Sol solet (vine'm a veure!)

Portem una bona estona per triar quines fotos afegim al post i no ens posem d'acord. Què difícil és fer una mala fotografia a Nova Zelanda!

Després d'una setmana de pluja, vent i boira a la illa nord, hem arribat a la illa sud amb una sola cosa clara: aquí la ruta la marca el sol. Tant se val quantes hores haguessim dedicat a planificar el viatge, quants llocs "indispensables" haguessim marcat en el mapa, quantes carreteres fabuloses haguessim resseguit amb el boli. Aqui la mare naturalesa mana, i més que una mare és una professora malparida de les que posa exàmens sorpresa. És important arribar ràpid a aquesta conclusió quan viatges per NZ, sinó estàs condemnat a caure en la frustració.

Feta aquesta reflexió, la veritat és que el criteri de traçar la ruta en funció del sol ens ha deixat una setmana de cares felices i horitzons evocadors, ocells cantant, foques i pingüins. Hem caminat per les costes del mar de Tasmania, i hem atravessat el pais d'oest a est pel mític Arthur's pass (un dels tres passos de muntanya que uneixen les dues costes) per arribar a les costes del pacífic, on comença a treure el cap la fauna antàrtica.

Disfrutant del sol a la Apple tree Bay, Abel Tasman Great Walk, NZ.

Arthur pass, de costa oest a costa est, NZ.

Moeraki boulders, costa est illa sud, NZ.

Són bastant graciosos, Moeraki, NZ.

Deixem la zona dels glaciars i els fiords pel final del viatge. Ara arribar-hi és impossible: carreteres tallades, esllavissament de terres, inundacions, pobles aïllats per la neu i perill d'allaus a cada camí. Ens agrada l'aventura però no el massoquisme :)

Si el sol solet no ve a veure't, surt a buscar-lo!!

BONUS TRACK: Una experiència "kiwi"!!

A Nova Zelanda estan obsessionats fins un punt malaltís en preservar la seva fauna i flora autòctona, obsessió que arriba a cotes tals com la de promoure la matança de totes les espècies que no són originàries de les illes (pobres conills i possums...).
L'icona d'aquest moviment de conservació del patrimoni natural és una au no voladora, anomenada kiwi, que a la vegada és el sobrenom que s'utilitza per designar un novazelandès. Aquesta au en teoria habita per tota Nova Zelanda, hi ha cartells de "kiwi zone" a cada carretera i camping, però la realitat és que és pràcticament impossible veure'n una... tothom diu que hi són però ningú les ha vistes mai.

Dit això anem al cos de la història, que és intentar retratar el caràcter de la gent del país. M'aixeco un matí en una zona d'acampada aïllada on només hi ha una furgoneta vella que sembla abandonada i nosaltres. Com que en general l'accés a una dutxa no és fàcil, decideixo aprofitar la solitud absoluta per sortir en pilotes amb la tovallola, el sabó i la garrafa d'aigua a fer-me una dutxa campestre. No hay moros en la costa, cap iaia que pugui escandalitzar-se, així que em dutxo. Quan estic acabant sento algú que crida darrera meu i quan em giro veig el guardabosc i el seu gos que em miren fixament. El paio, que pel seu aspecte perfectament podria estar seguint un programa de rehabilitació, comença a cridar com un energúmen pel walkie-talkie:

-He is pissing!! He is fucking pissing!! -m'acusa d'estar pixant.
-No sorry, I was washing myself- li ensenyo la tovallola, el sabó i l'aigua mentre intento tapar-me. El gos em mira...

-You were pissing!!! Fucking tourists!! I saw you!! This is a kiwi zone, you're are bothering the kiwi...- Quan comença amb el rollo del kiwi em comença a tocar els collons (en sentit figurat clar...).

-No no no, I was washing myself, if I want to piss I go to the toilet - li senyalo el labavo que hi ha a 2 metres.

-Go back to your fucking country!!

Veient que la conversa no evolucionarà perque l'individu és bastant primari, pujo a la furgo, em vesteixo i fotem el camp del camping i de la maleïda kiwi zone... alguns éssers humans t'ajuden a apreciar la sol·litud...  

NZ: carretera i manta... molta manta !!

