9 de març

Avui ens hem aixecat amb certa melancolia... fa exactament 2 anys que vam iniciar aquest llarg viatge i, com molt bé sabeu, ja es va acabar. Avui és una data especial.

Amb les ganes de recordar els bons moments passats hem obert el blog per rellegir-lo i ... sorpresa ! ens vam oblidar de penjar els álbums de fotos dels últims països viatjats, vam deixar el Nostre karakia a la meitat i un etcetera d'altres descuits.

Tot i que ja no té molt sentit, de sobte ens han posseït dues dites populars : "Feina feta no fa destorb" i "Més val tard que mai". Aixi que ens hem posat davant l'ordinador i per un moment ens ha semblat que encara rondàvem amb el laptop per algun indret del món explicant-vos una aventurilla.

Ens ha agradat molt remenar fotos i recordar anecdotes. Us deixem penjats els albums de fotos de Xile, Cape Town, Namibia, Istambul i Etiopia; i el Nostre karakia definitiu.

Feliç 9 de març !!

Últim post

Doncs sí… el dia havia d’arribar i ha arribat. Amb aquest post acaba aquest blog. Ja fa unes setmanes que imaginàvem com seria el dia d’arribar, què sentiriem al tornar a veure la familia, si es faria estrany tornar a estar entre els amics o si al trobar-los tindríem la sensació d’haver estat xerrant amb ells la nit anterior. Ens reconeixeran els nostres gats? Reconeixerem la nostra ciutat? Com ens sentirem la primera vegada que ens despertem al nostre llit? Eren moltes preguntes i en dos dies totes van tenir resposta, de moment estem intenant assimilar-les.

El què sí que podem abordar són algunes de les preguntes que ens feieu/feiem abans i durant el viatge.

Recordem que algú ens preguntava: I on anireu quan torneu? Ja no us quedaran llocs on anar! Us acabareu el món!
Per ser sincers hem de dir que aquesta advertència ens va ficar una mica el neguit al cos, tot i que va tardar molt poc en esvaïr-se. Al contrari del que es pot pensar, la dimensió del món és variable. La terra es va fent gran a mesura que viatges al seu voltant, perque com més llocs descobreixes, més llocs t’adones que et falten per descobrir. El món és tan gran que mai cap viatger podrà acabar-se’l, i hi ha tantes persones que val la pena conèixer que mai ningú podrà parlar amb totes elles. A més, viatjar pel món és una experiència que et trasllada en l’espai, però també en el temps. És una manera de viure èpoques passades a les quals no podem retrocedir, i èpoques futures a les que potser no arribarem (volar de Birmània a Honk Kong és com entrar en una màquina del temps, recomanem a tothom fer un viatge que combini aquests dos llocs).
Aquests pensaments són tant certs com il·lusionants, i suficients per compensar tota la tristesa que pugui amagar-se en el fet que el nostre viatge ha acabat.

També flota a l’aire la pregunta: El viatge us ha canviat? És difícil saber-ho, sobretot desde dins, potser vosaltres sou qui millor podeu dir-ho. La nostra impressió és que per fora no hem canviat massa, més enllà del fet que som un any més vells. El nostre caràcter segueix sent semblant, els nostres defectes i virtuts continuen sent els mateixos. Potser per dins els canvis han estat més profunds, però en tot cas les conseqüències d’aquests canvis s’aniran veient poc a poc, amb les decisions que haurem de pendre a partir d’ara, des de les més quotidianes a les més importants.

Què heu après? Hem après moltíssimes coses durant aquest viatge. Moltes d’elles són coneixements, dades que desconeixíem, que hem intentat explicar en part a través del blog. D’altres tenen a veure amb la convivència, la tolerància, entre nosaltres i amb els demés, i d’altres tenen a veure amb la vida i en com volem viure-la, si podem i ens deixen :) Un altre llegat del viatge han estat les experiències que hem viscut; La grandesa dels glaciars patagònics, l’hospitalitat insondable d’un monjo birmà, el silenci d’una balena flotant al mig de l’oceà, el tronar de les allaus caient al nostre voltant, el gust fastigós del te de yak o el sabor deliciós del machiatto a les cafeteries d’Addis Abeba… totes aquestes són només una ínfima part de les sensacions que aquest viatge ha gravat a la part més íntima de la nostra ànima, i que ens acompanyaran la resta de la nostra vida.

Què és el millor de viatjar un any? Potser el millor és el sentiment de llibertat permanent, de poder triar cada dia què vols fer, on vols anar, amb qui hi vols anar. No tenir massa idea del què passarà demà és una de les coses més emocionants que es poden viure. Això ho trobarem a faltar molt, segur.

No se’m acuden més preguntes trascendentals, només una última reflexió per acabar…

Aquests dies estic una mica ociós, i com que no tenim tele (bé de fet sí que en tenim… pero ens ha arribat que un paio que es fa dir TDT ens l’ha espatllada mentre estàvem de viatge), m’he dedicat a remenar llibres del prestatge. Alguns no recordo com hi han arribat, com és el cas del llibre “Me’n vaig”, del Pepe Rubianes. Me l’he llegit i m’ha fet molta gràcia descobrir que en un dels llargs descansos que es va pendre mentre feia el “Rubianes solamente”, va donar la volta al món. Us transcric un dels fragments que parla de viatges:

“Penso que viatjar és la columna vertebral de l’existència, perquè permet comparar cultures i obrir la ment. Et penses que ets alguna cosa i viatjant veus que ets l’última merda, i encara amb pretensions.”

