7 dies a Sydney

En un dia assolellat d’hivern, Sydney és l’escenari ideal per filmar una comèdia romàntica. Ha de ser un d’aquells matins frescots on el sol pica amb ràbia, com els què hem tingut aquests tres primers dies. Si la Julia Roberts i en Hugh Grant haguessin entrat a la cafeteria i s’haguessin assegut a la taula del costat ens hagues semblat la cosa més natural del món... ella faria algun error simpàtic, ell respondria amb un comentari encantador i començaria la història d’amor.


El secret de les comèdies romàntiques és que en realitat tothom s’enamora de l’escenari, tant actors com espectadors. Ha de ser un escenari espontàniament bonic, no llepat, i les situacions que viuen els actors han de semblar producte de l’atzar, mai preparades.

La película pot començar en una oficina de la planta quaranta-cinc d’un gratacel del downtown, amb milions de telèfons sonant de fons, però no poden passar més de 15 min sense que els protagonistes es deixin caure en una petita i càlida cafeteria, o facin footing per un parc públic fabulós, o corrin per la sorra de la platja amb els peus tocant l’aigua. Tots aquests escenaris es concentren a Sydney a 20min de distància.

És inevitable enamorar-se a Sydney, perquè és inevitable enamorar-se de Sydney.

Des de les platges de Bondi Beach a les cases victorianes de Paddington, des de l’Òpera House al Skyline, en cada passeig per Sydney hem descobert una faceta nova de la ciutat, una nova manera de viure-la i disfrutar-la. Hem expremut cada oportunitat que la ciutat oferia: presenciar partits de rugby rudes i surferos hàbils, veure com el sol es pon en un Sydney Harbour envaït per milions de gavines, descansar a l’ombra dels inmensos arbres dels Botanical Gardens i fer el xafarder a les botigues de disseny dels Surry Hills. Fins i tot hem corregut 14 km a traves de la ciutat en la cursa popular anual que va del Hyde Park a Bondi Beach... Per acabar posant la cirereta al pastís fent una nit a l’òpera amb “Les noces de Figaro”.

Sydney és la òstia, si podeu esgarrapar una setmana per anar-hi, no ho dubteu ni un segon.

*Apunt poc glamourós: probablement la comèdia romàntica sobrepassi el pressupost previst i s’hagin de fer alguns miracles pressupostaris. El productor es cabrejarà, el director haurà de tallar escenes i la Julia Roberts rebaixar el seu caché, però al final tothom sortirà del cine amb un somriure...

Reconciliant-nos amb Borneo

Diuen que el millor d’una discussió és la reconciliació... en el nostre cas no sabem si hem arribat a reconciliar-nos amb Borneo, però almenys el nostre pas per l’estat de Sarawak, al sud de Sabah, ens ha deixat imatges per recordar i el record d’haver passat uns dies agradables a Kuching, la ciutat més bonica de Borneo amb molta, molta diferència.

Vam començar amb mal peu: haviem comprat un vol a Gunung Mulu, el parc nacional més famós i reverenciat de Sarawak, i a l’hora de reservar l’allotjament no quedava una sola habitació en tots els hostals, hotels, i resorts del parc (quedava una oferta “pack honey moon” para recien casados que la Núria es va negar a acceptar, últimament no està massa romàntica...).

Vam haver de refer els plans i vam tirar cap al Sud, a les coves de Niah, un dels pocs encerts fins al moment.

I seguint cap al sud vam arribar al parc nacional de Similajau. Per fi! Platges paradisíaques... sorra blanca! postes de sol dramàtiques... i cap ésser humà a la vista.

Massa bonic. Massa fàcil. Només arribar la responsable del parc ens va fer saber tres coses:

1. No hi ha cap bungalow disponible perquè hi ha unes eco-colònies d’adolescents que els han ocupat tots.
2. Els xavals tenen una barbacoa per sopar que porta a la cuinera de cul i no podrà fer sopar per a ningú més.
3. A les desembocadures del riu hi ha cocodrils d’aigua salada, i hi ha desembocadures al llarg de tota la platja del parc.

