30 de novembre 2010

Sonet a Punta Gallinas

El nostre viatge pel nord de Colòmbia, ens ha portat a un dels pobles més remots, màgics i desoladors que hem conegut fins al moment, Punta Gallinas. Aquest poble minúscul de la punta més septentrional de la peninsula de la Guajira, ple de cabres i contrabandistes, està habitat per una de les poques tribus indígenes que encara conserven les seves tradicions i llengua, els Wayuu. Ens va captivar des del primer moment, i ens va semblar que la millor manera de plasmar aquesta fascinació és amb una poesia, un sonet. Amb quina lleugeresa vam decidir-ho! Ens ha costat suor i llàgrimes quadrar les síl·labes i les rimes, però al final ha acabat sortint...


SONET A PUNTA GALLINAS

Arden las piedras al sol caribeño
marcando el contorno de la bahía,
el sol descubre una tierra vacía,
un barco hundido y un muelle pequeño.


Tres casas aisladas de adobe y cañas,
hamacas que oscilan al son del viento,
manglares que bailan un ritmo lento
pelicanos, cuervos, cabras y arañas.


Olas y dunas se elevan gigantes,
castillos de arena y agua salada,
grandes montañas con rumbos errantes.

Tiritan las barcas en la mar picada
coca y tabaco en chabolas flotantes,
culebras de mar viajando en la nada.



26 de novembre 2010

Esto es el Caribe mi amol!

CARTAGENEEEEROOOOOOOOOOOOOS !!

Viva Cartagenaaaaaaaaaa!!!

Després d’aquest crit comença la música i ja no para en una setmana: salsa, rumba, rancheras, reggeaton, merengue i ballenato, sobretot ballenato. Hem de reconèixer que bastant sovint hem acabat sobrepassats pel ritme frenètic que marca l’acordió del ballenato... en un bus nocturn on se’t cau el cap de son aquesta música es pot convertir en un infern...

Pero per festes tot s’hi val i es balla el que faci falta. Fer coincidir el nostre pas per Cartagena amb les festes de la independencia ha estat un gran encert. Multituds disfressades ballant, bebent rom, birra i aiguardent, ruixant amb espuma qualsevol incaut, i aprofitant qualsevol excusa per petar la xerrada amb el primer estrany que se’t creua o se’t asseu al costat.


Qui ha ruixat la Nuria amb espuma? Aposto pel pallasso psicòpata... , Cartagena de Indias, Colòmbia.

Aquí tothom pringa, Cartagena de Indias, Colómbia.


Divertits els “costeños”, res a veure amb la gent de l’interior, més seriosos i, perquè no dir-ho, també més honrats. Per la costa hi ha molta picardia, molt esperit caribeny, molta samba i no tant de trabalho... probablement és un tret comú que tenen amb els seus veïns cubans.

Però tant important com la festa és l’escenari on es desenvolupa. Veure com les comparses carnavaleres envaeixen a riuades el barri colonial és tot un espectacle. Barrets tradicionals i vestits de mil volants passegen per les placetes i els carrers empedrats, caminen per davant de les esglésies, a través dels porxos i per sota els balcons, magnífics balcons, d’una majestuositat que apunta directament als temps en què Cartagena era el port més important del continent.

Les comparses, els vestits i els volants. Cartgena de Indias, Colómbia.

Els carrers i els balcons de Cartagena de Indias, Colòmbia.

Cartagena és una perla que per carnavals brilla més que mai.

Que viva Cartagenaaaaa!!! Y que vivan los cartageneeeerooooooooos!!!

23 de novembre 2010

Carreteres secundàries

En l'afany de trobar rutes alternatives ens hem ficat en algun petit merder. En el cas de Colòmbia més que un merder va ser un fangal. Aconsellats per l'amiga de la perruquera que em tallava els cabells a Medellín, vam decidir arribar al poble de Mompós baixant pel riu de la Magdalena, una de les artèries que recorre les entranyes de l’interior de Colòmbia. Què millor que viatjar per riu en un pais cobert d’aigua?

Abans d’endinsar-nos a la zona vam anar a l’estació de policia del primer poble de la ruta. La zona del Magdalena medio va ser fins fa pocs anys un dels bastions de la guerrilla colombiana. Ens havien dit (taxistes i perruqueres) que aquesta etapa estava superada, però vam voler corroborar-ho amb la policia:

“No se preocupe compadre! Todo esto está limpio... aunque mejor que no hablen entre ustedes porque si les reconocen el acento quizá les secuestran...” Magnífic! Això és com dir-li a un japonès que si no tira fotos a les Rambles els carteristes no l’identificaran com a japonès. Com que els consells del policia de 20 anyets no ens havien deixat massa tranquils, vam tornar a preguntar a l’estació de policia del següent poble, on ens van confirmar que la zona era segura, aquest cop sense observacions adicionals. Seguiem endevant!

En condicions normals el riu de la Magdalena és un riu inmens. En època de pluges és un riu desbordat que destrossa les carreteres, inunda les riberes i estimula a les vaques a apendre a nedar. Mentre ens dirigiem a el Banco de la Magdalena “cuna de la cumbia colombiana”, un dels pobles més emblemàtics de la zona, li vam preguntar al paio que s’asseia al nostre costat si el poble era bonic... “bonito? El Banco es una ciénaga!”, no acabava d’entendre que feien dos turistes passejant per pobles que s’enfonsen... Pocs minuts després el nostre bus quedava atrapat en el fang, les rodes relliscaven i no aconseguien superar una pendent inofensiva. Gràcies a l’experiència, la força i per descomptat la masculinitat dels cinc homes que vam baixar a empènyer vam aconseguir superar l’obstacle.

Qué poderío! Treient l'autobus del fang. El Banco Magdalena, Colòmbia.

Quan vam arribar a el Banco vam decidir que en breu els autòctons canviarien la “coletilla” de Cuna de la cumbia per la de Venecia colombiana, en els seus carrers transformats en canals només hi faltaven gondoleros cantant òpera.

Vam anar directes al moll i vam reservar seient a la primera xalupa cap a Mompós. Aquest semblava el final de la travessia però res més lluny d’això. La xalupa surt cap a Mompós quan s’omple, i en aquell moment només nosaltres dos i el Leoncio Vega, un home amb un discurs tan carregós com el seu nom, haviem comprat bitllet. Vam passar quatre hores entretenint-nos amb l’activitat frenètica del moll, els personatges estrambòtics, els venedors ambulants i les xapes del Leoncio. Ja pensàvem que fariem nit al Banco quan el dotzè passatger va posar posar el cul a la xalupa.

Cap a Mompós? paciència Núria, paciència....  El Banco, Colómbia. 
Cap a Mompós que hi falta gent!!

Més que dos tasses de caldo, ens haviem zampat l’olla sencera... però un cop passada l’experiència els records es fan més dolços i somrius pensant en les carreteres de fang, els pobles inundats, el moll de la xalupa i fins i tot, fins i tot, les teories d’en Leoncio.

La benviguda dels Momposinos, poble colonial patrimoni de la UNESCO, Colómbia.