Hi ha res millor que passejar mentre menges les mores dels marges del camí?

La força de la natura, els seus elements bàsics. L’aire, l’aigua, la terra i el foc.

Hi ha llocs on la naturalesa sembla adormida, com si passés per una llarga lletania que gairebé fa oblidar el seu poder. N’hi ha d’altres on la seva força es fa present a cada passa, i la petjada que deixen les seves enrabiades s’escampa per tot el territori. El sud de Xile és un d’aquests llocs. Muntanyes nevades, llacs de color turquesa, boscos milenaris i volcans fumejants dominen cada racó del paisatge, i en ocasions el canvien violentament.

Una bona manera de viure aquest entorn és caminar, plantar la tenda de campanya a la vora del riu, i jeure a l’ombra dels coihues mentre t’escalfes un tè amb el fogonet. Sentiràs llangardaixos movent-se al voltant, un "pájaro carpintero" repicant un tronc, i una remor que mai sabràs si és el riu, o el vent que mareja les fulles dels arbres... les araucàries juràssiques t’observaran des de les altures, i tu passaràs la mà pels seus troncs soferts com la pell d’un dinosaure... sense adonar-te’n deixaràs que la natura et traspassi els porus de la pell, i tot seguit experimentaràs el moment sutil en què deixes de presenciar un paisatge meravellós per passar a formar-ne part.

Que senzilla i complicada és la natura, que petita i inmensa, fugaç i eterna.

Roques de marbre erosionades en el llac General Carreras, Regió XI, Xile.

Bany tonificant en el llac LLanquihue davant el volcà Osorno, Regió X, Xile.

Pujant el volcà Villarrica (2847m) amb tot l'equipament !! Regió IX, Xile.

Reposant al cràter ! el Villarrica fumeja diàriament perque com molts volcans de Xile continua actiu!! Regió IX, Xile.

La posta de sol en el Parc Nacional Malalcahuello-Nalcas amb el volcà Lonquimay de fons, Regió IX; Xile.

Sota els efectes d'una sobredosi de natura... pau i amor en el Parc Malalcahuello-Nalcas, Regió IX, Xile.

Les originals araucàries envaeixen el paisatge en aquesta zona del pais, Parc Conguillio, Regió IX, Xile.

Passejant pel Parc Conguillio entre araucàries, llacs i volcans (el gran volcà LLaima), Regió IX, Xile.

El Llaima, un dels volcans més actius, la última erupció va ser el 2008. Regió IX, Xile.

“Es natural y es bueno, y si es bueno, es natural... que sí! Es natural y es bueno, y si es bueno, yo juego... dale gas!!”

“Parque Nacional Torres del Paine”, amb la tenda de campanya a l’esquena

La major part de la Patagonia no té res d’especial, és més, és bastant lletja. Kilòmetres d’estepes, planes i seques, monòtones, avorrides, depriments, un dels trajectes més pesats que hem fet en bus.

Això sí, molt de tant en tant, potser cada 500 km, el paisatge canvia bruscament, i dóna pas a algun dels paisatges més sorprenents del planeta. A la banda argentina, el “Parque Nacional Los Glaciares”, que conté el Perito Moreno i El Chaltén, és una d’aquestes joies repentines disseminades per les terres patagòniques. Una altra és la que ens ocupa, el “Parque Nacional Torres del Paine”, més al sud, a la banda xilena.

El què fa especial aquest parc és la varietat i singularitat dels paisatges que s’hi troben, a més de la facilitat per recorre’l si disposes d’una tenda de campanya, ganes i energia. En un trek de 5 dies pel parc, anomenat la “W”, hem presenciat escenaris formidables.

Hem vist el còndors sobrevolar el glaciar Grey, hem sostingut a les mans petits icebergs que naveguen a la deriva pel llac, hem dinat asseguts en un tronc mentre les allaus es precipitaven pels penyassegats, i hem contemplat com el sol encenia muntanyes de granit, tenyint-les de vermell com el ferro roent.

