Birmània, comença la funció

Ja hem arribat a Birmània! Desprès de rebotar com boles de billar pels aeroports del sud-est asiàtic, vam acabar la carambola a tres bandes aterrant a Yangon, capital del país i seu de la pagoda més espectacular d'àsia, la Shwedagon Pagoda. Tonelades d'or massís i budisme festiu multicolor.

Shwedagon Pagoda, Yangon.

                                                         
Com potser alguns ja sabeu, Birmània està governada per una dictadura militar desde 1962. Aquell any el General  Ne win  va derrotar el govern anterior, format per les persones que havien aconseguit la independència davant l'exercit britànic el 1948 i que estaven liderats entre d'altres pel general Aung San. Aquest règim militar semblava que arribava a la fi el 1990, quan davant la pressió internacional contra la dictadura de Ne win, es van convocar i celebrar unes eleccions on el Partit Democràtic liderat per Aung San Suu Kyi (filla de l'antic general) va obtenir un 84% dels vots... en aquell moment de transició la resposta del govern va ser obviar els resultats i empresonar els liders del partit guanyador, de manera que el que podia haver estat un punt d'inflexió cap a la llibertat es va convertir en l'enterrament definitiu de les esperances democràtiques. "Muerto el perro se acabó la rabia".

Sabent els precedents aterres a Yangon preparat per trobar un poble abatut, ofegat per la por, però no es així. La capacitat humana per sobreposar-se es al·lucinant, va més enllà del que puguis imaginar.

U Bein's bridge, el pont de fusta de teca més llarg del món, Amarapura.

                                  

La gent de Birmània és encantadora, oberta i vital. A Birmània, quan camines pel carrer els vianants et saluden, et pregunten d'on vens, on vas, i somriuen, somriuen molt, com si el somriure fós una manera íntima de lluitar contra el règim que els ofega. Les seves cares són d'una bondat tan pura i transparent que en alguns moments penses que són feliços... res més lluny de la veritat. Estan feliços de veure que algú té prou interès en ells per anar-los a veure i de poder explicar-te allò que sembla inexplicable: tothom a Birmània està en contra de la dictadura militar. No és un país dividit, no hi ha els rojos i els nacionals, el clam és unànime. Però el règim segueix, i ja fa 60 anys que dura.

Davant d'aquesta situació absurda t'entra la urgència de preguntar, però preguntar a Birmània no és fàcil ni segur, has de saber on preguntes i a qui preguntes. Mai als llocs públics: al carrer, als bars, hotels... és com si haguessis d'esperar a que l'encarregat baixi el teló i els actors surtin a saludar per poder parlar de la situació política. Nosaltres vam trobar respostes a les escales d'un monestir i als menjadors de les cases on ens convidaven. Allà es desgrana la realitat del país i comences a entendre el que sembla incomprensible.

Com pot ser? si el 82% de la gent no els vol... com es que hi són? –Perquè tenen armes- I vosaltres no teniu armes? – Som un país 90% budista... no considerem la possiblitat de la violència.- Sí però sense armes mai els fareu fora.. algu ha d'agafar les armes...- Alguns estats del Nord estan combatent, però els govern té armes molt poderoses- I d'on treu el govern aquestes armes?

Aquesta pregunta es complicada de contestar però té una resposta interessant que porta a un dels actors secundaris més perversos de la pel·lícula: el govern xinés.

Birmània és un país amb una quantitat de recursos naturals enorme. Té rubís, ferro, or, moltíssim gas natural i capacitat per generar energia hidroelèctrica. No hauria de ser ni de bon tros un país pobre. Per més inri es un dels principals productors  d'opi del món (opi + procés = heroïna). Però aquesta sort, com passa en molts altres països, és la seva pitjor desgràcia.

La Xina dóna suport a la dictadura en forma de diners, armament i també diplomàticament, de manera que el govern birmà rep una certa cobertura i legitimitat (entre unes "cometes" grans com dos muntanyes) davant la resta de governs internacionals. Què rep Xina a canvi? El que sempre busca: diners. La Xina obté recursos a molt baix preu del govern birmà, de manera que el poble birmà acaba perdent per dues bandes: Veu com els seus recursos naturals són expoliats pel veí totpoderós i com el govern que els oprimeix s'enforteix militarment cada dia que passa. A aquesta pobra gent els estan robant i matant davant dels ulls del món. És així de cruel i de senzill. Cap país s'atreveix avui en dia a encarar-se a Xina, tothom hi té massa interessos econòmics, i cap organització pot ajudar al poble birmà de forma efectiva perquè el govern té massa control sobre els recursos i les persones que entren al país.

És una situació perversa que sembla no tenir sortida...i tot i això els birmans continuen somrient.

"Un birmà te mal de queixal i se'n va al dentista a Tailàndia. Quan arriba a Bangkok, es dirigeix a la consulta i li diu al doctor que té mal de queixal. El doctor el mira estranyat: però vosté no és d'aquí oi? -No, sóc birmà- I que no hi ha dentistes a Birmània? Ui si que n'hi ha! però a Birmània no se'ns permet obrir la boca..."  

Un dels "Moustache brothers" fent conya del seu propi empresonament, Mandalay.

El preu d'un acudit com aquest a Birmània són 7 anys de treballs forçats, càstig que van rebre els comediants "Moustache Brothers" per riure's del govern. Nosaltres vam poder escoltar el seu testimoni en primera persona a l'espectacle que cada nit fan al menjador de casa seva. Imprimir l'article