En la varietat està el gust

Si Cristòfol Colom no hagués descobert Amèrica, no gaudiríem del nostre estimat pa amb tomàquet mentre mirem el futbol, no seuríem a una terrassa de la Barceloneta a fer unes patates braves, no acompanyaríem la carn amb una bona escalivada, i de petits no hauríem esmorzat Frosties ni de grans Special K.

Diferents varietats de "choclo" o blat de moro.

L'elogiada dieta mediterrània s'hauria resumit al que realment és originariament : el blat, l'oliva, el raïm... i para de comptar. Quina sort descobrir Amèrica !!! per gaudir dels seus tomàquets, pebrots, mongetes, i per damunt de tot del rei i la reina del ball: el blat de moro i la patata.

Aquesta riquesa de productes es troba a tot Sud-Amèrica, però allà on millor ho preparen i millor s'utilitzen les tècniques culinàries és a Perú. De fet, Lima és la capital gastronòmica d'Amèrica Llatina.

Perque entengueu del que parlem i se us faci la boca aigua, us descriurem algun dels plats o begudes més típics i coneguts del Perú:

- La chicha morada, és una beguda alcohòlica obtinguda de la fermentació del balt de moro de color morat... si, si morat .. i morats és com els inques acabaven després de litres i litres d'aquesta dolça beguda.

- El pisco sour, aquí vam ser nosaltres qui va fer l'aportació del raïm cap a les Ameriques. Es tracta d'un combinat de pisco (licor destil·lat del raïm), llima, sucre i clara d'ou. Hi ha una gran disputa entre peruans i xilens per adjudicar-se l'autoria de la recepta, però sigui d'on sigui està bonissim !.

. El mate de coca, es consumeix a l'altiplà i sobretot dirigit al turista que no vol començar a rossegar fulles de coca com si fos un remugant. L'efecte que té alleujant el mal d'altura potser és més psicològic que real.

- El gran, el magnífic, el desitjat per la majoria.... el ceviche !!, peix cru amanit amb llimona, vegetals i espècies més o menys picants. El solen acompanyar amb blat de moro i enciam. No deixeu de provar-lo.

- La sopa criolla, una sopeta molt agradable i gens picant feta de verdures, ou, trossets de carn i pasta fina. Ideal per les nits fredes de l'altiplà.

- El cui al forn, es tracta d'un bufó i petitó cunillet d'indies rostit sencer al forn. A la foto només apreciareu 1/4 de cunillet perque és un plat deliciós i com a tal costa un ull de la cara. Això si, es menja amb els dits.



En fi, en podríem citar molts més, però així us feu una idea d'aquesta magnífica diversitat. Realment ha estat tot un plaer seure a taula a Perú. L'única espina que m'ha quedat clavada és no haver pogut fer un ràpid curs de cuina per apendre alguns d'aquests plats, així que hauré d'esperar a Barcelona on hi tinc el meu ex-compay de feina peruà, que és un chef excelent ... Jorgelio ! Sácale el polvo al recetario ! Y prepara el delantal !!!

Machupichu, l'últim tresor dels inques

Macchu Picchu és la meravella del món.

Una de les coses que hem experimentat durant el viatge és que la impressió i el record que et queda d’un lloc depèn de molts factors: les expectatives que tenies, els diners que t’has gastat, el teu estat d’ànim en aquell moment, i un llarg etc.

Potser per això quan comentes amb altres viatgers els llocs que més t’han agradat les opinions són dispars. Hi ha qui no es va quedar encandilat amb Sydney, qui va passar pel Taj Mahal sense sentir fred ni calor, o qui es va horroritzar amb el ritme frenètic de Hong Kong. Sense anar més lluny nosaltres mateixos ens vam morir d’avorriment a la suposadament salvatge, exòtica i remota illa de Borneo, i en canvi altres viatgers ho recorden com una experiència positiva. Com va concloure una persona sàvia: “els viatges els fan tant el llocs com els viatgers”. A mesura que avança el viatge li trobem més sentit a aquesta frase.