Però si alguna cosa caracteritza aquest parc són les extranyes formes de les seves formacions rocoses. Cada muntanya, cada roca és peculiar. Els muntanyers han esgotat els noms per anomenar-les totes: las Torres, los Cuernos, la Aleta de tiburón, el Trono blanco, la Catedral, etc. cada horitzó et reserva una sorpresa que podries contemplar durant hores.

Al llarg del viatge hem escoltat i hem caminat molts treks anomenats “el millor trek del món”. Doncs bé, ara que del món ja n’hem vist un tros, diriem que en el cas de Torres del Paine aquesta etiqueta està totalment justificada. És difícil de dir si és el millor del món, perquè per gustos colors, però almenys sí que ha estat el millor del “nostre tros de món”. Això sí, és un parc capritxós, no es deixa veure fàcilment. La pluja, el vent, la boira i altres “meravelles” climatològiques també estan presents mentre camines, a més de muntanyes de turistes domingueros (dit amb tot el carinyo... tot hem estat i serem domingueros en algun moment :)

Us deixem amb unes quantes fotos... crême de la crême!!

Dia 1. Davant la Laguna de los Patos, camí al refugi Grey, Parc Torres del Paine.

Dia 2. Refrescant-nos de bon matí en les aigues del Glaciar Grey, Parc Torres del Paine.

Dia 2. Observant el vol del condor sobre la Laguna Grey. De fons el glaciar Grey que continua amb el Campo de Hielo Norte, Parc Torres del Paine.

Dia 2. Arribant als Cuernos per acampar-hi a sota, Parc Torres del Paine.

Dia 3. Vista del Lago Pehoé des del valle Frances, Parc Torres del Paine.

Dia 3. La meravellosa vista dels cerros al final del valle Frances, Parc Torres del Paine.

Dia 3. Dinant entrepans mentre escoltem les allaus del Cerro Paine Grande, Parc Torres del Paine.

Dia 4. Bon dia ! Agafant forces abans d'iniciar la caminata. La nostra estimada tenda que ens ha acompanyat tot el sud d'Argentina i Xile.

Dia 4. Per fi arribem a les famoses Torres del Paine just abans de pondre's el sol, Parc Torres del Paine.

Dia 5. Ens llevem a les 4 del mati per contemplar l'espectacle de la sortida del sol, Parc Torres del Paine.

"Batallitas"

“Batallitas”... històries... narracions èpiques... epopeyes! En general la paraula s’associa a un conte-història (el nivell de fabulació és variable, corre a càrrec del narrador :) que acostuma allargar-se mitja horeta més del què seria raonable... quin món i quin art tant fascinant és el de narrador de batallitas... quina frontera més fina separa la batallita insofrible on t’obriries les venes de l’avorriment, i la batallita excepcional que et capta el cinc sentits, t’obre els horitzons i et descobreix nous móns que abans no existien.

Les batallitas han estat una part importantíssima del nostre viatge, sobretot a mesura que el nostre anglès ha anat millorant. Compartir alberg, camping, bus o tren amb d’altres viatgers, dóna peu a intercanviar mil anècdotes de viatge que t’entretenen la sobretaula o t’ajuden a fer un viatge en bus més curt. La majoria d’aquestes històries tenen una vida fugaç en el nostre cervell, n’escoltes tantes que amb els dies els protagonistes s’obliden i les histories es dilueixen, però de tant en tant te’n expliquen alguna tant memorable que et queda gravada de per vida. Ara intentarem explicar-vos-en una d’aquestes.

La nit no prometia massa. Haviem arribat a Puerto Natales, Patagònia sud, després de 6 hores en bus i ja se’ns havia fet fosc. No teniem cap reserva feta, així que tocava rastrejar el poble en busca d’un llit. El més probable en aquests casos és anar a parar a un cuchitril infumable i acabar dient: “per una nit no passa res, demà buscarem un lloc millor”. Quina va ser la nostra sorpresa quan un japonès que viatjava amb nosaltres al bus ens va preguntar si buscàvem allotjament, i quan li vam dir que sí, ens va començar a recitar tots els albergs del poble, dels quals se sabia la ubicació i les característiques. Ens va comentar que havia vingut al poble 5 anys enrera i que recordava com eren i on estaven tots els allotjaments... era com unes paginas amarillas amb potes.

