Machupichu, l'últim tresor dels inques

Macchu Picchu és la meravella del món.

Una de les coses que hem experimentat durant el viatge és que la impressió i el record que et queda d’un lloc depèn de molts factors: les expectatives que tenies, els diners que t’has gastat, el teu estat d’ànim en aquell moment, i un llarg etc.

Potser per això quan comentes amb altres viatgers els llocs que més t’han agradat les opinions són dispars. Hi ha qui no es va quedar encandilat amb Sydney, qui va passar pel Taj Mahal sense sentir fred ni calor, o qui es va horroritzar amb el ritme frenètic de Hong Kong. Sense anar més lluny nosaltres mateixos ens vam morir d’avorriment a la suposadament salvatge, exòtica i remota illa de Borneo, i en canvi altres viatgers ho recorden com una experiència positiva. Com va concloure una persona sàvia: “els viatges els fan tant el llocs com els viatgers”. A mesura que avança el viatge li trobem més sentit a aquesta frase.

Però tota sentència té la seva excepció. Hi ha un lloc que escapa a qualsevol condicionant del viatger, és un lloc tant increíble que brilla desde tots els punts de vista, emociona des de tots els estats d’ànim, i et fa oblidar els diners que has gastat pel camí. Aquest lloc és Macchu Picchu. Intentar descriure’l seria inútil, perquè no podria transmetre ni la més petita part de les sensacions que tens quan ets allà dalt, així que us encomanem a anar-hi quan tingueu l’oportunitat, l’espectacle s’ho val.

Per fi al Machupichu, amb el Huaynapichu darrera, Perú.

Nosaltres quatre vam arribar-hi a primera hora del matí, amb la llum crepuscular. Vam atravessar la ciutadella fins arribar al Huayna Picchu, la muntanya escarpada que apareix a totes les fotos, i vam pujar els interminables graons inques fins arribar al cim. Des del Huayna Picchu esperàvem tenir una vista impressionant del Macchu Picchu, però a aquella hora la boira ho tapava tot. Era la boira més espessa que haviem vist mai, com si haguéssim quedat suspesos enmig d’un núvol gegant de cotó fluix. La Magdalena, la Núria i jo estàvem nerviosos, però al Joan se’l veia tranquil: “Quan treballava a Tremp també teniem aquesta boira... això a dos quarts d’onze haurà desaparegut...”. Va arribar l’hora i la predicció del pitonisso Joan es va complir, davant nostre la meravella del món es mostrava.

Al cim del Huaynapichu ! els pares hi van arribar com uns campions. La boira ja deixa entreveure el Machupichu.

 Dins les estances de l'inca, Machupichu, Peru.

Els carrers, places i cases de Machupichu, Peru.

P.D-Per cert ! aprofitem per recordar a les mares, tietes i àvies que ens han de guardar uns quants tuppers amb escudella (amb molta pilota!), canelons, pollastre al forn, pastis de formatge.... tot això aguanta al congelador perfectament...

Familia, amics i lectors del blog us desitgem molt Bon Nadal i Felices festes !! Imprimir l'article