09 de setembre 2010

Deixa per demà el què puguis fer avui.

Fa dos mesos vam contactar la propietària d’una granja a Nuku Alofa, la capital de Tonga, i vam acordar que treballariem amb ella 3 setmanes. Les condicions d’aquest “treball” estan regulades per l’organització wwoof, que no és res més que una entitat que posa en contactes pagesos de granges orgàniques de tot el món amb gent interessada a treballar a en aquestes granges. La remuneració per aquest treball és un plat a taula i un lloc on dormir.


Vam arribar amb moltes ganes, després de gairebé 6 mesos carregant la casa a l’esquena com cargols, ens venien de gust tres setmanes de rutina: la mateixa casa, el mateix llit, la mateixa gent que et saluda pel matí, el colmado del davant... i no haver de carregar la motxila!! També ens motivava la idea d’apendre coses sobre agricultura orgànica, treballar fort deixant-nos-hi la pell i la satisfacció de veure els fruits del nostre esforç... però de seguida vam veure que la cosa no aniria així.

“Nosotros hacemos ver que trabajamos, y el gobierno hace ver que nos paga” –li van dir a ma germana quan va anar a Cuba... - crec que els tonganos subscriurien 100% la reflexió dels cubans. Cobrar un petit sou a canvi d’un treball minúscul .

La Núria fent immersió a l'estil de vida de Tonga, Nuku Alofa, Tonga.

El primer dia d’arribar a la granja, cap a les 10 del matí, les dues tonganes que ens havien de manar feina es van asseure al sofà i es van encendre dos pitis. Se’ls van fumar amb calma... exhalant amb tranquilitat... pel seu posat hauries dit que estaven madurant una reflexió que passaria a la posteritat, però tot acabava en la següent calada. Tres dies com aquest van ser suficients per veure que si voliem fer alguna cosa productiva haviem de pendre la iniciativa. I així ho vam fer.

Vint dies després podem dir que, malgrat alguns moments de desesperació i avorriment, hem disfrutat la vida i el ritme polinesi. Al final hem après força coses: hem treballat a l’hort plantant, regant, treient males herbes, recollint verdures, i hem conegut gran part dels seus cultius tradicionals, bàsicament tubèrcles.


Fent weeding (treure males herbes) amb la resta de woofers en un camp de patates dolces, "the farm", Tonga.

També hem cuidat de les gallines i dels seus ous i un cop a la setmana hem assistit a uns cursos sobre tècniques de conreu subvencionades i impartides per xinesos (que com a tot al món són una de les colònies majoritàries).

La Losa i el Sergi donant de menjar a les gallines.


En Liu ensenyant a la Núria com plantar la parsella.

Però el millor de tot ha estat la gent. Tots els treballadors de la granja, vinguts d’arreu del món i coneguts al poble com els “woofers”, compartim la mateixa casa. És una casa molt bàsica amb un lavabo que cau a trossos i unes habitacions depriments, però té un porxo magnífic, especialment si tens bona companyia i un matí assolellat.

Sempre trobem alguna cosa o altra a fer. Acostar-nos al centre fent autoestop per fer una cervesa, jugar partits de volleyball amb els woofers i els tonganos, perdre diners jugant al poker contra els nostres companys de pis, o fer un tomb pel mercat central dissabte al matí.

De camí al partit de volleyball després d'una "dura" jornada de treball.

Diumenge és el dia de descans, i tothom a l’illa es pren molt seriosament l’obligació de no fer res. És un dia perfecte per entendre l’essència de la cultura tongana i veure com respira la ciutat (a certes hores et preguntes si la ciutat respira...). Tornant de l’església, els tonganos que treballen amb nosaltres ens conviden a dinar plats cuinats a l’estil tradicional, i després anem tots a la platja a allargar la tarda fins que el sol es pon.

Com peta l'oceà pacífic! La Lata i la Núria als blowholes un diumenge a la tarda.
Imprimir l'article

4 comentaris:

  1. Wapus,

    Quina passada de viatge, quina passada de volta al món!!!

    LLeguint les vostres histròries i aventures t'entren unes ganes brutals d'anar cap allà, i em passa amb gairebé tots els lloc que heu estat.

    Hagués estat super-maco haver tingut un temps i els diners per acompanyar-vos en algún lloc o fer un tram amb vosaltres. Ho hem dit mil cop amb l'Oriol però se sap era complicat.

    Avui, estic tot el dia cuidant a la "baldufa" que ja esta moooolt gran, per aquí para davant meu, intentant desteclejar tot el que clico, jajaja!

    Un petonas enorme als dos de part de les dues!!

    Alba i Naila

    ResponElimina
  2. Quin "tongo" de país, no? Una friendly island amb un monarca xiflat i amb un sindicat metòdic-catòlic al seu interés. Agafeu el relleu del master&comander James Cook i compartiu amb ells el vostre lema: és l'hora de la volta, del gir, de la revolució! d'enderrocar el règim de la rutina i gaudir de la llibertat! :)

    …i sobretot no fessiu proselitisme del sistema monàrquic constitucional ja que hi ha països democràtics que li agafen gust i després no ho poden deixar…

    Per cert, m’ho vaig guardar en un inici i arribats a aquest punt del viatge us demano el meu souvenir. M'agradaria una fascinat Haka Maorí vostra (a l’estil All Blacks si pot ser). Va, assumiu el repte!!

    Fede

    ResponElimina
  3. Alba! Veig que t'ha tocat fer de cangur!! Quan tornem la Nuria i jo ja et farem relleus.. jeje Avui he vist unes fotos de la Naila menjant-se una poma mes grossa que ella... un ptonas Alba i Naila

    I Fede, acceptem el repte...

    Una abrassada amics!

    ResponElimina
  4. No vull ser llepaculs, però aquesta frase m'ha semblat magnífica, d'escriptor amb ganxo:

    " Se’ls van fumar amb calma... exhalant amb tranquilitat... pel seu posat hauries dit que estaven madurant una reflexió que passaria a la posteritat, però tot acabava en la següent calada"

    Bé podria haver sortit d'un llibre d'en Quim Monzó o d'una reflexió d'en Miquel Calçada... jajaja!

    Per cert l'altre dia estava intentant aclarir quin material era adient per aguantar la corrosió d'una certa aigua i a industrial algú em va dir: d'això te n'hagués pogut dir alguna cosa en Sergi Bertran... (gran, gran!), d'això i de molt més vaig pensar jo... jajaja!

    Bueno, per aquí les coses van prou bé, molt bé diria, inclús trobo que vaig ser massa sever donant el sobrenom de "Tongo" a Barcelona, ara fins i tot em sembla un lloc agradable... i tot perquè em sento bé, content i valorant el que tinc. És merevellós, és la clau de la vida: la bona actitud! (bé i també els bons polvos, bacaines, la pràctica d'esport, el contacte amb la natura, el menjar bé, la companyia de les persones estimades...i tot això també ho tinc, ja veus!). Joder esto es un lujazo! com diria algun cuiner basc en plena eufòria...

    Apa amics, a difrutar del camí!

    Una abraçada forta i sincera.

    Marc

    ResponElimina