Sikkim Flower power !

Flower Power! Després del Tibet i Nepal arribem a la terra de les flors, el te, els arbres i les muntanyes, on la naturalesa explota, o millor dit desborda perquè la zona de Darjeeling i el Sikkim és la més humida i plujosa que hem visitat fins ara. Durant aquests dies la boira s’ha acabat convertint en el tìpic convidat pesat que allarga el cafè fins al vespre i al final es queda a sopar... la veritat és que li dóna un caire misteriós al paisatge però per contra no et deixa veure la muntanya més alta de l’Índia (el Kanchenzonga 8.598m). Durant els 3 dies de Darjeeling i els 6 del Sikkim només ens va donar una treva la primera tarda.

Darjeeling és la terra del te. El te indi és un arbust rollo “seto” com els que divideixen els jardins comunitaris. No fa olor i no té res d’exòtic però quan plantes milers de Km quadrats amb aquest arbust queda un quadre molt bonic. Si a més li poses les muntanyes i la boira entre mig el quadre és preciós... i llavors és quan comença l’exotisme i el mite del te de Darjeeling. Nosaltres vam provar un te 1st Flush del 2010 premium (el Ferrari dels tes) i ens vam arribar a la conclusió que guanyava molt amb tres cullerades de sucre, així que probablement no som els més indicats per parlar de les virtuts d’aquesta infusió.

Recollint el te per 1 euro al dia, Darjeeling.

La ciutat de Darjeeling s’extén bastant caòticament per les muntanyes, com la majoria de poblacions de la zona (una mica a l’estil Vallvidrera). És una ciutat amb gràcia a mig camí entre el Nepal, l’Índia i Anglaterra, i a primer cop d’ull sembla una zona rica en relació a la resta de l’Índia. Nosaltres vam de dedicar-li un parell de dies per veure una fàbrica de te, caminar pels camps, pujar al toy train, anar al museu del muntanyisme (el sherpa Tensing que va coronar per primera vegada l’Everest amb en Hillary va néixer aquí) i veure un tigre de Bengala al zoo. Per cert un zoo molt recomanable.

Posseïts per la il·lusió de pujar al toy train, Darjeeling.

El tercer dia ja vam agafar un jeep per anar cap al veí Regne del Sikkim, una part de l’Índia diferent en quant a cultura (la llengua majoritaria és el nepalès), religió (budisme fonamentalment) i gent. Els Sikkimesos son tranquils i somriuen facilment. És una terra molt preparada pel turisme perquè cada estiu queda envaïda per exercits de turistes indis que vénen de Calculta en busca de pau i harmonia, així que no hem tingut cap dificultat per moure’ns per la zona, trobar allotjament i menjar. Tot fàcil, tot maco i tot barato.

Jo tenia una casetaaa, Hansel i Gretel... Sikkim.

L’activitat reina del Sikkim és el trek, però com que nosaltres comencem a tenir una sobredosi de guies, yaks i tendes de campanya vam decidir caminar un parell de dies pel nostre compte i llestos. Les caminades pel Sikkim són fantàstiques; camins encantadors, escenes bucòliques, autòctons que et guien amablement i casetes Hansel i Gretel que enamorarien al mateix Joan Miquel Oliver. Només li posem un “però”: És bastant fàcil trobar-te gossos vagabunds bastant cabrejats pels camins sikkimesos, i l’experiència no és massa agradable...

En conclusió: han estat un dies perfectes per reuperar forces i preparar-nos per un dels plats forts del viatge, Myanmar en ple monzó (ja ens podem agafar fort...).

Varanasi ooommmmm...

A Varanasi hem sigut quatre!! La Marina i el Jordi s’han apuntat a l’aventura i hem fet plegats desde Varanasi fins al Nepal. Trobar-te amics anant de viatge és collonut en general però trobar-nos-els a l’Índia ha estat un respir que hem agrait moltissim.


A Varanasi hem pogut veure i viure tots els contrastos de l’India. Espiritualitat, caos urbanístic i superexplotació turística formen un cóctel xocant que dia a dia se’t va ficant a les venes.

