18 d’octubre 2010

Una reflexió de pa sucat amb oli (d’oliva) sobre els kiwis:

Assegut a la cadira de la Wobby Kea, una cafeteria de carretera dels southern alps, sembla que les poques neurones que em queden han deixat de tremolar i funcionen prou bé com per escruire quatre línies amb sentit. Ajuda la senzillesa de la música country, el caliu de la fusta barnissada i una tassa calenta d’earl grey tea. Els dits dels peus desperten, les mans deixen de fer mal i el nas torna a ser el meu, no una pròtesi adossada a la meva cara. Aquesta nit passada ha nevat, l’autocaravana era un iglú, però sembla que avui farà un bon dia... ningú ho ha demanat, però farà un bon dia... a Nova Zelanda ningú demana res al cel per no esperar en va... a més, què importa el temps? A cas un vent de 120 km/h o 60cm de neu t’han d’impedir posar-te els teus shorts preferits, la samarreta de tirants que et fa un escot “que quita el hipo” o les sandalies d’anar a la platja...? és clar que no!! És un país de farmers: rudes, treballats, insensibles al patiment, especialment a l’illa sud... on la terra i la gent creixen forjats en els vents antàrtics.


Un matí glaçat a l'Arthur's Pass. La nostra autocaravana és la de la dreta, illa sud, NZ.

L’illa sud és meitat parc natural, meitat camp de pastura. El bestiar supera en molt el nombre d’habitants, que es refugien en pobles fantasmes tant tristos que en ocasions perden la categoria per passar-se a dir “assentaments” (és com aquell amic que un dia passa a ser només un conegut). El més interessant d’aquests pobles són les excentricitats que fan els seus habitants per no caure per l’abisme de la bogeria que provoca l’avorriment: maquejar un autobús hippie a l’entrada del jardí i convertir-lo en una “galeria” d’”art”, penjar una col·lecció de roba interior femenina a la valla de la granja per xulejar de les teves conquestes, o el què és més freqüent, fer mil-i-una activitats de risc per segregar l’adrenalina que les vaques i les ovelles no et deixen alliberar.

Un autocar hippie i un aparador de roba interior entre ovelles i vaques. Vàlvula d'escapament! Illa sud, NZ.

Però ningú ve a Nova Zelanda a caminar pels seus pobles depriments. Nova Zelanda és un paradís natural. Aquí la natura esclata en harmonia, és una explosió continguda que deixa vistes immaculades, on cada element ocupa el lloc que li pertoca en el quadre. Tant se val si és una platja, una carretera alpina, un bosc de fades o un pantà, les vistes són invariablement perfectes. A més els kiwis han estat prou savis com per mantenir unes instal·lacions bàsiques, mínimes, que interfereixen poc en el pasiatge i faciliten la connexió amb l’entorn natural.


Una petita església de pedra a la vora del llac Tekapo, Illa sud, NZ.

Però...?

No hi ha contrapunt. No hem trobat res que equilibrés la faceta “jo-i-la-natura, la-natura-i-jo”. Potser perquè la Nova Zelanda d’avui en dia és un país jove, amb escassos 200 anys d’història, no hem estat capaços de trobar la personalitat del país més enllà del ambient de poble que es respira arreu. No ens ha acabat de convèncer l’herència maorí com a essència cultural del país, sobretot perquè tot comença i acaba en l’atracció turística habitual, el pack sopar-espectacle. Tot i això, motivats pel repte que ens va proposar el nostre amic Fede, vam anar al museu de cultura maorí més gran del país disposats a ballar la Haka en taparrabos amb un grup de ferotges guerrers maorís. Desgraciadament la noia d’informació ens va dir que havien retirat l’espectacle perquè una tribu maorí havia reclamat el copyright de la dansa, i des de llavors s’han de pagar drets per fer el show en públic... així de malament està la cosa...

La realitat que nosaltres hem vist és que els novazelandesos beuen directament de les tradicions i estil anglesos, probablement amb un plus de fals puritanisme. Aquesta combinació de país de grangers i puritanisme té les seves aventatges i els seus inconvenients. Si creues la ratlla que separa el bé del mal, els kiwis et crucificaran públicament fins que la culpa i la vergonya et consumeixin, però si et mantens dins el cercle de la correcció i el civisme, els kiwis vindran a salvar-te la vida quan la teva autocaravana es quedi sense bateria... (no t’avisa quan et deixes les llums enceses, no és culpa nostra!! )

En conclusió: si sou amants, apassionats de la natura, la solitud i allò de sentir-se tant petit en un món tan gros, Nova Zelanda és insuperable... amb el permís dels vents antàrtics, és clar.