Vam dirigir-nos tots tres cap a un dels albergs, nosaltres amb les nostres motxilles i ell arrastrant pel terra un sac inmens i fet pols, que li donava un aspecte a mig camí entre un veterà de guerra i un vagabund. Quan vam arribar a l’alberg, el japonès s’hi va parar davant uns instants i va comentar “lo han reformado...”, i després vam entrar cap dins. A la fulla d’inscripció, on entre d’altres dades et pregunten la professió, la Núria i jo vam escriure “farmacèutica i enginyer”... el japonès va esciure “turista”.

Només posar-hi un peu ja vam veure que haviem anat a parar al lloc indicat. La cuina estava a petar. Abans de començar a cuinar la Núria ja estava analitzant els problemes de l’Argentina amb un economista porteño, i jo escoltava atentament com un ex-professor de literatura xilè intentava convèncer a un grup d’israelís de què Abraham era palestí... un quadre magnífic. On més es pot veure un home de 60 anys jubilat, culte i educat, que està recorrent el sud de Xile amb una guitarra, debatent aferrissadament amb un grup de “vintanyers” israelis assilvestrats que acaben de sortir d’un servei militar de 3 anys i que no tenen ni puta idea de res excepte de com disparar un bazooka?

Però aquest no era el plat fort, el millor encara havia d’arribar. Recolzat a la taula de la cuina i havia un paio inmens, rocós, que coixejava d’un peu. Al sentir-nos xerrar entre nosaltres va deixar anar un “catalans?” i vam posar-nos a parlar. Ens va explicar que havia vingut a Puerto Natales amb tres escaladors més, amb l’objectiu de fer el cim d’una de les tres Torres del Paine, la més alta. Aquesta disciplina de l’escalada en roca es diu “Big Wall” (Gran paret), i es tracta d’escalar parets de roca verticals de més de 1500 metres de desnivell, suposo que us aneu fent a la idea de la dimensió del repte... a nosaltres la mandíbula ens tocava el terra. Doncs bé, l’home ens explicava que és molt habitual escalar aquestes grans parets en dies, setmanes, inclús mesos si cal, si les condicions meteorològiques no són favorables per seguir ascendint. I què fas quan et trobes a meitat de paret vertical i comença a nevar? On t’amagues? Doncs claves una hamaca a la paret i a clapar penjat a 1000 metres d’alçada... si el temps no millora pots estar 5, 15 o 20 dies a l’hamaca esperant que s’obri una escletxa de sol per recollir-ho tot i intentar fer el cim. Fins al moment al·lucinàvem pel repte físic que suposava l’ascensió... però i el repte psicològic?? Vint dies penjat en una hamaca a 1000 metres d’alçada!! A més l’hamaca és doble i l’has de compartir amb un altre escalador... “t’has de portar molt bé amb els companys...” collons si t’has de portar bé!! I nosaltres que pensàvem que un any viatjant era una prova de convivència...

Els "Cuernos", exemple d'una petita "Big Wall", aquesta és per principiants... :)

Bé amb tot això encara no hem arribat al desenllaç de la “batallita”: perquè coixejava l’home? La història no té desperdici: ens va explicar que a mitja ascensió es va trencar un peu, i que després d’esperar dos dies penjat a l’hamaca a va decidir que el millor era anar cap a baix... “esperàvem a veure si el cel s’obria i els companys em podien estirar fins al cim...”