Però tota sentència té la seva excepció. Hi ha un lloc que escapa a qualsevol condicionant del viatger, és un lloc tant increíble que brilla desde tots els punts de vista, emociona des de tots els estats d’ànim, i et fa oblidar els diners que has gastat pel camí. Aquest lloc és Macchu Picchu. Intentar descriure’l seria inútil, perquè no podria transmetre ni la més petita part de les sensacions que tens quan ets allà dalt, així que us encomanem a anar-hi quan tingueu l’oportunitat, l’espectacle s’ho val.

Per fi al Machupichu, amb el Huaynapichu darrera, Perú.

Nosaltres quatre vam arribar-hi a primera hora del matí, amb la llum crepuscular. Vam atravessar la ciutadella fins arribar al Huayna Picchu, la muntanya escarpada que apareix a totes les fotos, i vam pujar els interminables graons inques fins arribar al cim. Des del Huayna Picchu esperàvem tenir una vista impressionant del Macchu Picchu, però a aquella hora la boira ho tapava tot. Era la boira més espessa que haviem vist mai, com si haguéssim quedat suspesos enmig d’un núvol gegant de cotó fluix. La Magdalena, la Núria i jo estàvem nerviosos, però al Joan se’l veia tranquil: “Quan treballava a Tremp també teniem aquesta boira... això a dos quarts d’onze haurà desaparegut...”. Va arribar l’hora i la predicció del pitonisso Joan es va complir, davant nostre la meravella del món es mostrava.

Al cim del Huaynapichu ! els pares hi van arribar com uns campions. La boira ja deixa entreveure el Machupichu.

 Dins les estances de l'inca, Machupichu, Peru.

Els carrers, places i cases de Machupichu, Peru.

P.D-Per cert ! aprofitem per recordar a les mares, tietes i àvies que ens han de guardar uns quants tuppers amb escudella (amb molta pilota!), canelons, pollastre al forn, pastis de formatge.... tot això aguanta al congelador perfectament...

Familia, amics i lectors del blog us desitgem molt Bon Nadal i Felices festes !!

Els inques: Genis? Tirans? Víctimes?

Et dic una paraula i tu em dius sense pensar a quina altra paraula l'associes: Barça! Cinc... Madrid! Zero... Espanyol! Un..... Perú! Inca....

El meu amic imaginari és una persona amb enteniment, mentalment equilibrada i sense tares futbolístiques :) Associar Perú amb la civilització Inca és un pensament inmediat perquè la importància d'aquest imperi, el més gran de la història precolombina de Sud-amèrica, es fa evident pràcticament a cada racó del país andí.

Ara bé, a mesura que hem anat desgranant la història d'aquesta civilització hem descobert que no coneixíem pràcticament res dels inques, que la majoria de coneixements que creiem que teníem venien de pel·lícules pèssimes.

La història que nosaltres coneixiem era si fa no fa la següent: els inques eren un imperi mil·lenari amb coneixements prodigiosos en matèria de construcció, astrologia, logística, art, agricultura, sistemes de comunicació, etc.. que van desaparèixer per la barbàrie de l'invasió espanyola, que els va exterminar per apoderar-se dels seus recursos miners, bàsicament or i plata.

L'esquelet de la història és més o menys cert, però hi ha moltes coses que mereixen una explicació més detallada. L'imperi inca va ser en realitat un imperi fugaç, d'expansió ràpida, que va durar aproximadament cent anys, des del 1450 al 1533, quan van arribar Pizarro i companyia. Abans d'això els inques eren un petit poble de la vall de Cusco, ni més ni menys espavilats que la resta. A arrel de ser envaïts pel poble del costat, van reconquerir les seves terres i van decidir que, ja que hi eren, seguirien expandint-se. En aquest aspecte els inques es van regir pel mateixos criteris que els espanyols més tard, "quant més millor", i van començar a envaïr els pobles dels voltants, gràcies a la seva superioritat militar, fins a construir un imperi que arribava des de Xile fins a Equador, i desde la costa Peruana fins a l'interior de Bolivia.

Centre de ceremònies, Pisac, Perú.

I llavors quin va ser el gran mèrit dels inques? Doncs que enlloc d'erradicar les cultures que envaïen i deixar-les en l'oblit, van aprofitar els aspectes més positius de cada una d'elles. Pràcticament tots els coneixements i habilitats que s'atribueixen als inques pertanyen en realitat a civilitzacions anteriors a ells: els paracas, nazca, chimú, wari, tihuanaco, entre moltes més. L'imperi Inca no és més que la síntesi del bo i millor de les cultures que van poblar el nord de sudamèrica 3000 anys de que arribessin/m els espanyols.

