Sol solet (vine'm a veure!)

Portem una bona estona per triar quines fotos afegim al post i no ens posem d'acord. Què difícil és fer una mala fotografia a Nova Zelanda!

Després d'una setmana de pluja, vent i boira a la illa nord, hem arribat a la illa sud amb una sola cosa clara: aquí la ruta la marca el sol. Tant se val quantes hores haguessim dedicat a planificar el viatge, quants llocs "indispensables" haguessim marcat en el mapa, quantes carreteres fabuloses haguessim resseguit amb el boli. Aqui la mare naturalesa mana, i més que una mare és una professora malparida de les que posa exàmens sorpresa. És important arribar ràpid a aquesta conclusió quan viatges per NZ, sinó estàs condemnat a caure en la frustració.

Feta aquesta reflexió, la veritat és que el criteri de traçar la ruta en funció del sol ens ha deixat una setmana de cares felices i horitzons evocadors, ocells cantant, foques i pingüins. Hem caminat per les costes del mar de Tasmania, i hem atravessat el pais d'oest a est pel mític Arthur's pass (un dels tres passos de muntanya que uneixen les dues costes) per arribar a les costes del pacífic, on comença a treure el cap la fauna antàrtica.

Disfrutant del sol a la Apple tree Bay, Abel Tasman Great Walk, NZ.

Arthur pass, de costa oest a costa est, NZ.

Moeraki boulders, costa est illa sud, NZ.

Són bastant graciosos, Moeraki, NZ.

Deixem la zona dels glaciars i els fiords pel final del viatge. Ara arribar-hi és impossible: carreteres tallades, esllavissament de terres, inundacions, pobles aïllats per la neu i perill d'allaus a cada camí. Ens agrada l'aventura però no el massoquisme :)

Si el sol solet no ve a veure't, surt a buscar-lo!!

BONUS TRACK: Una experiència "kiwi"!!

A Nova Zelanda estan obsessionats fins un punt malaltís en preservar la seva fauna i flora autòctona, obsessió que arriba a cotes tals com la de promoure la matança de totes les espècies que no són originàries de les illes (pobres conills i possums...).
L'icona d'aquest moviment de conservació del patrimoni natural és una au no voladora, anomenada kiwi, que a la vegada és el sobrenom que s'utilitza per designar un novazelandès. Aquesta au en teoria habita per tota Nova Zelanda, hi ha cartells de "kiwi zone" a cada carretera i camping, però la realitat és que és pràcticament impossible veure'n una... tothom diu que hi són però ningú les ha vistes mai.

Dit això anem al cos de la història, que és intentar retratar el caràcter de la gent del país. M'aixeco un matí en una zona d'acampada aïllada on només hi ha una furgoneta vella que sembla abandonada i nosaltres. Com que en general l'accés a una dutxa no és fàcil, decideixo aprofitar la solitud absoluta per sortir en pilotes amb la tovallola, el sabó i la garrafa d'aigua a fer-me una dutxa campestre. No hay moros en la costa, cap iaia que pugui escandalitzar-se, així que em dutxo. Quan estic acabant sento algú que crida darrera meu i quan em giro veig el guardabosc i el seu gos que em miren fixament. El paio, que pel seu aspecte perfectament podria estar seguint un programa de rehabilitació, comença a cridar com un energúmen pel walkie-talkie:

-He is pissing!! He is fucking pissing!! -m'acusa d'estar pixant.
-No sorry, I was washing myself- li ensenyo la tovallola, el sabó i l'aigua mentre intento tapar-me. El gos em mira...

-You were pissing!!! Fucking tourists!! I saw you!! This is a kiwi zone, you're are bothering the kiwi...- Quan comença amb el rollo del kiwi em comença a tocar els collons (en sentit figurat clar...).

-No no no, I was washing myself, if I want to piss I go to the toilet - li senyalo el labavo que hi ha a 2 metres.

-Go back to your fucking country!!

Veient que la conversa no evolucionarà perque l'individu és bastant primari, pujo a la furgo, em vesteixo i fotem el camp del camping i de la maleïda kiwi zone... alguns éssers humans t'ajuden a apreciar la sol·litud...   Imprimir l'article