Sonet a Punta Gallinas

El nostre viatge pel nord de Colòmbia, ens ha portat a un dels pobles més remots, màgics i desoladors que hem conegut fins al moment, Punta Gallinas. Aquest poble minúscul de la punta més septentrional de la peninsula de la Guajira, ple de cabres i contrabandistes, està habitat per una de les poques tribus indígenes que encara conserven les seves tradicions i llengua, els Wayuu. Ens va captivar des del primer moment, i ens va semblar que la millor manera de plasmar aquesta fascinació és amb una poesia, un sonet. Amb quina lleugeresa vam decidir-ho! Ens ha costat suor i llàgrimes quadrar les síl·labes i les rimes, però al final ha acabat sortint...

SONET A PUNTA GALLINAS

Arden las piedras al sol caribeño
marcando el contorno de la bahía,
el sol descubre una tierra vacía,
un barco hundido y un muelle pequeño.


Tres casas aisladas de adobe y cañas,

hamacas que oscilan al son del viento,

manglares que bailan un ritmo lento

pelicanos, cuervos, cabras y arañas.

Olas y dunas se elevan gigantes,

castillos de arena y agua salada,

grandes montañas con rumbos errantes.

Tiritan las barcas en la mar picada

coca y tabaco en chabolas flotantes,

culebras de mar viajando en la nada.

Imprimir l'article