Sudafrica esta embolicada... qui la desembolicara?

Passejant per Cape Town, a mes de l'espectacularitat de l'enclavament de la ciutat, es impossible no percebre la importancia que encara te la raca en la societat sudafricana, i aixo que aquesta ciutat passa per ser la mes oberta i relaxada del pais. Poster perque encara es molt recent l'abolicio de l'apartheid i la celebracio de les primeres eleccions democratiques (1994), la raca encara marca des dels comportaments quotidians a les perspectives professionals o familiars de la majoria dels sudafricans.

Durant el periode de l'apartheid tots els sudafricans tenien un carnet identificatiu que servia sobretot per classificar-los dins d'un grup racial. Hi havia categories i subcategories, pero els quatre grups principals es podien considerar: blancs, asiatics, coloured (entre blanc i negre) i negres. Doncs be, encara avui en dia, tot i que no ho trobaras escrit enlloc, hi ha feines (escombriaire, paleta, caixera de super, aparca-cotxes) que nomes duen a terme negres, de la mateixa manera que se sap que hi ha empreses "blanques" on nomes els blancs i algun "coloured" molt espavilat hi poden treballar.

Les parelles interracials son rares, i la majoria de barris pertanyen en exclusiva a un dels grups racials. Els townships de la perfieria, on s'apilen milers de families pobres i on la criminalitat es altissima, son negres. Els barris bons com Constantia, on els camps de vinyes es perden en l'horitzo i cada casa te un jardi impecable al peu de la Table Mountain, son blancs. Entre mig hi ha els suburbis dels coloured i els asiatics, i molt de tant en quant es poden trobar alguns barris on la gent comensa a barrejar-se. Es evident que aquesta segregacio es deu en gran part a motius socioeconomics, pero no es menys cert que cada classe social-economica te una equivalencia directa amb un grup racial.

Camps de vinyes a 20 minuts de la ciutat, la "dolce vita" del barri de Constantia! 

El Beverly hills de Cape Town, la meca del pijerio, els apartaments de platja de Camp's bay, a 10 minuts del centre de la ciutat.

Com a resultat de tot aixo, no es dificil trobar gent descontenta amb la situacio actual del pais, ni tampoc ho es trobar algu (fins i tot gent no blanca) que miri nostalgicament el periode de l'apartheid. Una part dels blancs es queixen perque han vist retallats els seus privilegis, i critiquen les mesures de discriminacio postiva que el govern actual esta adoptant amb la raca negra. Potser la llei mes polemica es una llei laboral anomenada Black Empowerment, que preten ajudar a la insercio al treball de la gent negra obligant a les empreses a contractar el candidat negre si esta en igualtat de merits amb els candidats d'atres races. La comunitat blanca i coloured denuncia que aquesta llei s'esta desnaturalitzant fins al punt que ha desembocat en una contractacio massiva de gent negra no preparada, especialment en carrecs publics. Es dificil comprovar si aquesta situacio s'esta donant, pero nomes fent una ullada al president del pais queda clar que no sembla una denuncia descabellada. El president de Sudafrica (el segon despres de Nelson Mandela), fa que el Berlusconi sembli un escolanet al seu costat. No te educacio superior, te cinc dones, esta acusat de violacio d'una menor i quan li van preguntar com combatria el greu problema que representa la SIDA en el seu pais (sudafrica es el pais amb mes infectats del mon), va respondre que per prevenir-la nomes calia que la gent es dutxes a fons despres de fer l'amor.

A l'atra banda de la balansa, la comunitat negra continua reclamant una igualtat economica que no arriba, i unes compensacions historiques (com les dels terrenys que els hi van ser expropiats durant l'epoca de l'apartheid) que son dificils d'aplicar. Molts viuen en la contradiccio de parlar un idioma que detesten (l'Afrikaans), per haver estat imposat pels boers, i es innegable que una part important de la poblacio negra mira els blancs amb ressentiment (probablement justificat).