Com sempre el Rubianes deia les coses una mica a saco, però també com sempre la clavava bastant. Tot i això considero que viatjar encara t’aporta més coses que aquesta consciència de ser insignificant. Viatjar t’ajuda a comprovar en persona allò que molts de nosaltres ja pressentíem: com són de relatives totes les coses segons el moment i el lloc on et trobis, i que tot té el valor que li volguem donar. Això t’ajuda a superar la por a perdre. Gran part de les coses que alimenten el nostre ego o marquen el nostre prestigi social poden ser considerades banalitats si ens traslladem uns quants kilometres de distància, i quan parlo de nosaltres no em refereixo només a les cultures occidentals, també val per a l’Índia, el Tibet, Tonga, Bolivia o Etiopia, en més o menys grau. És cert que existeixen alguns motius pel patiment, i desgràcies que et poden amargar la vida, però no ho és menys que la gran majoria de les cadenes que ens lliguen i ens angoixen són en realitat ficticies, autoimposades, i només cal una mica de perspectiva per adonar-se’n. Viatjar et dóna aquesta perspectiva. En realitat hi ha poques coses que justifiquin la por a viure, al què passarà, perquè gairebé cap conseqüència és prou greu com per fer-te viure atemorit. Si hagués de complementar la reflexió del Pepe Rubianes, diria: “Viatjar m’allibera i em fa perdre la por a viure”.

Només esperem que mai passi prou temps com per arribar a llegir aquestes línies i tenir la sensació de què les ha escrit un estrany.

Així doncs aquest és l’últim post de la nostra última aventura, i el primer de la següent.

Us estimem!

Núria i Sergi

Un menjar únic, un únic menjar

Dubto que algú s'hagi interessat en comptabilitzar quantes injeres devoren a diari els etiops, però si us dic que es l'únic que mengen 80 milions de persones 2-3 cops al dia, us podeu fer una idea dels números.

Us preguntareu doncs: què és la injera?

La injera és una enorme crêpe esponjosa amb un toc agri feta a partir d'un cereal exclusiu d'Etiopia anomenat tef. La farina d'aquest minúscul cereal es barreja amb aigua, es deixa fermentar 3 dies ( sí sí... tres dies! Santa paciència!) i finalment la massa es cou, només per una cara, sobre una superfície metàl·lica.

Observant les diferents qualitats de tef, mercat de Bahir Dar.

El resultat de la meva injera es pot deduir per les cares de les meves mestres, Bahir Dar.

  El que diferencia un plat d'un altre és l'acompanyament que es col·loca damunt de l'injera. Podem degustar diversos shero (salsa de farina de cigrons amb espècies), diferents wats (estofats de verdures, llegums, carn o peix), tibs (tires de carn cuita), fir-fir (injera condimentada tallada a trossets), etc.

Remena... remena nena! Els wats porten hores de xup-xup, Bahir Dar.

El turista, poc familiaritzat amb aquests nous noms, ha de recordar una norma bàsica per no penedir-se al posar-se la injera dels dits a la boca: com més vermell sigui l'acompanyament més risc de cremor, esbufecs i llagrimots, perque contindrà més berbere (chili vermell en pols).
El preferit de tots aquests plats (de fet és el plat nacional) és el doro wat, que no és més que un estofat picant on hi flota una solitària cuixa de pollastre. En la nostra recerca culinària, no volíem marxar del pais sense provar-lo, però no ha estat cosa fàcil, perquè la nostra estada a Etiopia ha coincidit amb l'època de "fasting", un període de 56 dies previ a Setmana santa on els cristians ortodoxos no tasten cap producte o derivat càrnic.

Beyanatu, un clàssic de l'època de fasting, purs wats vegetals i llegums.

 Encara amb la boca i els llavis encesos, arriba l'hora del cafè. La beguda del cafè, original d'Etiopia, té un paper social cabdal. Quan algun familiar o amic et convida a casa, més val que tinguis la tarda lliure de compromisos; encendrà les brases, rentarà els grans verds de cafè, els torrarà lentament, bufarà el el fum aromàtic del torrat sobre la teva cara, matxacarà els grans en un morter i els farà bullir en aigua dins el clàssic jebena. Finalment, et servirà tres tasses mentre feu petar la xerrada. El toc surrealista de tota aquesta tradició l'aporta el bol de crispetes que sovint fa d'snack entre xarrup i xarrup del què es considera el millor cafè del món.

La tieta de l'Eshetu ens serveix el cafè vestida de forma tradicional, Gonder.

Però també pots beure un bon cafè sense tanta ceremònia, les cafeteries i restaurants de les grans ciutats serveixen uns macchiatos que rossen o superen les perfecció italiana, i només per 25 cèntims d'euruuu!

Qui acabi avorrit de tanta injera podrà recórrer a l'herència italiana, a base d'espaguetis i pizza, cuinats amb força gràcia arreu del pais... o a la combinació de suc de mango o papaya amb alvocat, una delícia que dóna una treva al paladar en el pais dels picants...

Diga-li suc... diga-li crema... deliciós!