10 d’agost 2010

Reconciliant-nos amb Borneo

Diuen que el millor d’una discussió és la reconciliació... en el nostre cas no sabem si hem arribat a reconciliar-nos amb Borneo, però almenys el nostre pas per l’estat de Sarawak, al sud de Sabah, ens ha deixat imatges per recordar i el record d’haver passat uns dies agradables a Kuching, la ciutat més bonica de Borneo amb molta, molta diferència.

Vam començar amb mal peu: haviem comprat un vol a Gunung Mulu, el parc nacional més famós i reverenciat de Sarawak, i a l’hora de reservar l’allotjament no quedava una sola habitació en tots els hostals, hotels, i resorts del parc (quedava una oferta “pack honey moon” para recien casados que la Núria es va negar a acceptar, últimament no està massa romàntica...).

Vam haver de refer els plans i vam tirar cap al Sud, a les coves de Niah, un dels pocs encerts fins al moment.


I seguint cap al sud vam arribar al parc nacional de Similajau. Per fi! Platges paradisíaques... sorra blanca! postes de sol dramàtiques... i cap ésser humà a la vista.


Massa bonic. Massa fàcil. Només arribar la responsable del parc ens va fer saber tres coses:

1. No hi ha cap bungalow disponible perquè hi ha unes eco-colònies d’adolescents que els han ocupat tots.
2. Els xavals tenen una barbacoa per sopar que porta a la cuinera de cul i no podrà fer sopar per a ningú més.
3. A les desembocadures del riu hi ha cocodrils d’aigua salada, i hi ha desembocadures al llarg de tota la platja del parc.

Després d’aconseguir llogar una tenda i acampar a la vora de la platja, haver sopat pa bimbo mentre oloràvem la barbacoa i haver-nos fet fotos a la superplatja de mira'm però no em toquis, quan ja tancàvem els ulls pensant que l’endemà seria millor, es va posar a diluviar amb ràbia...
Una de les lliçons fonamentals per a la vida futura que hem après a Borneo és que les coses sempre poden anar pitjor. Així és com vam acabar...



Finalment vam arribar a Kuching, capital de l’estat. Una ciutat agradable per comparació. Des d’allà vam fer algunes excursions fracassades i d’altres exitoses. Fracassada va ser la visita al parc nacional de Gunung Gading, on hi ha la flor més gran del món, anomenada rafflessia. Un cop a la porta ens van dir que no hi havia cap raflessia oberta i vam haver de girar cua.

Exitosa va ser la visita a Semenggogh, centre de rehabilitació d’orangutans, on vam poder veure davant nostre, sense cap barrera física que ens separés, com un orangutà era capaç de sostenir la seva cria amb una mà i amb l’altra fer-se un magnífic barret de fulles per aixoplugar-se.

 
Imprimir l'article

4 comentaris:

  1. "Una de les lliçons fonamentals per a la vida futura que hem après a Borneo és que les coses sempre poden anar pitjor."

    Sergi i Núria, us admirava i us admiro...

    Arribar a aquesta conclusió des de Borneo només pot voler dir una cosa: sou collonuts!

    Petons des de Barcelona!

    la Susanna, la Leire, l'Unai i l'Èric

    ResponElimina
  2. Hola chicos!

    Muy bueno el video de la boda de los Mier. Seguid dándole ahí, con dos cojons.

    Saludos desde Barna
    Talas

    ResponElimina
  3. Ei, repeteixo que el primer no ha anat.

    Genial lo de l'orangutan, és un aprenentatge vital, espero veure com feu feina amb una mà i amb l'altre feu barrets per aconseguir la primera pela.

    Suscribim tot el que diu la Susanna. Fantàtic.

    Joan i Magdalena

    ResponElimina
  4. Joan molt adient el teu comentari, aquí nosaltres a Menorca no podem gaudir de tanta meravella i tot que tenim platges verges.
    Apa!
    JM.
    Nota: El mon es petit per vosaltres.

    ResponElimina