En el fons aquesta reflexió augmenta la dimensió de la tragèdia que va suposar la conquesta espanyola, ja que amb els inques no va morir la cultura d'un sol poble, sinó el llegat de la majoria de civilitzacions que havien poblat la zona al llarg de la història. Contràriament al què els inques havien fet, els espanyols no van/m respectar en absolut les tradicions i cultura inca, només es van dedicar a expoliar l'or i a imposar la religió catòlica amb fanatisme a tort i a dret.

La primera església catòlica, Chinchero, construida sobre els murs inques, Perú.

I aquí ve l'últim matís a la història inicial (ho prometo...). Per ser justos, en realitat la conquesta espanyola no va aniquilar directament la major part del poble inca. Dos factors anteriors a l'arribada dels espanyols van minvar decisivament la població indígena. El primer és la guerra civil en què l'imperi inca es trobava inmers just abans que arribessin els espanyols. La guerra per la successió del tron inca entre dos germans va eliminar una gran part dels soldats de l'imperi. El segon són les malalties que els conqueridors van portar amb ells, i que van viatjar molt més ràpid que els soldats i els cavalls espanyols. En realitat quan els conqueridors van començar la guerra amb els inques la meitat de la feina ja estava feta.

I fins aquí la verdadera història, si és que hi ha històries verdaderes.

Nosaltres quatre vam endinsar-nos en la cultura inca explorat el "Valle Sagrado", la vall on les restes arqueològiques inques tenen més presència, i només podem dir que és el llegat arqueològic més impressionant que mai hem vist (no hem estat a Egipte). Les terrasses de conreu omplint les diferents cares de la muntanya, els pobles i temples inques al cim, el sistema de regadiu que connecta els conreus, i l'increïble treball de la pedra que s'observa en cada mur. Et quedes amb la boca oberta. Pisaq, Moray, Ollantaytambo, són llocs increïbles que si no són més famosos és perquè el seu germà gran, el Macchu Picchu, fa una ombra interminable que tot ho tapa.

Estem al centre ! Terrasses de conreu circulars per l'estudi de l'agricultura, Moray, Perú.

L'increïble sistema hidràulic, Pisac, Perú.

TITICACA!

No hi ha res tant poderós i evocador com un nom:

Ti-ti-ca-ca.... TI-TI-CA-CA.... TI-TI-CA-CA... TI-TI-CA-CA...

Quan pronuncio el nom d'aquest llac no puc deixar d'imaginar-me un xamán inca amb els braços oberts, el cap inclinat mirant al sol i el cos cobert de peces d'or. Té els ulls injectats en sang i crida amb veu gutural, tan profunda com les aigües del llac.

Bancs de conreu a la vora del Titicaca, Perú.

Quan vam arribar a Puno, la ciutat que fa de porta d'entrada al llac, el mite es va esvair inevitablement. La realitat no pot omplir les expectatives que genera el nom, principalment perquè el turisme s'ha apoderat de la zona i ha canviat la forma de vida dels seus habitants, com passa en tants indrets que s'han convertit en un reclam turístic mundial.

Però això no vol dir que el Titicaca no tingui interès. Una vegada superada la part postissa encara es poden sentir algunes històries xocants sobre la vida del llac. Una d'aquestes històries l'explica una dona que viu als Uros, un conjunt d'illes flotants del Titicaca. Illes flotants vol dir que són illes fetes pels mateixos habitants, a base de fang i totora, que floten com si fossin barques i que s'han d'anclar al fons del llac perquè el vent no se les endugui. Les cases, també de totora, una planta pròpia de la zona, reposen sobre el terra flotant de l'illa, i han de ser prou lleugeres perquè l'illa no s'enfonsi.

Instruccions per construir una illa flotant, Uros, Perú.

Les dones dels Uros ens surten a rebre, Perú.



Doncs bé, aquesta dona explica que el primer que ha d'apendre un nen de l'illa és a nedar, perquè sovint els nens gategen fins als límits de l'illa i cauen a l'aigua. Dues germanes seves es van ofegar d'aquesta manera.

