Chévere Colombia!

Imagineu el dibuix que pinta una criatura quan li regales un paper en blanc i una caixa de plastidecor... primer fa el contorn bàsic d’una casa, al costat pinta l’arbre, de fons les muntanyes i a una cantonada el sol. Després tria els colors segons un criteri que només comprenen els nens: la casa blava, les finestres grogues, la porta vermella. Un verd ben estrident per l’arbre i per les muntanyes allarga la mà i dóna per bo el primer que enganxa (el color groc del sol és innegociable, a menys que tinguem un nou Dalí a la família...).

Els plastidecors de Salento, Colombia.

 El carrer principal de Salento, Colombia.

Aquest quadre és el primer que vam veure al arribar a Salento, un poble enclavat en el cor del “Eje cafetero”, zona muntanyosa a set hores en bus a l’oest de Bogotà. Caminant pels voltants vam trobar muntanyes inundades de plantes de cafè i plàtans, fruites tropicals de noms i gustos desconeguts, i una de les joies de Colòmbia, el Valle de Cocora. Entre les muntanyes de Cocora la boira entra i es retira de la vall com les onades ho fan a la platja, és una boira densa com el fum que oculta un dels arbres més peculiars que hem vist fins al moment, la “palmera de cera”. Una palmera de tronc infinit i copa minúscula que pobla les muntanyes com si tinguessin espines.

Palmeras de cera, Valle de Cocora, Colòmbia.

Al final del camí que porta pel valle de Cocora vam veure l’ocell més fascinant de l’únivers, el colibrí. Abans de fotografiar-lo pensàvem que les papallones eren l’animal més difícil de captar amb la càmera...

Un colibrí batent les ales a la velocitat de la llum! Acaime, Colòmbia.

Però si alguna cosa enamora de Colòmbia són els colombians. Atents, divertits, educats, espavilats i hospitalaris. Quan li dones les gràcies a un colombià no et respon “de nada”... et respon “con gusto!”, no cal dir més.

La impotància de dir-se Mario

Aquí va un fragment de la conversa d’un turista xilè amb una cambrera de garito de platja autòctona de Rapa Nui, d’uns 60 anys, 200 kg de pes i una sola dent. Nosaltres escoltàvem desde la taula del costat amb els ulls com plats...

-Hola soy Mario, tendría usted algo para comer? –L’home va acompanyat de la dona i dos criatures, nen i nena, d’uns 3 i 5 anys.

-Tengo empanadas de atún.

-Maravilloso! pónganos cuatro por favor, dos cervezas para nosotros y dos juguitos para los niños.

-Ay que lindo este niño, como se llama? – pregunta la cambrera.

-Se llama MARIO- diu l’home orgullós.

-YA LA CAGASTEEEE!!! – Aqui comença a animar-se la cosa :)

-Porqué? Es un nombre muy bonito.

-Pero tú ya te llamas Mario, y tú eres tú y él es él !

-Pero es que mi abuelo ya se llamaba Mario, toda la familia....

-La cagaste!! La cagaste!!

L’home intenta patèticament mantenir un somriure de normalitat mentre es recupera de l’impacte... i llavors ens toca a nosaltres:

-Ustedes no seran... catalanes?- Ens havia escoltat mentre xerràvem.

-Pues sí, de Barcelona.

-Ay ay ay...

-Qué pasa con los catalanes? – A nosaltres ens va la marxa... li donem corda.

-Una vez vino un embajador de España que era catalán (???) y se subió a un moai, y yo fuí y le grité: Bájate ya mismo cagón de mierda mariconazo!!! – Aquí la mare li tapa les orelles al Mario junior...

-Pues bien hecho, no se puede subir a los moai! – el millor és seguir-li la corrent...

-Si pero el huevón me amenazó con que se quejaría al alcalde por haberle insultado.

-Y usted que hizo?

-Le dije: Yo a usted embajador, al alcalde y a la concha de su madre me los meto por el culo y luego los cago!! – Aqui la mare no té prous mans per tapar les orelles de tanta criatura...

Com podeu veure, els rapanui no són un prodigi de delicadesa i sofisticació, però donen bastant de joc...