Doncs bé al final el cel no es va obrir i van decidir fer volta enrera. No ens va donar detalls de com es baixen 1000 metres de paret vertical amb un peu trencat, però sí que va explicar alguna cosa del trajecte que anava des de la base de les torres fins al refugi. En aquest tram comença el glaciar, parets de gel blau que rellisquen, s’esquerden i es trenquen, “he hagut de baixar de cul pel gel dues hores, a les pendents em tirava lliscant i m’anava frenant clavant el piolet... m’ha quedat el cul glaçat...” gràcies a l’excursió que vam fer la setmana anterior sobre un glaciar vam poder fer-nos la idea del què representava tot això... baixar de cul per un glaciar? caminar-hi amb els crampons ja va ser prou difícil... “però la part del glaciar no ha sigut tant dura perquè quan se’t gela el peu et deixa de fer mal...el pitjor ha estat creuar la morena a quatre grapes...”. Fot-li! La morena és una zona de pedres escarpades, semblant a una tartera, que arrenca i arrastra el glaciar quan avança. “M’he estat clavant les pedres durant dues hores més”.

Aquests testimonis fan que et preguntis: on està el límit de l’ésser humà? És increíble comprovar fins on som capaços d’arribar si ens trobem en una situació extrema... teniem l’home allà davant, bastant tranquilot, explicant-nos que l’endemà anaven cap a Punta Arenas perquè allà hi havia un hospital prou bo per operar-li el peu... cinc dies després de trencar-se’l!

Estavem tant al·lucinats amb la història que no li vam preguntar, o no vam aconseguir retenir el nom del superhome, aixì que ens hem pres la llibertat de rebatejar-lo amb el nom d’un dels nostres herois d’infància, un clàssic dels dibuixos animats dels 80’s... lo puto Heman!!

Des d’aquí Mr Heman, desitjar-te tota la sort del món amb la operació, la recuperació... i el més important, la futura revenja amb la paret de les Torres del Paine, l’any vinent.

Els 6 pecats argentins

De tot Sud-Amèrica, Argentina és el país que més orgullós està del què és seu, al que més li agrada exportar les seves icones nacionals, donar-les a conèixer com a pròpies i deixar ben clar que, “allò tan fabulós”, porta el segell argentí. La llista és ben coneguda: en Maradona, en Che, la Evita, la Mafalda, el tango, el Perito Moreno .... i com no, en Messi.

I d’aquesta teoria, tampoc se n’escapa la gastronomia. Ningú marxarà del pais sense haver tastat més d’una i tres vegades el que jo anomeno els 6 pecats nacionals: las mediaslunas, el dulce de leche, els alfajores, las empanadas, l’asado i el mate.
No hi ha argentí que no consumeixi algun d’aquests típics productes diàriament, els apassionen... diria més; si s’ho proposen poden fer una dieta única i exclusivament amb els seus pecats ( Avís! No provar-ho dins les llars catalanes per risc d’hipercolesterolèmia i restrenyiment). A continuació us la presento:

Inicien el dia esmorzant dos o tres mediaslunas. Pel seu aspecte diríem que són croissants de tota la vida, però el cert és que tenen una massa diferent, més tipo briox, i són més petits que els nostres. En tot cas, entren d’allò més fi de bon matí.

Al migdia amb les presses de la feina recórren a unes simples empanadas. Per aconseguir l’empanada perfecte els argentins t’explicaran centenars de trucs, però tots es posen d’acord en que l’autèntica empanada criolla s’ha de preparar amb farina de blat i greix de vaca. El farciment depen de cada regió o ciutat, mescles de diferents ingredients com carn de vedella picada, xai, pollastre, verdures, patata, blat de moro, olives, panses, ou dur, etc. A nosaltres ens encanten, tan siguin fregides com fetes al forn.

Cap a mitja tarda sempre troben un forat per encavir-hi algun dolç que contingui dulce de leche (a altres països llatinoamericans ho anomenen manjar o arequipe) el qual és una massa cremosa de color marró obtinguda de bullir llet, sucre i vainilla. Tot allò que nosaltres pensem que es pot untar amb mantega, melmelades o xocolata, en la ment d’un argentí es fa exclusivament amb dulce de leche.
El rei indiscutible d’aquests dolços és l’alfajor. Els alfajores són dos galetes unides amb dulce de leche i recobertes de xocolata, glacejat o sucre. Tradicionalment s’elaboraven amb maizena (farina de blat de moro), però actualment la gran majoria d’alfajors fets de forma industrial difereixen bastant de la recepta original i s’assemblen al pastelito Bony-Tigreton de la nostra infància.