Un nen es tira de cap al port de Hout Bay

Enmig de tot aquest sarau hi ha els coloured, que per no desentonar tambe es queixen, i la veritat es que tambe tenen les seves raons: no disposen del patrimoni dels blancs, ni de l'educacio ni el "prestigi" que tenen els blancs a l'hora de trobar feina, pero tampoc es beneficien de les politiques pro-negres que du a terme el govern, de manera que una part important d'aquest grup racial es troba a l'atur i sense rebre cap ajut public.

Menjant "Braai", la barbacoa sudafricana, a casa d'una familia malay (coloured musulmans).

En conclusio: Sudafrica es un pais en plena transicio, amb tots els conflictes d'interessos i les tensions que aixo representa. La situacio del pais ha millorat en els aspectes mes fonamentals, com son el respecte als drets humans i a la llibertat, pero encara esta molt lluny de considerar-se un pais normalitzat en quant a la questio racial. A mes ha d'afrontar altres problemes de gran magnitud, com es la desigualtat economica extrema dels seus habitants, la criminalitat elevadissima de les seves ciutats i el nombre d'infectats de SIDA. Algun dia Sudafrica sera un pais on la majoria de la gent conviura en igualtat, pau i respecte, sembla impossible que no sigui aixi, pero pel que hem pogut veure nosaltres, el cami fins arribar a aquest dia sera llarg, dificil i doloros.  




Pujant la Table Mountain, l'imponent massis rocos que encercla la ciutat.





Ja gairebe hem fet el cim! Als nostres peus la ciutat de Cape Town.



Aixo tambe es Africa! Waka, waka... eh, eh...

Africa es un continent bastant caotic i anarquic, on cadascu s'espavila com pot. No hi ha ordre ni concert, no hi ha autoritat, no hi ha normes infranquejables ni res que es pugui donar per fet... per senzill i basic que sigui. A Africa tot funciona perfectament fins que s'espatlla, i quan s'espatlla et pots agafar ben fort perque ningu se sent responsable d'arreglar-ho, si es que hi ha algu capacitat per arreglar-ho... d'altra banda aquest "modus vivendi" et permet viure situacions imprevistes, resultat de la improvitzacio, que son impensables en la majoria de paisos occidentals.

Aquesta petita introduccio serveix per explicar els nostres ultims dies a Namibia. Fos per les aigues dels campings, que sempre eren sospitosament potables... o pel xarrupet de iogur dels Himba que segons el guia no ens podia portar cap tipus de problema, la questio es que la setmana seguent a la visita al poblat ens la vam passar asseguts a la tassa del water, i amb febre. Un virus estomacal a l'africana... del tamany d'un hipopotam. Pero no ens podiem aturar perque els canadencs havien de tornar el cotxe a la capital al cap de dos dies, aixi que tocava conduir. Pel cami vam tenir algunes emocions fortes, ja que a la nostra panxa rumbera se li van afegir dos convidats especials...uns policies corruptes als qui vam haver de sobornar  i una tormenta electrica com mai n'haviem vist, i en la foscor mes absoluta... va arribar un moment que esperavem que hi haguessin llamps per poder veure durant uns instants per on anava la carretera.

Al final vam arribar a Tsumeb, la ciutat on ens vam acomiadar dels canadencs. Ells havien de tornar a la capital i nosaltres ens quedavem per alla per llogar un cotxe i anar a fer un classic safari al parc Nacional d'Etosha, un dels millors del sud d'Africa. Elefants! Rinoceronts! Girafes! Lleons!!! Quina va ser la nostra decepcio quan l'Europcar de la ciutat, l'unic que llogava cotxes, ens va dir que no en tenia cap disponible, i que no sabia quan en quedaria algun lliure. Perque la noia no podia saber quan li tornaven el seguent cotxe en una oficina de lloguer de cotxes? No vam ser capacos d'entendre-ho. La questio es que ens vam quedar sense safari, i encara amb la panxa "sensible" vam decidir agafar el bus cap a Sudafrica i donar per acabada l'aventura a Namibia.