A més d’aquests moments surrealistes i el llegat arqueològic de la civilització rapanui, l’illa té d’altres atractius: platges de sorra blanca, coves, volcans i milers de varietats de peix i restaurants on trobar-lo. També pots fer una sessió de cine (petit com l’illa) on projecten Rapa Nui, una pel·lícula amb tots el clixés de Hollywood però que toca alguns temes importants de la cultura autòctona, i llença algunes hipotesis bastant coherents sobre el què podria haver succeït a l’illa. Des d’aquí us la recomanem tot i que la produeix el Kevin Costner i aquest bon home no fa res bo desde “Bailando con lobos”...

Pel què fa al nostre dia a dia, hem estat una setmana vivint en un camping de l’únic poble de l’illa, caminant o pedalant durant el dia i petant la xerrada al porxo al vespre. Hem fet asados mentre el sol es ponia i cerveses a mitjanit, i hem compartit experiències de viatges amb altres rodamons tant xerraires com nosaltres (ho hem fet tantes vegades durant aquests mesos que tenim la sensació d’haver recorregut paisos on mai no hi hem posat un peu).

En suspensió entre moais, Tongariki, Rapa Nui.

Platja d'Anakena, palmeres, sorra blanca i moai, Rapa Nui.

Sensualitat al camping Mihinoa, davant nostre l'oceà! Rapa Nui.

El què mai ens ha abandonat durant aquesta setmana ha estat la remor de les onades, el vent mariner i el cel canviant, i és que viure a illa de Pasqua és com estar viatjant en un veler, perdut i oblidat, que navega a la deriva enmig de l’oceà pacífic.

Una illa plena de misteris

Ells es pensaven que eren els únics habitants de la Terra. Una civilització que va viure aïllada de la resta del món durant mil anys. Cinc mil habitants convivint en una minúscula illa volcànica perduda enmig de l’oceà pacífic. Al seu voltant, més de 3.000 km. d’aigua feien que qualsevol illenc aventurer que busqués companyia en aquell món tan hostil, quedés navegant a la deriva i no tornés mai a casa.

Rapanui, el “melic del món”.

Els 15 moais de Tongariki, Rapa Nui.

Quin privilegi poder veure la reacció dels autòctons quan el primer vaixell va arribar a l’illa... estaven contents? Encuriosits? Tenien por o esperança?

Un cop vista la cadena de successos que va esdevenir, queda clar que el sentiment més justificat hauria estat la por. El pànic, de fet. La història recent de l’illa de Pascua (nom que li va posar l’holandès que la va “descobrir” en el dia de Pascua), és un rosari d’expolis, esclavitud, abusos i estafes.

Una de les tragèdies humanes i culturals més grans que s’ha comès sobre el poble rapanui és a la vegada un dels motius que afegeix misteri sobre la civilització que poblava l’illa. A mitjans del segle XIX, uns traficants d’esclaus peruans van arribar a l’illa i es van endur per la força tots els homes per fer-los treballar en els dipòstis de “guano” del sud-oest del Perú. Fins aquí la tragèdia humana.



La tragèdia cultural rau en què aquests homes eren els únics dipositaris dels saber i dels secrets de la cultura rapanui, que es transmetia oralment de pares a fills. Morts els esclaus als diposits de guano, els coneixements es van perdre i mai van arribar a la següent generació. És cert que existeixen taules de pedra gravades amb jeroglífics que expliquen part de la cultura rapanui, però ningú sap llegir-les... què deuen explicar? Probablement el ritual de la cerimonia de l’home ocell, o el perquè de l’existència dels moais i la seva destrucció a mans del propis rapanui. Potser parlen de la deforestació i la superpoblació que va sumir l’illa en el caos, i que va acabar en canibalisme, si és que tot això va existir alguna vegada...

El volcà d'Orongo i el penya-segat Kari-Kari, Rapa Nui.

Els petroglifs d'Orongo i els motus (illetes) on els competidors lluitaven pel primer ou en la cerimonia de l'home ocell, Rapa Nui.

La veritat és que gairebé tot el què s’explica sobre l’illa són hipòtesis, especulacions, refregits d’histories familiars o invencions sense cap fonament, i potser aquest és un dels encants de Rapanui, que qualsevol teoria és vàlida perquè totes les respostes van morir amb els últims esclaus rapanui, a les guaneres peruanes, fa cent-cinquanta anys.

L'illa està plena de cavalls salvatges, Rapa Nui.