Bolivia... i els bolivians

La meva mare m'ha explicat alguna vegada una història sobre la seva terra natal, Granada, que intenta reflexar el contrast entre la bellesa de la zona i el caràcter difícil dels seus habitants. Va més o menys així:

Diu que quan Déu es va proposar crear la terra, es va reunir amb els seus arcàngels per decidir els dons i defectes que concediria a cada ciutat. Quan li va tocar a Granada, Déu va començar a dictar mentre els arcàngels prenien nota: "A Granada le concederemos el palacio más bonito del mundo, unos jardines de igual belleza, el Sacromonte i el Albahicín. Tendrá cerca una sierra nevada envidiada en toda la región, y será la cuna del mejor poeta del mundo..."

Veient que el Totpoderós s'envalentonava, un dels arcàngels va tossir una mica per cridar la seva atenció...

"Dime Gabriel, hay algún problema?"

"No señor... es sólo que si concede tantos dones a Granada, todo el mundo querrá vivir allá..."

"Tranquilo chico tranquilo, lo tengo todo pensado."

"Qué piensa hacer?"

"Llenar Granada de granadinos para que nadie quiera ir para allá"

Doncs bé, aquesta història és directament aplicable a Bolivia... crec que al Totpoderós li va funcionar l'estratègia i va repetir el criteri en altres llocs del món.

Com heu pogut veure en alguns dels posts que hem penjat, la diversitat natural que conté aquest país és impressionant. Entrant per l'oest, compartit amb el Perú, et trobes el llac Titicaca i la zona dels altiplans; muntanyes de 4000 a 6000 m. d'alçada, pics nevats, planícies inacabables, llames i voltors. En aquesta zona és on la civilització Tihuanaco, molt anterior a la incaica, va decidir establir la seva capital, que va perdurar més de 2000 anys.

Els rostres encastats en el mur del temple enterrat, Tihuanaco, Bolivia.

Un cop arribes a la Paz, una ciutat anodina però amb una ubicació extraordinària, pots decidir si seguir cap a l'est, pujar cap al nord o baixar al sud. Si vas cap al nord arribes a la zona on l'altiplà s'entrega a la selva amazònica, una mescla de dos ecosistemes oposats que resulta en el parc natural amb més biodiversitat del món. És com el fill d'un nigerià i una escandinava... pur exostisme.

Si vas cap al sud arribes als paisatges surrealistes del salar de Uyuni. Horitzons de sal blanca com la neu, llacs de colors, roques de formes impossibles, colònies de flamencs i geisers. Només li manquen rellotges de paret desfent-se damunt les pedres en ebullició.

Si continues cap a l'est arribes a les ciutats de Sucre i Potosí, les dues ciutats amb més personalitat del país. Sucre és una ciutat colonial plena d'esglésies i cases blanques, de llarg la ciutat amb més encant de Bolivia. Potosí és una ciutat lligada a una muntanya, el "cerro rico", d'on s'extreuen els minerals que "alimenten" als seus habitants. Amb un parell d'hores de caminar pels corredors asfixiants de les mines i xerrar amb algun dels miners que hi treballen cada dia et fas una idea bastant acurada de la duresa de la professió; pols, falta d'oxigen, calor i foscor, sens dubte el mite del treball a la mina està ben fonamentat.

Vestits tradicionals al mercat de Tarabuco, Bolivia.

Dins les mines de cerro rico, Potosí, Bolivia.

Però tornant a l'inici del post... què passa amb els bolivians? Doncs que són molt antipàtics. Molt! Massa... és tan sorprenent la seva antipatia com el llac rosa que vam veure a Uyuni. En cada un dels nivells de relació humana, els bolvians s'esforcen en fer-te sentir tan incòmode com sigui possible. Des del "bon dia" matinal que queda sense resposta o l'intent de conversa cordial on et deixen amb la paraula a la boca, fins al NO sistemàtic a qualsevol favor que demanis o l'apatia quan solcitites que t'aclarin algun dubte, els bolvians es guanyen dia a dia el poc honrós títol de país més antipàtic del nostre petit gran viatge. Ens queden quatre països més per conèixer però aquesta gent han deixat el llistó tant alt que crec que estem en condicions d'atorgar el premi. Evidentment hi haurà bolivians encantadors (probablement a l'exili) a qui aquest post no farà justícia, igual que ma mare i la meva iaia són granadines i bellíssimes persones, però no podem fer altra cosa que explicar el què ens hem trobat.

A més, anant a coses més serioses, a Bolivia hem tingut una de les experiències més desagradables del viatge. Hem patit el primer robatori. Confiats pel bon ambient i la seguretat que vam respirar a Colòmbia i Perú, vam deixar les bosses sense tancar amb candau dins l'habitació de l'hotel. Uns dies després vam obrir la cartera dels "diners per emergències" i vam veure que a partir d'ara, si tenim alguna emergència, l'haurem de pagar en espècies...

En conclusió, Bolivia és un pais que s'ha d'anar a veure una vegada a la vida, pero creiem que amb una vegada és suficient...

La Núria a Bolivia, al fons Argentina, frontera de Puerto Chalanas

Imprimir l'article