El bus nocturn era fantastic: dos pisos, lavabo, televisor, seients reclinables i aire acondicionat. Tot semblava tornar a la normalitat quan a les 3 de la matinada ens vam aturar sense cap explicacio al marge de la carretera. Vam sentir com el conductor intentava engegar el vehicle inutilment 4 o 5 vegades, fins que passats 20 minuts l'assistent va comunicar-nos el problema: "Ens hem quedat sense gasolina...", i es va comensar a petar de riure. Com que estavem enmig del no res vam haver d'esperar a que el bus que feia el cami contrari al nostre ens trobes i ens deixes prou gasolina com per arribar a la seguent gasolinera.

Aixi doncs, el bus que havia d'arribar a la 1.30 del migdia a Cape Town va acabar arribant a les 8.30 de la nit, i per deseperacio nostra quan vam arribar vam adonar-nos-en que aquella nit comencaven els carnavals de Cape Town... i a aquella hora ja no quedava ni una habitacio en els hotels del centre. Quina historia mes trista!! Quin desconsol!!

Afortunadament, aquest viatge sovint es com aquelles pelicules de Hollywood en que els productors obliguen al director a canviar el final perque la gent no surti del cine plorant. Mentre li suplicavem al guarda del hostel que ens deixes dormir alla, encara que fos al sofa o al terra, una sudafricana ens van sentir i ens va oferir d'anar a dormir a casa seva, en un dels suburbis del sud de la ciutat. No hay mal que por bien no venga!! Vam acabar passant tres dies a casa la Zarina i la seva filla Ashika, descobrint els racons menys turistics de la ciutat i tastant el plat nacional, el delicios i carnivor Braai.

WAKA WAKA EH EH!!!! 

PD: No adjuntem cap foto perque el nostre aspecte durant aquests dies de febre estomacal es bastant lamentable, i els paisatges es resumeixen en una tassa de water, un plat d'arros bullit i un seient d'autobus...

Entrant en contacte amb els namibians

Alla estavem, davant la colossal matrona de la tribu, que valorava si el menjar que haviem portat era suficient com per deixar-nos tafanejar una mica pel poblat. Al seu voltant les noies mes joves pululaven mig en pilotes, amb un nen a cada teta, mentre sacsejaven mecanicament un recipient ple de llet fet de carbassa. Totes elles seguien estrictament els patrons estetics dels himba: pulseres metaliques als turmells, pells de vaca i cabra al voltant de la cintura, diversos collarets penjant del coll i els canells i tot, absolutament tot el cos (inclosos els cabells) embadurnat d'una especie de fang vermellos que els protegeix del sol i els dona l'aspecte exotic i salvatge que els caracteritza. En el poblat no hi havia massa res: quatre cabanes molt basiques, unes quantes vaques que deambulaven per la part del darrera, unes petites construccions per posar-hi el menjar (les neveres dels himba) i un arbre que feia una ombra prou grossa perque totes les dones i nens del poblat s'hi asseguessin a sota. Res d'aigua ni electricitat. Res de cultius, res de letrines.   

La matrona de la tribu processant el iogur.

Una vegada la matrona va donar el seu consentiment, les expressions dels himba es van relaxar i vam poder compartir una bona estona amb els nens i les dones del poblat. Es tant desconcertant descobrir que a menys de 500 km de la capital, on la gent vesteix Nike, canta l'ultim hit de la Lady Gaga i somia en ser model de pasarela, pots trobar poblats de tribus atrapades en el passat mes remot... com s'explica que al costat de ciutats tant occidentalitzades com la capital de Namibia puguis trobar poblats nomades que viuen en comunitat, que prescindeixen de qualsevol tipus de tecnologia i es traslladen durant la epoca de pluges buscant les millors pastures pels ramats de vaques i ovelles?

La classica indumentaria de les dones himba.

Tres nens himba jugant amb una roda. Porten el mateix pentinat perque son fills del mateix pare.

L'estona amb els himba va ser molt interessant, ens van mostrar algunes de les facetes mes representatives de la seva cultura i forma de viure. Que menjaven, com vivien, el perque de la seva estetica, com s'organitzaven i fins i tot com ballaven... i va ser en aquest punt on vam decidir que aprofitariem el moment per transformar aquesta "transferencia" cultural en un intercanvi. En Brad va anar a buscar la guitarra, i la Nuria i jo vam colaborar fent els coros i la coreografia d'un dels classics del soul dels 60's... Stand by me. Creiem que els himba van quedar tan sorpresos amb la nostra actuacio com nosaltres amb les seves rastes.... :)

La Nuria i el Brad actuant pels himba!

