Milford Track: crònica d'una travessia entre els fiords

En el moment en què vam veure la predicció del temps ho vam tenir clar, anem directes a Fiordland. Tres dies seguits sense ploure és una oportunitat que es presenta molt poques vegades l'any a aquestes latituds, així que vam fer carretera fins al poble des d'on parteixen tots els treks de la zona, Te Anau.
Tot i les bones previsions meteorològiques vam anar a l'oficina d'informació del poble a preguntar per l'estat del trek que teniem en ment: la Milford Track. Vam fer bé.

Durant els mesos més càlids, de Novembre a Abril, la Milford Track és un dels treks més caminats del món. Figura en totes les llistes de treks més espectaculars del planeta, amb la consecuent massificació i necessitat de reservar els refugis amb mesos d'antel·lació... però Octubre encara és fora de temporada i per tant teniem esperances de trobar algun llit lliure en els refugis. Quan vam arribar al taulell ens van dir que degut a les fortes nevades dels últims mesos, el camí havia estat tancat als caminants fins feia dos dies, i que els primers trekkers en fer la Milford Track sortien aquell mateix dia. Ens van dir que desconeixien l'estat dels refugis perquè ningú hi havia arribat en dos mesos, però que segons l'avió que havia recorregut la zona el camí estava en prou bones condicions, nevat però caminable. Aquestes informacions, combinades amb les previsions meteorològiques i el fet que ja teniem alguna experiència caminant en neu a alta muntanya ens van fer decidir de provar-ho. Vam acabar de recopilar les informacions sobre risc d'allaus, esllavissaments, vam anar a llogar sacs d'hivern en condicions i un localitzador de rescat obligatori quan camines per zones remotes. Tot estava a punt per sortir l'endemà.

L'endemà de bon matí vam atravessar el llac Te Anau en barca per arribar al punt d'inici del trek. A l'expedició se'ns havien afegit dos alemanys, un suís, un finès, dues americanes i una xeca. Gent jove, bon ambient i un sol brillant que començava a aparèxier entre la boira que acompanya tots el matins de Fiordland. Un començament prometedor.

El trek està pensat per fer-lo en 4 dies, però tots nou vam decidir que caminariem els dos primers dies en una sola jornada, així que el primer dia es presentava prou dur: 8 hores de caminar carregant la motxila amb la roba, els sacs, el menjar i el fogonet (aquí no hi ha yaks tibetans ni sherpas nepalís!). Afortunadament el temps va comportar-se com deien les previsions. No pluja, no vent, no boira, tot sol i paisatges cristal·lins.

Clinton Valley, Milford Track, NZ.

Vam arribar al refugi abans que el sol es pongués, i ens vam trobar els trekkers que havien sortit el dia anterior a nosaltres. Dos americans, tres kiwis i un australià, que en teoria aquella nit havien de dormir al següent refugi. Feien males cares i estaven esgotats. Ens van comentar que havien intentat pujar el McKinnon pass (el punt més alt del trek) aquell mateix matí i havien acabat desistint. En algunes parts del camí la neu els hi arribava fins la cintura, i no es veien els marques taronges que senyalen la ruta. Havien decidit que l'endemà tornarien enrere...
Després d'un dia tant perfecte aquella informació ens havia deixat perplexes..... i nosaltres què? Hem de fer el mateix? Hem de tornar enrera o hem d'intentar-ho? Vam passar el vespre valorant la situació fins que vam arribar a una decisió conjunta: ho haviem de provar, almenys caminar fins al punt on començava el gruix de neu i allà considerar les nostres possibilitats d'aconseguir creuar el pas.

Ens vam llevar d'hora per començar a caminar. En contra del què es podria pensar és millor caminar sobre la neu quan fa més fred, perquè està més compacta i dura i això ajuda a què no t'enfonsis tant. A més quan la neu està dura el risc d'allaus és menor, així que a les 7.30 ja enfilàvem cap al MacKinnon pass. Efectivament a l'hora de caminar van començar a aparèxier els primers gruixos de neu, i a les dues hores ja només ens rodejava el color blanc. Teniem els peus glaçats, i el camí havia desaparegut enterrat sota la neu.



