La impotància de dir-se Mario

Aquí va un fragment de la conversa d’un turista xilè amb una cambrera de garito de platja autòctona de Rapa Nui, d’uns 60 anys, 200 kg de pes i una sola dent. Nosaltres escoltàvem desde la taula del costat amb els ulls com plats...

-Hola soy Mario, tendría usted algo para comer? –L’home va acompanyat de la dona i dos criatures, nen i nena, d’uns 3 i 5 anys.

-Tengo empanadas de atún.

-Maravilloso! pónganos cuatro por favor, dos cervezas para nosotros y dos juguitos para los niños.

-Ay que lindo este niño, como se llama? – pregunta la cambrera.

-Se llama MARIO- diu l’home orgullós.

-YA LA CAGASTEEEE!!! – Aqui comença a animar-se la cosa :)

-Porqué? Es un nombre muy bonito.

-Pero tú ya te llamas Mario, y tú eres tú y él es él !

-Pero es que mi abuelo ya se llamaba Mario, toda la familia....

-La cagaste!! La cagaste!!

L’home intenta patèticament mantenir un somriure de normalitat mentre es recupera de l’impacte... i llavors ens toca a nosaltres:

-Ustedes no seran... catalanes?- Ens havia escoltat mentre xerràvem.

-Pues sí, de Barcelona.

-Ay ay ay...

-Qué pasa con los catalanes? – A nosaltres ens va la marxa... li donem corda.

-Una vez vino un embajador de España que era catalán (???) y se subió a un moai, y yo fuí y le grité: Bájate ya mismo cagón de mierda mariconazo!!! – Aquí la mare li tapa les orelles al Mario junior...

-Pues bien hecho, no se puede subir a los moai! – el millor és seguir-li la corrent...

-Si pero el huevón me amenazó con que se quejaría al alcalde por haberle insultado.

-Y usted que hizo?

-Le dije: Yo a usted embajador, al alcalde y a la concha de su madre me los meto por el culo y luego los cago!! – Aqui la mare no té prous mans per tapar les orelles de tanta criatura...

Com podeu veure, els rapanui no són un prodigi de delicadesa i sofisticació, però donen bastant de joc...

A més d’aquests moments surrealistes i el llegat arqueològic de la civilització rapanui, l’illa té d’altres atractius: platges de sorra blanca, coves, volcans i milers de varietats de peix i restaurants on trobar-lo. També pots fer una sessió de cine (petit com l’illa) on projecten Rapa Nui, una pel·lícula amb tots el clixés de Hollywood però que toca alguns temes importants de la cultura autòctona, i llença algunes hipotesis bastant coherents sobre el què podria haver succeït a l’illa. Des d’aquí us la recomanem tot i que la produeix el Kevin Costner i aquest bon home no fa res bo desde “Bailando con lobos”...

Pel què fa al nostre dia a dia, hem estat una setmana vivint en un camping de l’únic poble de l’illa, caminant o pedalant durant el dia i petant la xerrada al porxo al vespre. Hem fet asados mentre el sol es ponia i cerveses a mitjanit, i hem compartit experiències de viatges amb altres rodamons tant xerraires com nosaltres (ho hem fet tantes vegades durant aquests mesos que tenim la sensació d’haver recorregut paisos on mai no hi hem posat un peu).

En suspensió entre moais, Tongariki, Rapa Nui.

Platja d'Anakena, palmeres, sorra blanca i moai, Rapa Nui.

Sensualitat al camping Mihinoa, davant nostre l'oceà! Rapa Nui.

El què mai ens ha abandonat durant aquesta setmana ha estat la remor de les onades, el vent mariner i el cel canviant, i és que viure a illa de Pasqua és com estar viatjant en un veler, perdut i oblidat, que navega a la deriva enmig de l’oceà pacífic. Imprimir l'article