The Kingdom of Tonga

Les paraules que cada llengua aporta al món donen pistes sobre la cultura i el tarannà dels seus parlants. Les paraules més famoses que ha aportat la cultura hispànica al nostre món globalitzat són “fiesta” i “siesta”. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.


Tonga també ha aportat una paraula al la resta de llengües. El mot “tabú”, deriva de la paraula “tapu”, que en tonganès significa secret. Els secrets són un dels eixos fonamentals que estructuren la vida quotidiana dels tongans. En un país amb només 80.000 persones, format per 176 petites illes que semblen un esquitx de pintura sobre el pacífic, guardar els secrets de la teva família és tant important com conèixer els secrets de la resta.

Quan estàs a soles amb un tonganès no passaran 20 min sense que t’expliqui un secret aliè: la dona d’aquell està amb ell per diners, el pare d’aquest està a la presó, van veure a aquest altre fumant marihuana... salvar la cara, vigilar què diran, és la prioritat número ú de qualsevol família tonganesa. De l’única persona de qui no s’expliquen secrets és del Rei de Tonga, i no és perquè l’home no doni joc... Tonga és l’única monarquia de la Polinesia, i és per tots sabut que al seu monarca li falta un bull, però ningú ho comenta. Tabú. Tapu. Secret.

L’altre institució intocable és l’església. El Regnat de Tonga és un pais ultraregiligiós cristià, d’un fervor difícil de justificar. Una mica com a l’Espanya profunda de la posguerra, a Tonga les dones amb minifalda són putes i els qui no van diumenge a l’església cremaran a l’infern. Fa temps que les noies que regalaven corones de flors amb dos cocos als pits han canviat de vestuari. Les dones tonganes no mostren els hombros ni els genolls, i no fan carícies ni petons en públic ni tan sols als seus marits.S’ha acabat la inocència, és hora del pecat i la culpa.

Els cementiris tonganos són sempre colorits i estrafalaris, Nuku Alofa, Tonga.

La societat tonganesa és força autorepressiva, de manera que existeix una certa pressió social que obliga als tongans a comportar-se de la manera “correcta”. Això inclou multitud d’obligacions cap a la família, l’esgésia, els nobles i el Rei. Algunes d’aquestes obligacions són anecdòtiques, com és el fet que tots els tongans han de parlar una llengua diferent quan es dirigeixen al Rei o als nobles, una llengua que aprenen a l’escola i que només serveix per parlar amb la reialesa. Altres obligacions tenen un impacte directe sobre la seva vida quotidiana, especialment la qüestió de les donacions a l’església. El Regnat de Tonga té un 40% de la seva població vivint sota el llindar de la pobresa, i tot i això cada tonganès dóna aproximadament el 20% dels seus ingressos a aquesta institució... és una donació lliure? hi ha qui diu que cada tonganès aporta el què vol, però el fet que el cura llegeixi en veu alta el què cada família dóna potser afegeix una mica de pressió als parroquians, especialment en una societat on les aparences ho són tot. De fet alguns tonganesos demanen préstecs al banc per poder fer una aportació “correcta” quan arriba la donació anual de març.

La Núria i la Teta sortint de l'església el diumenge amb un kie-kie a la cintura, Nuku Alofa, Tonga.

Però res sembla tant greu en un decorat ple de palmeres cocoteres, sol esplèndid i platges cristal·lines, i més quan les normes que afecten als tonganesos no se’ns apliquen a nosaltres, els blancs. Els palangis, com ells ens anomenen, poden banyar-se en biquini, faltar a l’església i dir tacos, sembla que a nosaltres Déu ens jutja segons uns altres paràmetres...

Qui sap si les coses canviaran el novembre d’aquest any, amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques del país... potser després comencen a aparèixer els primers acudits sobre el Rei, i les primeres minifaldes... Imprimir l'article