Caminant pels Southern Alps, illa Sud, NZ.
Imprimir l'article

9 comentaris:

  1. quines muntanyes per favor... quanta neu! aqui ja comença a ser hivern... ;)

    records

    aitor

    ResponElimina
  2. Collons amb les vistes! A qui quan vas a un hotel/autocar hippie, m'imagino que no t'hi poden atraure dient: "amb grans vistes" no? Perque tot el puto país és flipant!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Aquesta última foto que heu penjat és una mostra evident de la plenitud vital que esteu sentint en aquests moments i de lo bé que esteu els dos (i quin bon aspecte!). Diguem que els escrits destil•len aquest estat d'ànim i les fotos ho confirmen (o viceversa). Felicitats, disfruteu-ho al màxim!

    I bé, per aquí què vos puc contar: l'altre dia varem tenir una reunió de veïns (tema més interessant del que pinten els tòpics) per tractar el tema espinós de l’administrador de finques (Riva y García) que ha fet llufa. Es veu que el president de l'escala va a anar a les seves oficines per reclamar uns impagats i l'escena que es va trobar és la d'una pobra noia amb els ulls plorosos (una administrativa) a qui els seus "bons" caps havien deixat abandonada i sense cap informació per aturar els cops dels clients que reclamaven irats els impagats (aguantar això sumat a la perspectiva d’un breu acomiadament fa que sigui prou comprensible l’estat d’aquesta noia...). Bé doncs, després que algun veí digués que sabia de bona font que els empresaris de l’empresa lluïen cotxes luxosos i no s’estaven d’anar a bons restaurants, (jajaja, quin safareig!) vam decidir retornar les factures i buscar un altre administrador....

    Bé, com veieu nosaltres per aquí no ens avorrim tan fàcilment com els kiwis, és el que té el frec a frec de la convivència...

    Per cert, el comentari de l’Aitor m’ha fet pensar en una cosa així com: “eh Marc, ha caigut paquet, puja i baixa no?” Ara em dirà que em petin! jajaja

    Bueno xiquets que seguiu disfrutant d’allò més de la vostra particular revolució.

    Marc I.

    ResponElimina
  4. Molta solitud i molt fred , però ja m'agradaria passar un parell de dies a la vora del llac Tekapo .
    Petons

    ResponElimina
  5. Reflexions:

    ¿Voleu dir que "la societat d'autors" no han escalfat el cap dels maories i per aixo reclaman el copyright de las dansas?

    ¿Vareu mirar si la casa de la valla on havían penxat els sostenidors i els tangas no era un outlet de corsetería?
    A banda de aquestas dubtes; encaxeu perfectament
    en el paisatje, ¡Esteu magnifics!
    Molts petons, Angels

    ResponElimina
  6. Això dels sostens té algun tipus d'explicació?

    ResponElimina
  7. Jajajaja! Bé Gerard, bé!

    Quan un Agrònom com jo, ha vist roba interior femenina enmig de vaques i ovelles he pensat...vaia telita amb els New Zelanders, no??

    Una abraçada pajarus!!

    Adrià V.

    ResponElimina
  8. Uueeei!

    Veiem que el tema de la roba interior us ha deixat tant flipats com a nosaltres... anavem conduint per una d'aquelles carreteres rectes, solitàries i infinites i de sobte comencem a veure el percal... i això que la foto només enganxa un tram de la col·lecció, perquè hi havia 30 metres de roba interior femenina... una explicació?? complicat... aquí els d'Auckland diuen que en alguns pobles de la NZ profunda hi ha poca barreja de sang... entre germans, cosins, tiets i nebots s'ho maneguen tot...

    UN PTONAS!!!!!

    ResponElimina
  9. Ei, que de roba interior estesa en el bell mig de la natura també s'en veu al Delta de l'Ebre...ara 30 metres i únicament femenina, ho converteix en la SexyAvenue del Pussy Delux mundial!

    Respecte la Haka Maorí i veient que el fenomen Ramoncín no té fronteres, em conformo en continuar veient i disfrutant dels ancestrals All Blacks (justament ara de gira europea)
    http://www.youtube.com/watch?v=tdMCAV6Yd0Y

    Així al mal temps: A upane kaupane whiti te ra!
    Un pas endavant, un altre...i el sol us brillarà!
    Fede

    ResponElimina