El finès i el suís anàven davant traçant la ruta (és molt útil tenir un finès a l'expedició si t'has de jugar les garrofes enmig de la neu). La resta seguiem les seves petjades tant bé com podiem. Quan trepitgàvem fora de la petjada no sabíem fins on ens enfonsarariem... a vegades fins al genoll, a vegades fins la cintura... a vegades perdíem l'equilibri o se'ns quedava el peu atrapat a la neu. Haviem d'aconseguir arribar al pas abans que el sol comencés a picar fort, perquè a mesura que la neu s'escalfa es desprèn més fàcilment i comencen les allaus. Vam sentir la primera quan estàvem a 100 metres del pas. Sents un soroll semblant a un tro en una nit de tempesta, però el cel està clar i el sol crema, no pot ser un tro. Llavors busques entre les muntanyes del teu voltant i veus un riu de neu i roca que es precipita des del cim com si fos una cascada... no oblidarem mai la primera allau que vam viure, en uns segons tots els components de l'expedició vam canviar les cares de felicitat per preocupació i incertesa, haviem de seguir pujant i ho haviem de fer més ràpid. El finès va explicar-nos que anar en zig zag, tot i facilitar l'ascensió, augmentava les probabilitats d'autogenerar una allau i ens feia anar més lents, així que era moment de pujar pel dret els últims cent metres.



Quan miràvem cap a dalt semblava que pràcticament haviem arribat al cim del pas, però el temps passava i sempre estàvem igual d’aprop, igual de lluny... fins que vam sentir el suís fent crits d’alegria, havia divisat la creu que marca el punt més alt del pas. Evidentment ens haviem desviat del camí, però no estàvem tant lluny del refugi, tot semblava tornar a estar sota control. Ens vam aturar a descansar i menjar alguna cosa. Haviem estat els primers caminants de la temporada en coronar el MacKinnon pass. Estàvem pletòrics de felicitat, no notàvem els peus congelats ni les cames agarrotades... només una satisafcció absoluta. Les vistes sobre el Clinton Valley eren acollonants. A Nova Zelanda tens l’extranya sensació de què la naturalesa segueix un perfecte ordre. Els paisatges són imponents però no feréstecs ni caòtics. Cada cosa està al seu lloc, cada vall, cada muntanya i cada arbre està ubicat amb criteri. Fins i tot els ocells s’esperen a arrencar el vol fins que tu has pogut fer la foto.

La Kea, un lloro a la neu! Milford Track, NZ.

Però tocava baixar i la neu seguia tapant el camí, el suís i el finès van estar una estona amb el mapa discutint la ruta fins que vam iniciar la marxa. Les allaus al voltant nostre eren cada cop més freqüents, però llunyanes. Al cap de mitja hora estàvem perduts. Vèiem la vall sota nostre però totes les maneres d’arribar-hi semblàvem dolentes. Massa neu, massa empinat, massa rocós... estàvem indecisos.

Viven!! Milford Track, NZ.

Llavors va aprèixer la figura del caminant heroic. Vam veure’l pujar tot sol, passos ferms i bastó a la mà. Era un armari empotrat que portava la camisa descordada com el Brad Pitt a Set anys al Tibet... el terror de las nenas vaja... havia arribat en kayak desde l’altre extrem del trek, anava en sentit contrari al nostre. Ens va dir que seguissim les seves petjades, que ens portarien de nou a la ruta marcada. Al cap d’una hora de seguir els seus passos la neu va començar a desaparèixer, i a les dues hores vam trobar les primeres marques taronges. Ho haviem aconseguit. La part més difícil estava superada.

Quan estàs en tensió ets inmune al dolor, però amb la relaxació començen les rampes a les cames, els peus adolorits i el mal d’esquena, i només tens ganes d’arribar. Després de tres hores caminant entre cascades i creuant rierols vam arribar al punt final de la jornada, el Dumpling Hut. Només arribar ens vam comunicar per ràdio amb la gent de Te Anau per confirmar que haviem atravessat el pas i que arribariem al punt de recollida el dia següent tal i com estava previst.

Home sweet home... Dumpling hut, Milford Track, NZ.

Els noodles instantanis que vam sopar aquella nit semblaven cuinats per un xef italià en una trattoria artesanal, i els cacauets tenien gust a nous de macadamia... quan vam entrar al sac ens vam adormir abans de poder dir bona nit.

L’endemà esva aixecar amb una mica de boira, però el dia es va anar arreglant a mesura que ens apropavem al punt final del trek on ens havia de recollir la barca. El camí estava arrasat per les allaus en molts punts però després de l’epopeia del dia anterior aquests entrebancs no tenien importància.

Per primera vegada des que estàvem a Nova Zelanda haviem tingut la sensació de formar part del paisatge, de traspassar la distància que separa espectadors i els actors, i compartir escenari, en perfecte ordre, amb les muntanyes, les valls, els rius, els arbres i els ocells. Imprimir l'article