El riu Ganges es l’arteria principal de Varanasi, no només en el aspecte religiós, sinó també en els quotidians. És on llencen les cendres dels homes morts, on va a desembocar el sistema de clavegueram de la ciutat, on floten restes d’animals en descomposició, on es renten les dents, on es banyen amb sabó, on juguen, on renten la roba, on preguen i per on deambulen barques carregades de turistes amb la boca oberta. Nosaltres no vam ser l’excepció.

Per evadir-nos del ritme frenètic de la ciutat i perquè fer ioga a l’Índia és supercool i nosaltres som supercool, vam anar a fer una sessió d’una hora amb el mestre Yogui que tenia panxa de “Bubu” de tan menjar emparedados de crema de cacahuete. La sessió va ser molt divertida i sorprenentment dura... Era yoga militar!! Després dels primers dotze “saludos al sol” gairebé no recordàvem com ens deiem ni com haviem arribat allà... us deixem amb una fotografia presa uns segons abans que comencessim a levitar....

Inhaleu.... Exhaleu....

Agra i el Taj Majal

Quan parlavem de la ruta per India ens agradava la idea de fer una ruta alternativa i més d’una vegada haviem considerat passar d’Agra... una ciutat molt trillada turísticament, amb un reclam universalment conegut que haviem vist en milions d’imatges i sobre el qual haviem sentit tots els elogis i metàfores possibles. El Taj Mahal tenia pinta de ser un d’aquells llocs superfamosos que acaben per no satisfer les expectatives. Finalment vam decidir incloure’l per la proximitat amb Delhi i per no passar-nos de llestos amb el rollo alternatiu... i ha estat un veritable encert.

El Taj Mahal és completament diferent als grans monuments que veus per l’Índia. És senzill com una gota d’aigua. És un edifici de formes bàsiques, familiars per tothom, prou gran per impressionar i prou petit per descobrir-lo en el primer cop d’ull i no haver de rodejar-lo i admirar-lo a trossos. D’una elegancia atemporal i gens ferragós. És aquell bombó deliciós que t’hi cap just a la boca sense haver-lo de mossegar.

Les diferencies del Taj amb la majoria de l’arquitectura india que haviem vist es podrien explicar amb motius objectius: el Taj pertany a l’art islàmic mogol, no hinduista-jainista, no és un temple sinó una tomba i no es troba incrustat en mig del caos de la ciutat india sinó en un recinte ajardinat a la ribera del riu Yamuna. Pero per damunt de tot el què el diferencia és que la seva raó de ser no respon a la religió, sinó a l’amor que Sha Yahan sentia per Mumtaz Mahal, i d’alguna manera aquest sentiment inspira totes les formes que dibuixa cada pedra de marbre blanc.

Chili, cúrcuma, coriandre i comí: desxifrant la cuina india

El Rajastan és una regió de contrastos, i això també inclou la seva cuina. Els plats principals son ferotgement picants i especiats, els pans per si sols insípids, i els postres tant dolços que freguen l'empalagós.

Com a bons comensals volíem resoldre els misteris de la cuina india: perquè tot els plats tenen un gust tant semblant ?  perquè "not spicy, please !" mai és del tot no spicy, què hi posen ?... La resposta la vam trobar a la ciutat d'Udaipur, gràcies a unes classes de cuina que ens van entusiasmar !!. La Shashi, una mestressa de casa encantadora, va ser la nostra professora durant 4 hores a la cuina de casa seva. Plat a plat, recepta a recepta, vam anar descobrint alguns dels secrets que desconeixíem, i vam acabar la vetllada amb un festin menjant els plats que havíem elaborat nosaltres mateixos. Fantàstic !

Pels amants de la gastronomia i interessats, a continuació us fem cinc cèntims del que hem tastat i après:

PANS, no es deixen fermentar i l'amasat és bastant ràpid així que són plans, sense gaires aromes i es couen en superfícies planes molt calentes. Sovint hi afegeixen mantega, formatge o all, entre d'altres, per fer-los més gustosos,

-Chapati (o Roti): rodonet, el més sencill de la família i el més estimat pels indis, constitueix el seu dia a dia.

