que potser no arribarem (volar de Birmània a Honk Kong és com entrar en una màquina del temps, recomanem a tothom fer un viatge que combini aquests dos llocs).
Aquests pensaments són tant certs com il·lusionants, i suficients per compensar tota la tristesa que pugui amagar-se en el fet que el nostre viatge ha acabat.

També flota a l’aire la pregunta: El viatge us ha canviat? És difícil saber-ho, sobretot desde dins, potser vosaltres sou qui millor podeu dir-ho. La nostra impressió és que per fora no hem canviat massa, més enllà del fet que som un any més vells. El nostre caràcter segueix sent semblant, els nostres defectes i virtuts continuen sent els mateixos. Potser per dins els canvis han estat més profunds, però en tot cas les conseqüències d’aquests canvis s’aniran veient poc a poc, amb les decisions que haurem de pendre a partir d’ara, des de les més quotidianes a les més importants.

Què heu après? Hem après moltíssimes coses durant aquest viatge. Moltes d’elles són coneixements, dades que desconeixíem, que hem intentat explicar en part a través del blog. D’altres tenen a veure amb la convivència, la tolerància, entre nosaltres i amb els demés, i d’altres tenen a veure amb la vida i en com volem viure-la, si podem i ens deixen :) Un altre llegat del viatge han estat les experiències que hem viscut; La grandesa dels glaciars patagònics, l’hospitalitat insondable d’un monjo birmà, el silenci d’una balena flotant al mig de l’oceà, el tronar de les allaus caient al nostre voltant, el gust fastigós del te de yak o el sabor deliciós del machiatto a les cafeteries d’Addis Abeba… totes aquestes són només una ínfima part de les sensacions que aquest viatge ha gravat a la part més íntima de la nostra ànima, i que ens acompanyaran la resta de la nostra vida.

Què és el millor de viatjar un any? Potser el millor és el sentiment de llibertat permanent, de poder triar cada dia què vols fer, on vols anar, amb qui hi vols anar. No tenir massa idea del què passarà demà és una de les coses més emocionants que es poden viure. Això ho trobarem a faltar molt, segur.

No se’m acuden més preguntes trascendentals, només una última reflexió per acabar…

Aquests dies estic una mica ociós, i com que no tenim tele (bé de fet sí que en tenim… pero ens ha arribat que un paio que es fa dir TDT ens l’ha espatllada mentre estàvem de viatge), m’he dedicat a remenar llibres del prestatge. Alguns no recordo com hi han arribat, com és el cas del llibre “Me’n vaig”, del Pepe Rubianes. Me l’he llegit i m’ha fet molta gràcia descobrir que en un dels llargs descansos que es va pendre mentre feia el “Rubianes solamente”, va donar la volta al món. Us transcric un dels fragments que parla de viatges:

“Penso que viatjar és la columna vertebral de l’existència, perquè permet comparar cultures i obrir la ment. Et penses que ets alguna cosa i viatjant veus que ets l’última merda, i encara amb pretensions.”

Com sempre el Rubianes deia les coses una mica a saco, però també com sempre la clavava bastant. Tot i això considero que viatjar encara t’aporta més coses que aquesta consciència de ser insignificant. Viatjar t’ajuda a comprovar en persona allò que molts de nosaltres ja pressentíem: com són de relatives totes les coses segons el moment i el lloc on et trobis, i que tot té el valor que li volguem donar. Això t’ajuda a superar la por a perdre. Gran part de les coses que alimenten el nostre ego o marquen el nostre prestigi social poden ser considerades banalitats si ens traslladem uns quants kilometres de distància, i quan parlo de nosaltres no em refereixo només a les cultures occidentals, també val per a l’Índia, el Tibet, Tonga, Bolivia o Etiopia, en més o menys grau. És cert que existeixen alguns motius pel patiment, i desgràcies que et poden amargar la vida, però no ho és menys que la gran majoria de les cadenes que ens lliguen i ens angoixen són en realitat ficticies, autoimposades, i només cal una mica de perspectiva per adonar-se’n. Viatjar et dóna aquesta perspectiva. En realitat hi ha poques coses que justifiquin la por a viure, al què passarà, perquè gairebé cap conseqüència és prou greu com per fer-te viure atemorit. Si hagués de complementar la reflexió del Pepe Rubianes, diria: “Viatjar m’allibera i em fa perdre la por a viure”.

Només esperem que mai passi prou temps com per arribar a llegir aquestes línies i tenir la sensació de què les ha escrit un estrany.

Així doncs aquest és l’últim post de la nostra última aventura, i el primer de la següent.

Us estimem!

Núria i Sergi

Imprimir l'article

9 comentaris:

  1. Gràcies !!! ens heu transmés el vostre meravellòs any. Ja us tenim aquí i tots plegats estem contents, ara esperar una mica i gaudirem de les històries que poc en poc ens anireu explicant.

    Joan i Magdalena.

    ResponSuprimeix
  2. M'he emocionat llegint.
    De debò que és l'últim post? No m'ho podeu fer això...
    En fi, només puc dir que GRÀCIES per aquest viatge que ens heu ofert!
    Aina.

    ResponSuprimeix
  3. Sergi i Núria, us estimo, sou molt grans!

    Heu cresccut i m'heu fet créixer, és un privilegi ser un testimoni proper de les vostres experiències en la distància.

    Jo sento que d'alguna manera, he participat en l'aprenentatge que heu fet. Sento que durant el vostre viatge pel món, jo he fet un viatge emocional paral·lel; he madurat la meva relació de parella i laboral i sobretot he viscut els primers anys de la meva filla... Us puc assegurar que són experiències trascendentals com les que heu viscut; segur que diferents, però que, com a mínim a mi, m'han conduït a conclusions semblants...

    M'agradaria molt que enlloc de perdre aquest meravellós esperit del viatge, fonent-vos en el ritme somort de la nostra pobra societat occidental, puguéssiu mantenir aquesta sensació tan vital i potent com és el pensar que demà pot passar qualsevol cosa.

    En el fons, viure les coses d'aquesta manera, no és tant una conseqüència de conèixer nous llocs i nova gent, sinó de viure la vida amb una actitud oberta, pensant que la gent és estimable i ens pot aportar coses. Crec que si defugim prejudicis i sentim l'agraïment de viure en primer lloc, això és possible.

    Mostreu-nos-en el camí, feu-nos de sherpes espirituals!!! ;)

    Vos estim!!!

    Iniesta

    ResponSuprimeix
  4. No hi ha res millor que formar part de la vostre vida!

    Gràcies per deixar-nos a tots participar de la vostre experiència!!

    NOSALTRES SI QUE US ESTIMEM!!!

    ResponSuprimeix
  5. OOOOOOOOOHHHHHHHHHH ara trobaré a faltar les vostres histories i com descobríeu el mon.

    Gracies per compartir la vostre experiència amb vosaltres.

    Un petonas

    Naila, Oscar i Natàlia

    ResponSuprimeix
  6. Marçal Valls03 de maig, 2011

    Ara a escriure el llibre!!!

    Una abraçada molt forta!

    ResponSuprimeix
  7. Ostres!! no pot ser! ja m'havia engantxat als vostres post divertits, estrambotics i super educatius a la vegada.
    Crec que ens mereixem una sequel.la de com aneu vivint el retorn...apa, animeu-vos!
    Molts petons a tots dos i welcome back!!!
    Laia Cortes

    ResponSuprimeix
  8. Gràcies pel coffee!!!
    JM.

    ResponSuprimeix