Carreteres secundàries

En l'afany de trobar rutes alternatives ens hem ficat en algun petit merder. En el cas de Colòmbia més que un merder va ser un fangal. Aconsellats per l'amiga de la perruquera que em tallava els cabells a Medellín, vam decidir arribar al poble de Mompós baixant pel riu de la Magdalena, una de les artèries que recorre les entranyes de l’interior de Colòmbia. Què millor que viatjar per riu en un pais cobert d’aigua?

Abans d’endinsar-nos a la zona vam anar a l’estació de policia del primer poble de la ruta. La zona del Magdalena medio va ser fins fa pocs anys un dels bastions de la guerrilla colombiana. Ens havien dit (taxistes i perruqueres) que aquesta etapa estava superada, però vam voler corroborar-ho amb la policia:

“No se preocupe compadre! Todo esto está limpio... aunque mejor que no hablen entre ustedes porque si les reconocen el acento quizá les secuestran...” Magnífic! Això és com dir-li a un japonès que si no tira fotos a les Rambles els carteristes no l’identificaran com a japonès. Com que els consells del policia de 20 anyets no ens havien deixat massa tranquils, vam tornar a preguntar a l’estació de policia del següent poble, on ens van confirmar que la zona era segura, aquest cop sense observacions adicionals. Seguiem endevant!

En condicions normals el riu de la Magdalena és un riu inmens. En època de pluges és un riu desbordat que destrossa les carreteres, inunda les riberes i estimula a les vaques a apendre a nedar. Mentre ens dirigiem a el Banco de la Magdalena “cuna de la cumbia colombiana”, un dels pobles més emblemàtics de la zona, li vam preguntar al paio que s’asseia al nostre costat si el poble era bonic... “bonito? El Banco es una ciénaga!”, no acabava d’entendre que feien dos turistes passejant per pobles que s’enfonsen... Pocs minuts després el nostre bus quedava atrapat en el fang, les rodes relliscaven i no aconseguien superar una pendent inofensiva. Gràcies a l’experiència, la força i per descomptat la masculinitat dels cinc homes que vam baixar a empènyer vam aconseguir superar l’obstacle.

Qué poderío! Treient l'autobus del fang. El Banco Magdalena, Colòmbia.

Quan vam arribar a el Banco vam decidir que en breu els autòctons canviarien la “coletilla” de Cuna de la cumbia per la de Venecia colombiana, en els seus carrers transformats en canals només hi faltaven gondoleros cantant òpera.

Vam anar directes al moll i vam reservar seient a la primera xalupa cap a Mompós. Aquest semblava el final de la travessia però res més lluny d’això. La xalupa surt cap a Mompós quan s’omple, i en aquell moment només nosaltres dos i el Leoncio Vega, un home amb un discurs tan carregós com el seu nom, haviem comprat bitllet. Vam passar quatre hores entretenint-nos amb l’activitat frenètica del moll, els personatges estrambòtics, els venedors ambulants i les xapes del Leoncio. Ja pensàvem que fariem nit al Banco quan el dotzè passatger va posar posar el cul a la xalupa.

Cap a Mompós? paciència Núria, paciència....  El Banco, Colómbia. 

Cap a Mompós que hi falta gent!!

Més que dos tasses de caldo, ens haviem zampat l’olla sencera... però un cop passada l’experiència els records es fan més dolços i somrius pensant en les carreteres de fang, els pobles inundats, el moll de la xalupa i fins i tot, fins i tot, les teories d’en Leoncio.

La benviguda dels Momposinos, poble colonial patrimoni de la UNESCO, Colómbia.

Imprimir l'article