-Parantha: triangular, durant l'amasat s'intercala ghee (mantega clarificada) i s'obté una massa que s'assembla a la nostra pasta de full.

-Naan: ovalat i una mica més esponjos i dens.

 

  

A dalt a la dreta un Chapati coent-se, a l'esquerre el Sergi amasant, i a baix al centre un Naan amb formatge i tomaquet 

VEGETALS, LLEGUMS i ARROSSOS, són els ingredients que constitueixen els plats principals de la cuina india ja que es tracta en gran part de cuina vegetariana. Generalment, tots aquests plats tenen aquell gust que us comentàvem, això és degut al convinat d'espècies anomenat Masala. Tant se val si cuinen aloo (patates), palak (espinacs), brinjal (albergínia), ker (fines mongetes verdes), mattar (pèsols), basmati (arròs), dhal (llenties) o chana (cigrons), les múltiples combinacions entre ells sempre contindran molt chili vermell en pols, curcuma, all, coriandre i comí.

Arròs biryani

Una opció diferent, sovint presentada com a snack o per a una celebració familiar, són els Pakoras. Patates, cebes i altres verdures s’arrebossen en una mescla de farina de cigró i especies, i són fregides en oli vegetal ... així doncs, una tempura a la indú.

THALIS, el nom d’aquest plat prové de la safata metàlica en que se serveix. Dins la safata hi ha diferents pans que es mullen en les diferents salses picants, curries picants, iogurts que també acaben sent picants. És un plat molt típic de la India ja que sacia molt i val poc. A nosaltres mai ens ha acabat de fer el pes (la boca bull !!), a excepció d’un que sí hem disfrutat a Varanasi perque era una versió recomenada bastant occidentalitzada.

LÀCTICS i DOLÇOS, la llet consitueix un element important en la preparació de formatges, begudes i part dels dolços.

-Masala chai: beguda que es sol pendre per esmorzar i a la tarda. Es tracta d’una boníssima infusió de llet amb té negre i espècies com el cardamom, el pebre negre i el gengibre.
-Curd: a la llet sencera se li afegeix llimona i en poques hores s’obté aquest quall o iogurt.
-Panner: formatge fresc obtingut sense fermentar del curd. Molt utilitzat tallat a trossets en plats de verdura... com si no hi fos perque resulta ser bastant insípid.
-Lassi: batut refrescant de curd amb sucre, fruites o fins i tot salat. La nostra salvació per esmorzar, per berenar o de postres... sobretot el de plàtan.
-Raita: en sóc una fan !!! es tracta d’una sopa freda com el gaspatxo però de curd amb verduretes crues tallades dins.
-Gulam jamun: esponjosess boletes de massa de llet, fregides i remullades en almíbar.
-Kulfi: gelat obtingut de llet reduida. A una celebració familiar que vam assistir vam poder tastar el kulfi de festuc (és a dir pistaxuuu) i vaig decidir parar al tercer bol que sino encara hi seríem !.

A dalt un bonissim Lassi de platan i a sota el curd

Rajhastan, terra de reis

Rajhastan és un dels estats més pobres d’Índia. És una terra àrida, en gran part desèrtica, organitzada a partir de grans ciutats sumides en el caos i petits pobles aferrats a les carreteres que les uneixen. Desde l’autobus dóna la impressió que la vida d’aquests pobles ha der dura, tant per les condicions i els suministres bàsics (escaseja l’aigua) com per l’aillament que suposa viure-hi. Estan al mig del no res, tenen molt poc i son molts per repartir. Al Rajhastan és molt difícil aixecar la vista i no veure ningú per molt remot que sigui el lloc i per molt fosca que sigui la nit. Sempre hi ha un turbant taronja assegut al marge de la carretera o un sari vermell caminant en mig del desert.


