El desconcertant Tibet

Ja començàvem a tenir síndrome d’abstinencia! 28 anys sense blog i ara passen 15 dies sense actualitzar-lo i ja patim. S’haurà oblidat de nosaltres el cybermón? S’haurà desconfigurat la pàgina principal? És com quan marxes de vacances i pateixes per si se’n anirà la llum i et trobaràs el congelador fet un desastre...però vaja (ja haureu vist que en el blog omitim paraules com el “bueno” de tota la vida i fem servir el verb “ometre”...jeje), confirmem que el blog segueix en el seu lloc i que heu considerat que el més probable era que obríssim el yak en canal i ens escalfessim amb les seves vísceres a l’estil Luke Skywalker... La realitat és que el yak una mica més i s’obre en canal ell mateix quan es va fotre barranc avall (en aquesta caiguda va destrossar la motxilla de la Núria...). En qualsevol cas us agraim la participació en la consulta... ens agrada ser interactius i moderns!!

Anant al motiu d’aquest post, el desconcertant Tibet, l’hem titulat així perquè encara no hem acabat d’ordenar totes les impressions que ens ballen pel cap. És un caldo massa espès per digerir-lo en una tarda, són massa ingredients i massa estranys per poder-los identificar a la primera cullerada. Tenim els xinesos, la manteca de yak, el budisme, els paisatges inabastables i silenciosos, els monjos, les tradicions ancestrals, els pastors nòmades, els monestirs, i més xinesos... Abans de l’ocupacio xinesa, cap als anys 50, la capital del Tibet tenia 20.000 habitants. Ara en té 500.000, i més de la meitat són xinesos. Com es poden barrejar uns fanàtics religiosos budistes aferrats a les seves tradicions mil·lenàries amb uns super ateus que estan deixant enrera el comunisme per convertir-se en la reina del ball de l’economia de mercat? És com mesclar oli i aigua. Les autoritats xineses consideren que la solució és la via militar. Els carrers de Lhasa estan infestats de patrulles de soldats i hi ha càmeres gravant tots els carrers i les places del barri tibetà les 24 hores. D’aquesta manera sembla que la sopa queda ben lligada...

Per acabar de tenir la situació controlada, el govern xinès posa moltes traves al turisme independent, de forma que el turista necessita permisos per poder viatjar fora de la capital i durant el viatge ha d’anar acompanyat per un guia pertanyent a una agència de turisme prèviament registrada. No hi ha espai per la improvisació, pel canvi sobre la marxa, per l’aventura... i no és la manera més emocionant de viatjar. Tot i això déu n’hi do les aventures que hem passat.

Nosaltres vam triar l’agència més desastrosa que existeix a Kathamandu. Els desastres per definició són caòtics i desordenats, cosa que suposa un aventatge en un viatge tan controlat i predefinit com és el del Tibet.

Amb ells vam decidir que volariem de Kathmandu a Lhasa, estariem un parell de dies per la capital, fariem un trekking de 5 dies que uneix els monestirs de Ganden i Samye, aniriem d’excursió al llac sagrat Nam-tso i tornariem per la carretera de l’amistat fins a Nepal. Tot això en 13 dies.

La cosa va començar bé. El paio de Air China ens va donar “ventanilla izquierda” sense haver-lo de sobornar, de manera que durant el vol vam tenir unes vistes fantàstiques de l’Everest. Els dos dies a Lhasa van ser xocants, especialment la visita al monestir més sagrat del Tibet, el Jokhang. No esperavem que els tibetans practiquessin un budisme tan ple de rituals, ofrenes, culte a les imatges i superstició. Ens pensàvem que viurien la religió de forma més espiritual, que dedicarien més temps a la reflexió, la meditació... com els monjos de les películes, plens de sobrietat i concentrats en cercar la pau interior que porti a seguir les normes de conducta que va dictar Buda. Doncs no, res d’això. A fora, centenars de peregrins donant voltes al monestir fent penitències basades en el càstig físic. A dins, desenes capelles a petar de tibetans plenes de figures d’or, cada una dedicada a un Déu del Budisme (?!), a un antic Lama, a un Rei tibetà, o a un guardià protector del monestir que té la missió d’espantar els fantasmes. Tothom porta alguna ofrena en forma de mantega de yak o bitllet d’1 yuan. Desconcertant ...

El tercer dia vam abandonar la capital i vam anar a fer un trek a més de 5.000 m d’altura que uneix dos dels monestirs més importants del país. Va ser duríssim, emocionant, acollonidor i fantàstic. El nostre guia era tan desastrós com l’agència i ens vam haver de treure les castanyes del foc nosaltres mateixos varies vegades, però la sensació de coronar un pas a 5.250 metres d’altura, sol en la inmensitat dels Himalayes, o despertar-se, obrir la cremallera de la tenda i veure davant teu les muntanyes més altes del món cobertes de neu és molt especial. Creiem que val la pena viure-la un cop a la vida.

Un cop acabat el trek, plens de mocs i encara ranquejants del mal d’altura, vam anar a fer una excursió de dos dies al llac Nam-tso, un dels llacs sagrats del Tibet. Els paisatges eren d’aquells que no et deixen més opció que asseure’t, callar i escoltar la teva pròpia respiració mentre ressegueixes els horitzons.

Al tornar a Lhasa ens esperava un jeep que ens va dur de tornada cap a Nepal per l’anomenada carretera de l’amistat, que travessa els Himalayes unint Lhasa i Kathmandu. En aquest trajecte vam poder veure l’Everest de nou, i vam poder barallar-nos amb els funcionaris de frontera xinesos i nepalís. Amb els xinesos discuteixes poc, no alces la veu, pero et poden tenir dos dies atrapat a la frontera. Amb els nepalis crides, t’enfades, gesticules, pero quan treus 20 $ en cinc minuts tens el visat estampat al passaport.