Als Uros, la totora ho és tot, Perú. 

També hi ha aspectes menys esgarrifosos de la vida de les illes que criden l'atenció, com la pintoresca tradició dels barrets de Taquile. En aquesta illa tots els homes porten un barret concret si estan casats, i un altre si estan solters. També les dones vesteixen diferent segons el seu estat civil, i ho fa tothom, sense excepció.

Homes casats(barret vermell) i solters (barret blanc) a Taquile, Perú.

Nosaltres vam fer nit a les cases dels habitants d'una altra illa, Amantaní. Vam quedar-nos a dormir a les cases dels autòctons, de manera que vam poder fer una petita capbussada, que no inmersió, a la vida quotidiana dels illencs. Vam descobrir que, com totes les illes del Titicaca, Amantaní també té les seves pròpies històries i tradicions. La més sorprenent té a veure amb els costums matrimonials. A Amantaní els habitants han de casar-se entre ells, encara ara. Tenint en compte que a l'illa hi viuen unes 4.000 persones i que aquesta regla s'ha mantingut durant més de 300 anys, us podeu imaginar que la barreja de sang és escassa i que la genètica del personal no està massa oxigenada.


Producte potser de la genètica, la confusió de la nit, la dinàmica de la festa o la falta d'oxigen a 4000m d'altitud, ens vam deixar retratar vestits amb les robes tìpiques de l'illa. Des de llavors som coneguts a la zona com els Beatles del Titicaca...

Amb els vestits de festa tradicionals, Amantaní, Perú.





Un Perú desigual

La primera impressió que tens al passejar pels barris del centre de Lima és la d'estar en una ciutat dinàmica i pròspera. Els carrers estan nets, les façanes impecables, les infraestructures són solvents i quan t'entra gana tens una gran varietat de restaurants amb classe per triar. Perú un país pobre? Tonteries...

Llavors un dia decideixes sortir de Lima per anar cap al sud del país. A mesura que l'autobús s'allunya del centre te'n adones que la ciutat canvia. Els edificis alts, els restaurants xic i la gent guapa desapareixen per donar pas als edificis mig acabats i els carrers sense asfaltar.

I l'autobús continua. Quan abandona la primera corona de suburbis passa pel costat dels “cerros”. Els “cerros” són els turons que rodegen la ciutat, on la criminalitat és alta, l'accessibilitat és pèssima i els serveis bàsics molt deficients. Són zones no urbanitzades on la majoria de cases són d'autoconstrucció, i on els carrers han estat substituits per escales interminables que s'enfilen fins al cim del turó.

Els cerros a les afores de la capital, Lima, Perú.

I l'autobus continua. Passats els cerros sembla que la ciutat hagi acabat. La carretera panamericana s'endinsa en el desert d'Atacama, el més àrid del món, i el paisatge queda dominat per la pols i la desolació. Sembla que res ni ningú puguin viure en aquestes condicions. No hi ha plantes, no hi ha animals... però de sobte apareixen cases. Minúscules cases amb parets de terra i sostres d'uralita es multipliquen ocupant la inmensitat del desert. Els peruans anomenen aquests assentaments "pueblos jóvenes", però en realitat són chaboles plantades al mig del no res sense aigua ni llum ni esperança. Quin nivell de desesperació ha d'assolir un ésser humà per voler viure en un lloc com aquest? Quants milions de peruans viuen en aquests pobles?

Els “pueblos jóvenes” es succeeixen al llarg de la panamericana fins que arribes als indrets que formen part del circuit turístic del sud del país. Llavors Perú recupera la seva cara més esplèndida per mostrar-te les runes inques i pre-inques, les bodegues artesanals de pisco, les Islas Ballestas amb els seus milers d'ocells que gairebé tapen el sol, les misterioses línies de Nazca i l’impactant Cañon del Colca. Enlloc hem vist tantes meravelles concentrades en tant poc espai. A Perú es combinen en un equilibri perfecte els tresors arqueològics, els espectacles naturals i una infrastructura turística de primer ordre, que conformen el què per nosaltres és el destí turístic més potent que hem vist fins ara.

Mati de tast de pisco a la zona de Ica, Perú.

L'increïble fauna de les illes Ballesta, Perú.


