S’han acabat els entremesos... ara comencen els plats forts!
Hem creuat Argentina del cap als peus per presenciar dos dels espectacles naturals més impactants del país: les catarates d’Iguazú, a l’extrem nord, i el glaciar Perito Moreno, a l’extrem sud. En ambdós casos és difícil superar el poder de les fotografies a l’hora de descriure els indrets, així que no farem ni l’intent. Sí que és veritat però que la fascinació que provoquen l’un i l’altre ve donada en gran part pel què escoltes tant com pel què veus.
A les catarates d’Iguazú el soroll de l’aigua en caiguda lliure s’escolta desde tot arreu, centenars de salts d’aigua descomunals creen una sinfonia ensordidora que t’aïlla de les persones que t’envolten i t’ajuda a crear una petita bombolla al teu voltant, un petit espai que només et pertany a tu i a la cascada, i aquest efecte que s’agraeix molt quan tens milers de turistes desmelenats lluitant per cada pam de terreny del mirador.
Al Perito Moreno el silenci ho domina tot, de manera que quan l’inmens glaciar cruixeix, anunciant l’inmediat desprendiment de gel, el soroll ressona com el primer tro previ a la tempesta. Llavors tots els turistes repassen la cara frontal del glaciar d’esquerra a dreta buscant l’enorme tros de gel blau que està punt d’esclatar contra l’aigua.
Quines coses tant increibles és capaç de crear el nostre petit gran planeta amb quatre ingredients bàsics: terra, aigua, temperatura i temps (bastant temps, això sí :).
Avui xerrant amb uns xilens ens han fet la pregunta del milió: si has d’escollir un dels dos llocs... amb quin et quedaries...? La pregunta m’ha recordat a aquella que et fa un company de classe quan ets petit, la primera pregunta difícil que un nen ha de respondre... “i tu a qui estimes més... a teu pare o a la teva mare?”
Hem creuat Argentina del cap als peus per presenciar dos dels espectacles naturals més impactants del país: les catarates d’Iguazú, a l’extrem nord, i el glaciar Perito Moreno, a l’extrem sud. En ambdós casos és difícil superar el poder de les fotografies a l’hora de descriure els indrets, així que no farem ni l’intent. Sí que és veritat però que la fascinació que provoquen l’un i l’altre ve donada en gran part pel què escoltes tant com pel què veus.
A les catarates d’Iguazú el soroll de l’aigua en caiguda lliure s’escolta desde tot arreu, centenars de salts d’aigua descomunals creen una sinfonia ensordidora que t’aïlla de les persones que t’envolten i t’ajuda a crear una petita bombolla al teu voltant, un petit espai que només et pertany a tu i a la cascada, i aquest efecte que s’agraeix molt quan tens milers de turistes desmelenats lluitant per cada pam de terreny del mirador.
Quines coses tant increibles és capaç de crear el nostre petit gran planeta amb quatre ingredients bàsics: terra, aigua, temperatura i temps (bastant temps, això sí :).
Avui xerrant amb uns xilens ens han fet la pregunta del milió: si has d’escollir un dels dos llocs... amb quin et quedaries...? La pregunta m’ha recordat a aquella que et fa un company de classe quan ets petit, la primera pregunta difícil que un nen ha de respondre... “i tu a qui estimes més... a teu pare o a la teva mare?”