Després d’aconseguir llogar una tenda i acampar a la vora de la platja, haver sopat pa bimbo mentre oloràvem la barbacoa i haver-nos fet fotos a la superplatja de mira'm però no em toquis, quan ja tancàvem els ulls pensant que l’endemà seria millor, es va posar a diluviar amb ràbia...
Una de les lliçons fonamentals per a la vida futura que hem après a Borneo és que les coses sempre poden anar pitjor. Així és com vam acabar...

Finalment vam arribar a Kuching, capital de l’estat. Una ciutat agradable per comparació. Des d’allà vam fer algunes excursions fracassades i d’altres exitoses. Fracassada va ser la visita al parc nacional de Gunung Gading, on hi ha la flor més gran del món, anomenada rafflessia. Un cop a la porta ens van dir que no hi havia cap raflessia oberta i vam haver de girar cua.

Exitosa va ser la visita a Semenggogh, centre de rehabilitació d’orangutans, on vam poder veure davant nostre, sense cap barrera física que ens separés, com un orangutà era capaç de sostenir la seva cria amb una mà i amb l’altra fer-se un magnífic barret de fulles per aixoplugar-se.

 

Ça va? Sabah mal!

Ens fa una mica de mandra escriure el post de Sabah perque aquest estat de Malaysia no ens entusiasme gaire. Es cert que quan una cosa no t'agrada des d'un inici, pots entrar en una voragine de critiques que et porten a deixar-la de volta i mitja quan potser no ho mereix... potser ha estat el cas...

Definitivament aterrar a Kota Kinabalu no es un bon inici, es una de les ciutats mes lletges i aburrides que hem trobat en el cami. Tambe es lletja Sandakan, i espantosa Semporna, que nomes se salva per ser el campament base de les immersions a Sipadan. Dona la impressio que a Sabah s'han quedat a mig cami entre antic i  modern, i que la personalitat de les ciutats i la cultura propia s'han diluit en la gran bassa del progres kutre.. aquell progres de baratillo que nomes es reflexa en avingudes amples, supermercats amb milions de marques del mateix tipus de producte, cotxes tunejats, xandals nike i adolescents amb supermobils i portatils connectats als wifis gratis dels bars. Evidentment tothom es lliure d'abandonar les tradicions per buscar el que ells consideren una vida millor, pero fa una mica de pena veure que la magica i misteriosa Sabah (adjectius que encara s'utilitzen com a reclam turistic) ha perdut la magia i el misteri.

Tunning de baratillo, Sabah, Malaysia.

Pero com deia el Bugs Bunny...No se vayan todavia, aun hay mas!!

L'estat de Sabah presumeix de tenir una selva primaria mes antiga que la amazonica, i es cert. El problema es que en els ultims anys han talat massivament aquesta selva (80%!!) per replantar-ho amb palmeres. La palmera es un arbre fantastic, especialment quan la veus a la sorra d'una platja desertica, pero quan mires a l'horitzo i no veus res mes que km i km quadrats de palmeres alineades, la imatge espanta. I perque tantes palmeres? Per poder ser els primers productors mundials d'oli de palma... i perque tant oli de palma?? Per cuinar, evidentment, i per produir Biodiesel!

I aqui amics es on es produeix el xoc entre l'etica, l'estetica, l'ecologia, la sostenibilitat i la mare que ens va parir!!! (com diu l'histeric de l'APM...)

Ens estem carregant la selva mes antiga del mon per produir Biodiesel perque es un combustible que contamina menys que la gasolina... es un debat tan complicat que ni la Pilar Rahola se'n sortiria... aixi que simplement us deixem amb un video que vam grabar mentre caminavem per la selva. A nosaltres ens va entristir molt.



Bueno ens hem despatxat a gust... si Sabah fos un restaurant i aixo una critica culinaria ja podrien baixar la persiana i anar a vendre frankfurts... :)