 
Evidentment pero, la societat namibia no es divideix unicament en persones plenament entregades a la cultura occidental i pobles perduts que la ignoren... hi ha termes intermitjos. Els Herero, pero exemple, son una tribu cosina germana dels himba en quant a llengua i origen, que ha decidit conservar gran part de les seves tradicions sense renunciar a algunes de les comoditats de la vida moderna.

La tremenda Herero que regentava el colmado del poble, Sesfontein.

I per suposat tambe hi ha les persones que no han sabut o no han pogut assimilar tan be com els Herero el trasbals que suposa la irrupcio dels productes i costums occidentals... especialment l'alcohol. Als petits pobles del nord del pais l'alcoholisme s'ha convertit en un greu problema, i cada vespre el bar del poble (normalment un antro dels que tiren enrera... aqui l'alcohol compleix una funcio desinfectant...) reuneix a bona part dels homes i dones del poble, que acostumen a beure fins que cauen a terra. Nosaltres vam fer "amistat" amb alguns dels borratxos de Sesfontein, que per sorpresa nostra es van presentar sense invitacio al nostre camping. Afortunadament la guitarra del Brad va tornar a servir de catalitzador per reconduir la situacio cap a un guateque improvisat a l'estil namibi... no va ser una experiencia tant especial com la dels himba, pero almenys vam passar una estona divertida :)

Els borratxos del poble ballant al nostre camping, Sesfontein.

Per cert, per acabar!! Un missatge pels integrants de l'Atletico Puigcalvo, el club de mis amores!! Estic seguint un programa d'entrenament molt serios amb els namibis per posar-me en forma. Quan tornem a Barcelona no em reconeixereu...el camp de futbol se'm fara petit... aneu-vos preparant!! Aqui us en deixo una prova... jo soc el blanquet que es veu al darrera!!!

El fabulos (i accidentat) viatge a Sesfontein

Despres de les dunes vermelles del sud de Namibia, els membres de la caravana dels desamparats vam decidir que conduiriem fins al nord-oest del pais, a les regions de Damaraland i Koakoveld. Aquesta part del pais es la menys desenvolupada de Namibia, i es on habiten (despres de ser expulsats pels alemanys durant la colonia) les tribus mes pintoresques i autentiques de tot el sud d'Africa, els Herero i els Himba.

Per arribar al nord el primer que vam fer es atravessar un dels deserts mes terribles del planeta, l'anomenada Skeleton Coast. El nom el deu a la quantitat de vaixells que han embarrancat als bancs de sorra de la costa, deixant els mariners que arribaven a terra ferma en la mes desesperada de les situacions: 600 km. de costa desertica, 16.400 km quadrats de no res, ni aigua, ni arbres... nomes un sol ferotge. Una mort segura.

Aixo es el que trobaven els mariners portuguesos que embarrancaven durant la seva ruta cap a les Indies.

Despres de 200 km. de conduccio cap a l'interior, el paisatge va comensar a canviar dramaticament. Vam comensar a veure arbres, horitzons verds, essers vivents!! I vam pensar que aixo presagiava uns quants dies de placida communio amb la natura... MENTIDA!!

Si en una zona semidesertica hi ha zones verdes nomes es pot deure a una cosa: els diluvis. En el primer ruixat fort vam comprovar perque el nostre cotxe de joguina ens havia sortit tan baratet... l'aigua es colava per les finestres, les portes, i pels claus que algun iluminat havia clavat al sostre. Per mes inri les carreteres es van comensar a omplir de fang, i els rierols que atravessaven la carretera en pocs minuts es van convertir en riuets... i al cap de dues hores ja eren senyors rius. Despres de passar-ne un parell a dures penes i aguantant la respiracio, ens vam topar amb aixo:

Un jeep d'una expedicio xilena que gravava un programa de viatges es va quedar atrapat durant dues hores enmig del riu. Nosaltres ens ho vam mirar al.lucinats fins que afortunadament el nivell d'aigua va baixar, i vam decidir remullar-nos una mica per ajudar-los a sortir.