La figura del Arbol (70 m) a les Linies de Nazca, Perú.

Rodejats d'alpacas i yamas camí al cañon del Colca, Perú.

Les precioses terrasses de la Vall del Colca, Perú.

Per cert... heu reconegut els nostres companys de viatge? Ha arribat el sèptim de caballeria! El Joan i la Magdalena, que només aterrar han estat rebatejats com Doña Magdalena i Señor Juansito, han vingut a compartir amb nosaltres un episodi d’aquest viatge. Han arribat amb les piles carregades, tonelades d'entusiasme...i un kilo de pernil ibèric! Hem de reconèixer que després de 9 mesos estem bastant predisposats a deixar-nos mimar pels pares :)

Marejats com una sopa després del vol sobre les linies de Nazca... però va valdre la pena !

Fruita siusplau!



Obra del colombià  Fernando Botero.

La cuina colombiana no té res a veure amb aquesta simplicitat que pintava Botero, però et pot fer sentir com un dels seus obesos personatges quan acabes l'última cullerada. Les nostres àvies estarien ben contentes a Colòmbia !! recordarien amb nostàlgia aquelles coccions que duren tot el matí i les digestions que s'allarguen tota la tarda... tot ben espès i contudent, no fos cas que passesis gana.

El menú d'un dinar comú s'inicia amb una sopa densa on generalment no reconeixes els ingredients perque s'han desfet amb tantes hores de fer-ho bullir, com el clàssic sancocho (patata, yuca, ñame, plàtan, blat de moro, verdures, llegums, carn i espècies). Després arriba el plat principal on no hi pot faltar un tros de pollastre, carn o peix : carne desmechada, pollo sudado, sobrebarriga, carne asada, albóndigas, morcilla antioqueña ... no és pais per vegetarians. L'acompanyament del plat segueix amb la tònica i consisteix en arròs, frijoles o altres llegums i un bon patacón (plàtan verd fregit). Ni tan sols la beguda pot ser un simple got d'aigua ! glops de llimonada, sucs variats o el pitjor: agua panela (aigua amb sucre).

Tipic dinar colombià.

Entrehores pots omplir aquell budell que comença a quedar-se buit amb un fritanga com les empanadillas o les arepas (massa de farina de blat de moro fregida ). Tot ben lleugeret !

Arepa d'ou, clàssica varietat de la costa colombiana.

I per sobreviure a tot aquest atiborrament? Colòmbia té la més magnífica, exòtica, deliciosa, i colorida varietat de fruites fresques, tantes que algunes no sabíem ni que existien.

Si ens hem de mullar, la nostra recomanació seria la següent: una fruita, la granadilla; un suc en aigua, el lulo; un suc en llet, el maracuya. BONÍSSIMS!!

Sonet a Punta Gallinas

El nostre viatge pel nord de Colòmbia, ens ha portat a un dels pobles més remots, màgics i desoladors que hem conegut fins al moment, Punta Gallinas. Aquest poble minúscul de la punta més septentrional de la peninsula de la Guajira, ple de cabres i contrabandistes, està habitat per una de les poques tribus indígenes que encara conserven les seves tradicions i llengua, els Wayuu. Ens va captivar des del primer moment, i ens va semblar que la millor manera de plasmar aquesta fascinació és amb una poesia, un sonet. Amb quina lleugeresa vam decidir-ho! Ens ha costat suor i llàgrimes quadrar les síl·labes i les rimes, però al final ha acabat sortint...

SONET A PUNTA GALLINAS

Arden las piedras al sol caribeño
marcando el contorno de la bahía,
el sol descubre una tierra vacía,
un barco hundido y un muelle pequeño.


Tres casas aisladas de adobe y cañas,

hamacas que oscilan al son del viento,

manglares que bailan un ritmo lento

pelicanos, cuervos, cabras y arañas.

Olas y dunas se elevan gigantes,

castillos de arena y agua salada,

grandes montañas con rumbos errantes.

Tiritan las barcas en la mar picada

coca y tabaco en chabolas flotantes,

culebras de mar viajando en la nada.

Esto es el Caribe mi amol!

CARTAGENEEEEROOOOOOOOOOOOOS !!

Viva Cartagenaaaaaaaaaa!!!