Ja hem passat l’equador del viatge, ja estem més a prop del final que del principi. Cada dia que passa reforça el sentiment de què el dia que vam decidir marxar va ser el més inspirat de les nostres vides. Quan repassem els llocs que hem trepitjat, les experiències que hem viscut i la gent amb qui hem compartit part del viatge... sembla que fos ahir mateix... després comencem a recordar tot el què ha passat entremig, i llavors el record s’allunya... han estat 6 mesos molt intensos! I encara ens queda molta corda :)


A mitjans d’aquests mes vam aterrar al nord de Nova Zelanda, un pais que suposem serà preciós quan pari de ploure i poguem sortir de l’autocaravana per veure’l... serà fantàstic... collonut... però de moment ens estem acostumant a veure’l codificat pel parabrises. Ens estem doctorant en terminologia de meteorologia chunga: rainy, windy, foggy, cloudy, frosty, snowy... a Nova Zelanda una tarda es pot espatllar de mil maneres diferents... aqui en Tomas Molina disfrutaria com un nen.

La Núria desplomant al Sergi al poker en un vespre plujós, autocarvana, NZ.

NZ és un país dividit en dues illes de tamany similar, l’illa nord i l’illa sud. L’illa Nord acull el 80% de la població perquè té millor climatologia, i l’illa sud està gairebé deserta i és famosa pels seus paisatges i fauna antàrtica: muntanyes, llacs, glaciars, pingüins, lleons marins, etc. La gran pregunta i el tema de debat que porta de cap a tots el viatgers és quina fracció dels dies de viatge s’han de passar a cada illa... pots passar hores discutint el tema i no acabaràs convençut amb la decisió final. Nosaltres, seguint la llei que diu que el més sensat és pendre decisions absurdes, hem decidit que com que la meteorolgia de l’illa Nord ens desespera, tirarem cap a l’illa sud i passarem tres de les quatre setmanes voltant per allà. Amb els pingüins. Entre els glaciars.

Qui no arrisca no pisca. Ja us direm com ha acabat l’aventura...

Nord de l'illa Nord, Hokianga Bay, NZ.

 

Cavant la nostra piscineta a la Hot water Beach, unes termes a tocar del mar, Coromandel peninsula, NZ.

De què s'alimenten els gegants?

Just baixar de l’avió, mentre esperava a la cua de control de passaports, em vaig adonar que estava completament rodejada de cossos inmensos, amb formes volumptuoses, de gran complexió i alçades considerables. Em vaig sentir com un liliputiense aterrant en un regne de gegants, un regne anomenat Tonga. La pregunta era inmediata: “I què mengen per ser tan enormes ?”

La Lata pelant la cassava abans de cuinar-la, Nuku'alofa, Tonga.

Tonga és un país de carnívors per excel·lència, no conceben l’opció de preparar un àpat sense que hi hagi una important part proteica: pollastre, xai, vedella, porc, vísceres, ous, peix, marisc, etc. Pels jardins de totes les cases es passegen lliurament gallines i porcs, els primers són la dieta del dia a dia i els segons es reserven per a les grans celebracions.

Un mestre rostidor de pollastres, centre de Nuku'alofa, Tonga.

El plat de carn o peix sempre va acompanyat d’una abundant quantitat de tubercles o arrels, generalment bullits o fets a la brasa. Els més populars són la kumara o patata dolça amb diferents colors i graus de dolçor (a nosaltres ens recordava a un moniato), la cassava o tapioca que es caracteritza per la seva textura densa, l’exòtic taro i finalment el yam per a les ocasions especials. Degut al seu gran consum i al fet que tots ells necessiten entre 8 i 10 mesos per crèixer, el paisatge de Tonga està envaït per aquests cultius, vagis on vagis.

Planta i tubercle de la purple kumara, la més dolça de les patates.

Per acabar-ho d’adobar, per si no hi havia prou aportació calòrica amb els plats principals, la fruita fresca més popular és el coco i la bolleria barata s’està introduint a les llars. El coco s’utilitza tant quan és verd (inmadur) per beure’n la seva aigua i quan és madur per menjar directament la seva carn o per ratllar-lo i convertir-lo en crema o llet de coco, producte utilitzat en infinits plats de les illes del Pacífic.

Si preferim sutilesa i aromes exquisits, no pot faltar una perfumada vaïna de vainilla, clàssicament conreada a la polinèsia.

Vaina de vainilla de la nostra granja. 

El ritual més important en la la cultura gastronòmica tongana és cuinar ‘lu a l’umu els diumenges. Umu és la paraula que designa la tècnica de coure sota terra mitjançant un forn de pedres calentes i ‘lu són els plats que s’obtenen d’aquesta tècnica culinària. Per preparar un ‘lu es barregen trossets de carn o peix amb cebes, espècies i llet de coco, i s’embolica tot plegat amb fulles de taro en forma de paquet.

Procés d'elaboració del 'lu cuinat a l'umu.

Però si vols convertir-te en un gegant, més important que tot plegat, és omplir-te el plat fins dalt tants cops com calgui fins que no quedi res damunt la taula. Així és com ho fa Tonga, i així és com ho hem fet nosaltres!