Com que estava comprovadissim que el nostre vehicle era el mes tonto de la classe, vam decidir que nosaltres no creuariem el riu aquella nit, aixi que vam plantar la tenda tots cofois al marge de la carretera i ens vam comensar a preparar el sopar.

Estavem tant tranquils! Llastima que quan practicament ja era fosc va apareixer el jeep dels guardaparcs i ens va comentar, com qui no vol la cosa, que aquella era una zona frecuentada per lleons i que no sortissim sols de la tenda/cotxe a mitjanit. Unes estupendes i tranquilitzadores paraules de bona nit...  

Vam anar a dormir ben acollonits, amb un ganivet de tallar el pa i una forquilla de punxar carn d'aquelles llargues, que tenen una petita forca al final. Les vam posar al costat del coixi i vam creuar els dits.

Pero va sortir el sol i ningu ens havia devorat!! Conservavem tots els bracets, les cametes, els peuets... tot al seu lloc... no va ser necessari posar-nos seriosos amb la cuberteria pesada :), aixi que ens vam escalfar un cafe i vam seguir la marxa.

Potser per compensar les "emocions" de la nit anterior, el dia es va llevar esplendid, el sol era espatarrant, els rius tornaven a ser rierols, i alguns dels animals mes matiners es van deixar veure en l'ultim tram del cami... per fi arribavem a Sesfontein!!!!

Safari "a lo gitano" :)

Per disfrutar de les postes de sol que sortien a "Memorias de Africa", no es imprescindible fer-ho des d'un lodge situat al mig de la sabana, ni recolzat a la finestra del jeep color crema que atravessa les planicies daurades plagades d'antilops, lleons i girafes. Evidentment que aquesta es una bona opcio... potser la millor, pero si el pressupost apreta hi ha maneres alternatives, potser no tan glamouroses pero tant o mes aventureres, de recorrer aquests paratges.

Nosaltres hem optat, davant els preus desorbitats dels tours i safaris de primer nivell, per llogar un cotxe a mig cami entre una furgoneta i un 4x4, i sortir a recorrer els llocs mes inhospits i desolats de Namibia. Per acabar d'abaratir costos hem decidit compartir el viatge amb dos canadencs que estan tant o mes pelats que nosaltres, de manera que la nostra expedicio sembla mes una caravana de marroquins baixant per l'estret amb una furgo de 3a ma per setmana santa que no pas un classic safari per Africa... no hi ha tot-terreny, no hi ha prismatics i no hi ha hermilla Coronel Tapioca amb butxaques per tot arreu, pero si que hi ha bona companyia i un ambient relaxat, i hem comprovat al llarg del viatge que aquest es realment l'unic ingredient imprescindible de qualsevol viatge.

Per dormir anem alternant, un dia a la tenda de campanya, un dia a la part de darrera del cotxe. Per menjar portem un fogonet que ens permet cuinar les delicies mes delicioses, i a la nit sempre ens ho maneguem per aconseguir unes birres i buidar-les mentre en Brad, un dels canadencs, toca la guitarra mentre el sol es pon.

De moment hem recorregut la part sud del pais, el desert vermell de Soussilevei i les muntanyes de Naukuluft, on hem trobat solitud (encara que a vegades no tanta com voldriem) i paisatges espectaculars. De totes maneres, al contrari del que pensavem, Namibia no es un pais tant complicat de viatjar. Les infrastructures son molt bones, l'aigua potable es bastant accessible i les zones d'acampada estan en general molt ben equipades. A mes, al contrari que el seu vei gegant, Sudafrica, Namibia gaudeix d'un ambient molt tranquil. El perill de robatori o atracament existeix, pero es infinitament mes baix que a Sudafrica i aixo et permet conduir i caminar amb calma... nomes has de vigilar les serps i els escorpins!!

Be doncs... ho deixem aqui de moment, quan tornem a tenir acces a internet us explicarem com continua aquest safari "a lo gitano" (ho diem amb carinyo), que a partir de dema comensara a tirar cap al nord del pais. Ara anem cap al camping perque els nostres companys canadencs s'han currat un sopar especial per celebrar que avui fa tot just 1 any que vam sortir a voltar el mon. Sembla que ens han preparat "comida mexicana"...