Després d’aquest crit comença la música i ja no para en una setmana: salsa, rumba, rancheras, reggeaton, merengue i ballenato, sobretot ballenato. Hem de reconèixer que bastant sovint hem acabat sobrepassats pel ritme frenètic que marca l’acordió del ballenato... en un bus nocturn on se’t cau el cap de son aquesta música es pot convertir en un infern...

Pero per festes tot s’hi val i es balla el que faci falta. Fer coincidir el nostre pas per Cartagena amb les festes de la independencia ha estat un gran encert. Multituds disfressades ballant, bebent rom, birra i aiguardent, ruixant amb espuma qualsevol incaut, i aprofitant qualsevol excusa per petar la xerrada amb el primer estrany que se’t creua o se’t asseu al costat.

Qui ha ruixat la Nuria amb espuma? Aposto pel pallasso psicòpata... , Cartagena de Indias, Colòmbia.

Aquí tothom pringa, Cartagena de Indias, Colómbia.

Divertits els “costeños”, res a veure amb la gent de l’interior, més seriosos i, perquè no dir-ho, també més honrats. Per la costa hi ha molta picardia, molt esperit caribeny, molta samba i no tant de trabalho... probablement és un tret comú que tenen amb els seus veïns cubans.

Però tant important com la festa és l’escenari on es desenvolupa. Veure com les comparses carnavaleres envaeixen a riuades el barri colonial és tot un espectacle. Barrets tradicionals i vestits de mil volants passegen per les placetes i els carrers empedrats, caminen per davant de les esglésies, a través dels porxos i per sota els balcons, magnífics balcons, d’una majestuositat que apunta directament als temps en què Cartagena era el port més important del continent.

Les comparses, els vestits i els volants. Cartgena de Indias, Colómbia.

Els carrers i els balcons de Cartagena de Indias, Colòmbia.

Cartagena és una perla que per carnavals brilla més que mai.

Que viva Cartagenaaaaa!!! Y que vivan los cartageneeeerooooooooos!!!

Carreteres secundàries

En l'afany de trobar rutes alternatives ens hem ficat en algun petit merder. En el cas de Colòmbia més que un merder va ser un fangal. Aconsellats per l'amiga de la perruquera que em tallava els cabells a Medellín, vam decidir arribar al poble de Mompós baixant pel riu de la Magdalena, una de les artèries que recorre les entranyes de l’interior de Colòmbia. Què millor que viatjar per riu en un pais cobert d’aigua?

Abans d’endinsar-nos a la zona vam anar a l’estació de policia del primer poble de la ruta. La zona del Magdalena medio va ser fins fa pocs anys un dels bastions de la guerrilla colombiana. Ens havien dit (taxistes i perruqueres) que aquesta etapa estava superada, però vam voler corroborar-ho amb la policia:

“No se preocupe compadre! Todo esto está limpio... aunque mejor que no hablen entre ustedes porque si les reconocen el acento quizá les secuestran...” Magnífic! Això és com dir-li a un japonès que si no tira fotos a les Rambles els carteristes no l’identificaran com a japonès. Com que els consells del policia de 20 anyets no ens havien deixat massa tranquils, vam tornar a preguntar a l’estació de policia del següent poble, on ens van confirmar que la zona era segura, aquest cop sense observacions adicionals. Seguiem endevant!

En condicions normals el riu de la Magdalena és un riu inmens. En època de pluges és un riu desbordat que destrossa les carreteres, inunda les riberes i estimula a les vaques a apendre a nedar. Mentre ens dirigiem a el Banco de la Magdalena “cuna de la cumbia colombiana”, un dels pobles més emblemàtics de la zona, li vam preguntar al paio que s’asseia al nostre costat si el poble era bonic... “bonito? El Banco es una ciénaga!”, no acabava d’entendre que feien dos turistes passejant per pobles que s’enfonsen... Pocs minuts després el nostre bus quedava atrapat en el fang, les rodes relliscaven i no aconseguien superar una pendent inofensiva. Gràcies a l’experiència, la força i per descomptat la masculinitat dels cinc homes que vam baixar a empènyer vam aconseguir superar l’obstacle.

Qué poderío! Treient l'autobus del fang. El Banco Magdalena, Colòmbia.