Les ciutats més emblemàtiques del Rajhastan, tret de la capital Jaipur, són Jaisalmer, Jodhpur i Udaipur. Nosaltres vam dedicar un parell de dies a cada un d’elles. Tenen en comú que en un passat no massa llunyà eren ciutats sobiranes, gobernades per un Marajà que vivia en un fort o un palau. Aquests forts i palaus son imponents, plens d’habitacions amb mosaics i relleus impressionants, amb un grau de detall sorprenent, difícil de captar en una foto.
Cada ciutat té el seu tret distintiu:

Jaisalmer està al mig del desert del Thar, prop de la frontera amb el Pakistan, i se l’anomena la ciutat daurada perquè les cases i el fort que la presideix estan fetes amb la mateixa sorra del desert. Ens va agradar molt, la gent ens va semblar bastant tranquila i vam poder passejar sense que ningú ens agobiés massa.

Jodhpur no ens va agradar tant, però el seu fort és tant contundent que val la pena visitar-la només per veure’l. La decepció és que l’anomenen la ciutat blava perquè suposadament les seves cases són d’aquest color, cosa que nosaltres posem en dubte ja que només en una petita zona predomina aquest color.

Udaipur, la ciutat romàntica de la Índia, és coneguda com la ciutat del llac (quan els monzons són generosos...). És una ciutat molt bonica, més neta i cuidada que la resta. Quan hi passeges entens perquè és la ciutat on els indis amb recursos vénen a casar-se. Hotels bonics, vistes al llac, cafès encantadors i gent tranquila. Tot i que ens va semblar una mica ciutat-decorat guardem un record molt especial d’Udaipur perquè allà hi vam fer una classe de cuina india brutal.

Finalment abans de tirar cap a Agra ens vam aturar a una última ciutat del Rajhastan, més petita que les anteriors, Bundi, una ciutat més blava que Jodhpur i més màgica que Udaipur. Bundi té un palau fantasma enfilat en un turó, on només hi habiten monos que grimpen de finestra en finestra. Abans d’entrar un home et dóna un pal perquè els espantis si et molesten. Suposo que flipeu tant com nosaltres quan ens ho van dir, però és cert i tenim fotos que ho demostren. Semblava el palau dels micos del Libro de la selva... A més a Bundi vam assistir a una festa familiar amb més de 500 convidats on es celebrava el primer tall de cabell del nen de la casa, sí senyor!! Després diuen que els nens catalans estan mimats... a nosaltres el primer tall de cabell ens el fa el “Hmnos Jiménez Peluquería Unisex” i si et queixes del pentinat et cau una colleja...

CRICKET!!

El fervor que tenen els indis pel Cricket és comparable al nostre pel futbol. Després de preguntar a diversos indis per les normes i haver desistit en l'intent d'entendre l'esport, ens quedem amb un concepte: S'assembla al Beisbol. I entenem el beisbol? pregunta incomoda.

Sergi batejant pels carrers de Jaisalmer, India.

Potser el fet de no entendre com va aquest esport afegeix encara mes merit a la meva habilitat pel cricket. L'altre dia a Jaisalmer uns nens em van convidar a jugar i vaig fer un recital... primer el amb el bat i després com a llensador. On estan els "ojeadores" quan els necessites? Tant de talent natural no es pot desperdiciar!! Segur que si em veu l'entrenador dels Calcuta Bulls em fitxa... pero com que no hi havia massa tesimonis ens hem conformat amb un video que em va fer la Nuria... ja sabeu... si teniu contactes en el mundillo del cricket reenvieu-lo siusplau.

Deshnok: culte a les rates!

Prop de Deshnok hi ha un temple anomenat Karni Mata, l’actratctiu del qual son les rates. Centenars de rates. Rates marrons, peludes, de llargues cues que campen lliurement pels passadissos del temple deixant clar que en aquell espai les persones son les intruses. De fet el temple està adaptat per a elles, ja que totes les parets tenen forats del seu tamany, conectats entre ells, i a cada contonada tenen palanganes plenes de llet i dolços (prasad) que els peregrins els hi porten. Vaja, que viuen a cos de rei.

Rates!!