ANDALEEEEE!!!!!!!!

   

This is Africa!!

Els qui portin el compte dels dies que han passat des que vam marxar, se'n hauran adonat que l'any s'esta esgotant i que segons els nostres plans inicials, ja es hora de tornar a casa. Efectivament, avui fa 361 dies que vam agafar el primer vol cap a Londres.

Pero com ja vam avansar (sutilment, aixo si) des del primer dia, el final del nostre viatge es com un d'aquells llibres que llegiem de petits, "tria la teva aventura", i nosaltres ja l'hem triada. Inclourem una etapa extra per acabar aquesta volta al mon, viatjant per l'Africa mes inexplorada... els deserts desolats de Namibia, i la xocant Ethiopia.

Aixi doncs amics, haurem d'esperar una miqueta mes pels petons i les abracades... fins a finals d'Abril.

Un mes i mig mes i ja estarem a casa!!!!!    

Mar i muntanya

Per fer un simil culinari, Xile seria com un espagueti de 3000 km atrapat entre l'Ocea Pacific i els Andes. Mar i muntanya.
La cultura gastronomica del pais es un reflexe fidel de la seva geografia, de manera que per damunt de tot, els elements fonamentals de la dieta xilena son la carn i el peix.

Els plats de carn recorden als del seu vei argenti, i ens son bastant familiars: des de tot tipus d'asado, churrasco o lomos, fins a morcillas, salsitxes variades i botifarres gegants (que ells anomenen prietas).

Morcillas i prietas, una digestio ben facil.

Els plats de mar ja sorprenen mes, tenen una varietat de peixos i mariscs que no en son habituals. Res de lluc ni rap ( tot i que els xilens que l'han tastat se'ls ha fet la boca aigua... oi, Ton?). Els seus peixos classics de mercat son la reineta i el congrio, i l'estrella dels mariscs, totalment desconeguda per nosaltres, s'anomena "locos".

Un abundant plat de "locos" amb maionesa, quina llastima que no el poguem disfrutar a casa !!

I pels indecisos la versio xilena del sempre celebrat pollastre amb escamarlans, el contundent curanto. Aquesta mescla de musclos i cloisses gegants amb botifarra, cansalada i patata es uan institucio del folklore de la illa de Chiloe, tan com la vestimenta o la musica dels seus habitants. 

 

Erem 20 persones al restaurant i les 20 estavem disfrutant d'un curanto.

Per desengreixar una mica ( i fer lloc pel seguent tall :) els xilens ho acompanyen tot amb l'ensalada chilena, elaborada unicament amb tomaquets tan bons com els d'abans, ceba i coriandre. Lleugera, senzilla i refrescant.



Pero... tot Xile participa d'aquesta voragine carnivora?

No! al sud del pais, en una petita regio anomenda l'Araucania, els irreductibles mapuches conserven les seves tradicions culinaries a foc i espasa. Els mapuches son els indigenes autoctons que poblaven part de les terres del sud de Xile i Argentina abans de l'arribada dels espanyols, i com passa amb d'altres pobles precolombins tenen una religio, cultura i alimentacio molt diferent a la resta del pais. La gastronomia mapuche esta molt arrelada a la terra i per tant te els seus pilars en els fruits i els cereals que els indigenes obtenen de la mateixa. Es doncs, una cuina essencialment vegeteriana, on els tres reis mags son la quinoa, el mote (blat cuit) i els pinyons de les araucaries.  

A dalt un exemple dels enormes pinyons d'araucaria, son 10 vegades mes grans que els nostres!!
A sota el menu mapuche que vam gaudir: unes sopaipilles (pa fregit) amb unes salses de pebre de verdures, merquen i carbassa amb alfabrega; una sopa de farina de pinyons d'araucaria; una truita de quinoa amb formatge calent; mote amb saltejat de verdures i pinyons d'araucaries i de postres mote amb cireres confitades. Espectacular !

Com a bons gourmets que som vam provar-ho tot, i no vam deixar res al plat!