Quan vam arribar a el Banco vam decidir que en breu els autòctons canviarien la “coletilla” de Cuna de la cumbia per la de Venecia colombiana, en els seus carrers transformats en canals només hi faltaven gondoleros cantant òpera.

Vam anar directes al moll i vam reservar seient a la primera xalupa cap a Mompós. Aquest semblava el final de la travessia però res més lluny d’això. La xalupa surt cap a Mompós quan s’omple, i en aquell moment només nosaltres dos i el Leoncio Vega, un home amb un discurs tan carregós com el seu nom, haviem comprat bitllet. Vam passar quatre hores entretenint-nos amb l’activitat frenètica del moll, els personatges estrambòtics, els venedors ambulants i les xapes del Leoncio. Ja pensàvem que fariem nit al Banco quan el dotzè passatger va posar posar el cul a la xalupa.

Cap a Mompós? paciència Núria, paciència....  El Banco, Colómbia. 

Cap a Mompós que hi falta gent!!

Més que dos tasses de caldo, ens haviem zampat l’olla sencera... però un cop passada l’experiència els records es fan més dolços i somrius pensant en les carreteres de fang, els pobles inundats, el moll de la xalupa i fins i tot, fins i tot, les teories d’en Leoncio.

La benviguda dels Momposinos, poble colonial patrimoni de la UNESCO, Colómbia.

L'aroma d'un pais

Mentre assaboríem el líquid dolç d’un fruit de cafè acabat de collir de l’arbre, en José Asdrúbal ens explicava una història interessant sobre l’origen de la beguda de cafè:

"En un inicio el café sólo se comía porque el fruto tiene una miel dulzona en el interior. Un dia un pastor se lo dio a comer a sus cabras, y se sorprendió al ver que las cabras no durmieron en toda la noche. Entonces se lo dio a unos guardas nocturnos para ver si el fruto les producía el mismo efecto. Al morder el grano crudo a los guardas no les gustó el sabor, y lo tiraron al fuego. Cuando el aroma que desprendieron esos granos al tostarse llegó a los guardas, estos recuperaron los granos del fuego y los pusieron en agua. Esa fue la primera y probablemente la peor taza de cafè de la historia”.





 José és el nét de Don Elias, un home que ha dedicat tota la seva vida al conreu de cafè orgànic a la seva petita “hacienda” als voltants de Salento. Ara, diu ell, ja és massa gran per fer la visita als turistes i per això li ha traspassat la tasca al seu nét. Un traspàs de coneixement i amor pel cultiu, perquè quan en José parla de l’obtenció del cafè ho fa amb claredat, rigor i passió.

Passejant per la plantació vam apendre com creix un arbre de cafè, quines diferències bàsiques hi ha entre la varietat Aràbica i la varietat Colòmbia, quines malaties i plagues pateixen, quins altres arbres conformen l’equilibri d’una plantació de cafè orgànic, com i quan es fa la recolecció dels seus fruits i quina producció n’obtenen.

Amb els fruits de cafè al cabàs vam anar cap a la casa per acabar d’entendre com s’obtenen els famosos grans de cafè marrons i aromàtics que tots coneixem. Allà vam observar els processos artesanals de despulpació, assecat, destrillat, torrat, moltura... i finalment vam tenir la nostra tassa calentona de cafè orgànic a les mans.

var. Arabica (esquerra) i var. Colombia (dreta)



Recoleccio manual dels fruits madurs



Despulpant

Assecat durant dies

Destrillat, treure la pell interna.

Torrat a foc lent durant 1 h i finalment molt

Abans de fer el primer xarrup vam recordar el que ens havia dit en José Asdrúbal: “a Colombia se viene a aprender sobre el café pero no a tomar buen café”. Tota la producció de primera qualitat de Colòmbia s’exporta al complet cap a Europa o EUA, excepte una petita quantitat que les families de les haciendas guarden pel consum propi, com era el nostre cas. Erem conscients doncs, que aquella tassa segurament seria la millor que provaríem al llarg del nostre viatge.
I el veredicte d’aquella tassa de cafè filtrat, sense màquines, sense químics, sense sucre, sense llet, sense Nexpresso i sense el George Cloney és que era senzillament deliciosa. What else?

Assaborint un bon cafe amb Jose Asdrubal i Don Elias, Salento, Colombia.