La llegenda diu que quan el seu fill va morir, Karni Mata va demanar al Déu de la mort que el revisqués, i després de diversos embolics que no vénen al cas només van aconseguir reviure’l en forma de rata (kaba). Aquest “miracle” es va anar repetint per tots el membres de la família de Karni Mata, de manera que actualment unes 600 famílies del poble asseguren que són descendents de Karni Mata i que quan morin aniran a fer companyia a les rates del temple.

Nosaltres vam deambular pel temple el just per fer les fotografies i poder dir que vam caminar pels passadissos amb les rates corrent pels nostres peus. A mi gràcia em feia la justa, però la Núria estava encantada i les perseguia dient “ratatouille ratatouille!!”. La veritat és que entre que t’has de descalçar i que el terra està enganxós (cagarades o el sucre dels prasad?? qui sap...) tampoc donaven ganes de fer-hi un picnic matinal... La Núria però, que tenia una conexió especial amb aquells petits animalons, va aconseguir que una rateta posés per la foto mentre bevia llet... va faltar poc perquè digués “Lluííííísss”

Rata del temple Karni Mata saludant a la Núria, Deshnok, India.

Gangaur festival

El Gangaur festival es una festa on hi participen fonamentalment dones, vestides amb saris de colors cridaners, i que és exclusiva de l’estat del Rajhastan. Aquesta festa es fa en honor als déus Gan i Gauri (encarnacions de Shiva i Parvati), i bàsicament consisteix en què les dones casades resen pels seus marits i les solteres per aconseguir trobar-ne un. En general el paper de la dona hindu a l’india, pel què hem vist fins ara, és bastant aquest. Ser dona a l’índia, si ets hinduista o musulmana, significa estar supeditada a la voluntat del marit tenir molt poc poder de decisió sobre com vols viure la teva vida. Tenint en compte que aquestes dues religions suposen més del 90% de les religions de l’Índia, no cal dir més.


Tornant al festival, aquest s’allarga 18 dies després del Holi (aquella festa dels colors on acaben tots pringats...), sent els tres últims dies els més moguts. Durant aquests últims tres dies se celebren processons on es passeja una reproducció de Gan i Gauri que comencem en el palau/fort de la ciutat.

Dos homes transporten la representació de Gan, Mandawa, Shekawhati, India.

Les dones del poble van en processó, Madawa, Shekawhati, India.

Nosaltres vam tenir la llet de coincidir amb aquest festival en els seus últims dos dies. El penúltim dia el vam viure a Mandawa, a la zona de Shekawhati, i l’últim a Bikaner, que va ser especialment vistós perquè la ciutat té un fort imponent. A més en aquest últim vam poder colar-nos a la “rebotica” del fort, dins el recinte on no pot accedir el públic, i seguir la festa “a peu de pista”, com diu la gent de bàsquet. Va valer la pena.

Moments previs a l'inici de la processó. Fort de Bikaner, India.

Carrossa on s'ubicaran les representacions de Gan i Gauri. Bikaner, India.

Shekawhati Sunraise

-Sunraaaise!!

La nena que ens havia demanat la foto no va riure però jo gairebé em tiro pel terra... la Núria està progressant moltissim amb l’anglès, s’està llençant i cada dia que passa se la veu més segura, però per sort de tant en quant encara em regala algun moment memorable com aquest. L’anglès és fàcil, somriu = sunraise, i llestos. La veritat és que pel nivell d’anglès que tenen els indis, anem més que sobrats (qui ho diria!). Per aquí la gent parla en primer lloc el seu dialecte, Gujarati, Punjabi, etc.. i com a llengua comú tenen l’Hindi. D’anglès ben poquet.