Quan la nit arriba, les brasses cremen, i l’asado o “parrijada” comença. Cordero, vacuno, chorizos, morcillas, pollo, achuras, vacío... els argentins envoltats del foc, la tertúlia i els vins nacionals són capaços d’ingerir tanta carn com us pogueu imaginar.

I l’acompanyant de tots aquests moments ? La infusió reina, l’omnipresent mate. Vagis on vagis, a l’hora que sigui, hi haurà un argentí carretejant el seu termo d’aigua calenta, el seu mate (recipient), la seva bombilla (palleta) i el paquet de hierba mate. A ple segle XXI, l’era del packaging i la portabilitat, és xocant veure com els argentins s’enfrasquen en el quilombo d’anar amunt i avall amb tot plegat i preparar una beguda on has d’afegir aigua cada 3 xarrups.

La veritat, és que per molt orgullosos que els argentins es sentin d’aquests pecats, l’origen de tots ells és incert. L’abril del 2003 la Secretaria de Cultura Argentina va anunciar la intenció de declarar patrimoni cultural argentí l’asado, les empanadas i el dulce de leche. No van passar ni 2 dies que Uruguay va posar el crit el cel i va recórrer a la Unesco perque arbitrés en el tema. La polèmica està servida i la discussió segueix vigent... i coneixent els argentins pot ser interminable.

El dia que la Núria va fer 30 anys

Aquest any la generació del 81 anirem entrant al grup dels trentanyeros, uns més tard que els altres, però ningú se’n salvarà. Som peces de dominó col·locades en perfecte ranglera i la primera peça ja ha caigut... La Núria ha fet 30 tacos!!! Preparèm-nos la resta!!

El dia a la Patagònia va començar amb un despertar a trenc d’alba on vam poder comprovar els efectes devastadors de complir 30 anys... ulls inflats, cara arrugada, la cremallera del sac marcada a la cara, dificultats en la parla i tremolors... el temps és un guardià cruel que no fa excepcions... tant bonica que era la Núria als 29!!

La Núria al Fitz Roy, estupenda, el dia abans de fer 30 anys.

Les 6:15 del matí del dia 30, la Núria ha fet 30 anys.

Com que la tragèdia sobrevenia vam decidir adoptar mesures desesperades: hem de fer esport. La Núria es decantava per comprar-se unes malles, un top i una cinta i començar a córrer sense destí fins aconseguir aturar el temps, però jo, que encara tinc 29 anys i un reg sanguini cerebral acceptable vaig considerar que era una solució una mica massa extrema, haviem de buscar una alternativa. I si aprofitem que estem al Chaltén, la meca del trek, la neu i el glaç, per fer una activitat sobre un glaciar?

Vam agafar els crampons i el piolet (i un guia :) i vam dirigir-nos cap al glaciar Torre, una massa de gel situada al peu de la mítica muntanya del mateix nom. Arribar-hi no va ser fàcil... vam haver de caminar unes quantes hores, soportar vents de 100 km/h i creuar rius amb tirolina per poder posar els peus sobre el glaciar, però un cop allà la experiència va ser fantàstica.

Àgilment per la tirolina!

El Sergi és el de la dreta, ensenyant els crampons! (cul fred:)

La Núria fins i tot va animar-se amb una paret de gel i la va escalar a cop de piolet, i això a la seva edat té molt mèrit.


Piolet en mà! I crampons als peus!Amunt amunt!

Vam tornar rebentats però orgullosos, i vam decidir marcar-nos un petit luxe per celebrar que haviem estat capaços de superar el repte. Una ampolla de vi negre, una truita de riu, 400g de “cordero patagónico” i una llum tènue per animar-nos i aconseguir superar, o almenys soportar el tràngol de fer trenta anys... ah i un bon tros de pastís tatin... mmm... i d’entrant un plat d’humus amb pa torradet... és que això dels trenta és molt fort...

Un bon tec per celebrar els 30!!

Crec que no ens han quedat seqüeles :)