Aquests primers dies, després de l’estrés de la capital, hem fet una ruta per Shekawhati, una zona rural que es troba a l’oest de Delhi, dins l’estat del Rajhastan. Tot i que és una zona força visitada potser no és tan turística com Jaisalmer, Jodhpur i companyia, així que podem dir que hem estat relativament tranquils. Hem tingut l’oportunitat de veure diversos pobles de la zona, uns pobles que en el seu moment, a principis del s. XX, van viure un moment d’esplendor econòmic lligat a l’èxit de la ruta comercial de la seda. Aquesta època d’esplendor va deixar un llegat arquitectònic comú en tots els pobles, les anomenades “havelis”. Les havelis son cases inmenses i minuciosament decorades i pintades que pertanyien a la gent benestant, generalment comerciants. L’estat d’aquestes havelis en la actualitat és bastant desastrós, bàsicament perquè la majoria dels propietaris les han abandonades per anar a viure a Delhi, Mumbai o Calcuta. Aquest estat d’abandonament deixa veure que Shekawhati ha passat temps molt millors, però gràcies a alguna gent i associacions que es dediquen a restaurar havelis n’hem pogut veure algunes que són per caure de cul. Impressionants.

Haveli de Fathepur, Shekawhati, India.

La gent que ens hem trobat pel camí ha estat molt agradable amb nosaltres, fins i tot encantadora, un contrast absolut amb Delhi. Al poble “campo base” on hem estat, Mandawa, hem trobat un xaval de quinze anys que ens ha ensenyat el poble i ens ha presentat la seva família, la guinda del pastís d’aquests tres dies fantàstics.

En aquest video podreu veure la Núria amb la mare i les tietes del guia “Lalu”, fent inmersió a la cultura india.



Namaste amics, Namaste!

Com comprar un bitllet de tren a Delhi

-You can’t stay here!! – ens vam mirar estranyats, el vigilant de la porta de detecció de metalls de l’entrada de l’estació de trens de Delhi ens prohibia el pas amb la mà en alt.

-We need to make train ticket reservation.

-It’s not here! This is only for indian people.

L’home ho deia amb tanta autoritat i tantes vegades que vam començar a dubtar. La Lonely Planet ho deixava ben clar: l’International Tourist Bureau, que és l’únic organisme que pot vendre bitllets de tren a estrangers, es troba al primer pis de l’estació; no feu cas si algú us diu el contrari.

Aquesta última frase ens protegia contra les mil-i-una persones que de camí a l’estació, t’ofereixen bitllets a través d’agències de turisme, però si el guàrdia del control de l’entrada ens prohibia el pas... què s’havia de fer? De moment el miràvem indecisos...

-I’m a goverment worker, I’m not lying to you. This my card - va ensenyar les credencials, efectivament l’acreditaven com a treballador del govern, amb la foto de carnet corresponent.

L’home ja ens demanava un rickshaw per anar a l’oficina correcta quan la Núria va posar seny i va dir:

-Ei Sergi, que la guia ho diu ben clar: a la primera planta.

-Collons Núria que és el paio de seguretat, que treballa pel govern...

Mentre la Núria rebuscava a la Lonely el paragraf de la discòrdia un segon home es va afegir a la festa.

-Where are you from...??

-Please give us five minutes, we are trying to look some information in the book.

El segon home es posava pesat, i sostenia la mateixa teoria que l’anterior. Acte seguit ens va mostrar la mateixa credencial que l’anterior... també treballava pel govern... i tot començava a fer pudor...

-People here always lie to you, don’t trust them!! Leave the book and listen to me – L’home ja estava demanat un rickshaw quan li vam dir que gràcies però que no calia, pensàvem anar a la primera planta.

-You stupid boy!! You are crazy!! You don’t trust me?? You don’t respect me!! I’m a goverment worker!!

Vam deixar que l’home perdés els papers, i vam dirigir-nos cap al primer pis mentre sentiem els seus crits enmig de la multitud.

Just abans d’arribar a les escales d’entrada un tercer home d’uniforme ens barra el pas.

-Where are you going, this is not allowed!!

Sense ni mirar-lo l’apartem i seguim endavant. Per fi arribem a les escales i pujem al primer pis. Llegim el cartell “International Tourist Bureau” i entrem.

És com un oasis: silenci, aire acondicionat, funcionaris i altres guiris que com nosaltres, han superat la prova.

Main Bazaar del barri de Paharanj, Delhi.