26 de desembre 2010

En la varietat està el gust

Si Cristòfol Colom no hagués descobert Amèrica, no gaudiríem del nostre estimat pa amb tomàquet mentre mirem el futbol, no seuríem a una terrassa de la Barceloneta a fer unes patates braves, no acompanyaríem la carn amb una bona escalivada, i de petits no hauríem esmorzat Frosties ni de grans Special K.

Diferents varietats de "choclo" o blat de moro.
L'elogiada dieta mediterrània s'hauria resumit al que realment és originariament : el blat, l'oliva, el raïm... i para de comptar. Quina sort descobrir Amèrica !!! per gaudir dels seus tomàquets, pebrots, mongetes, i per damunt de tot del rei i la reina del ball: el blat de moro i la patata.

Aquesta riquesa de productes es troba a tot Sud-Amèrica, però allà on millor ho preparen i millor s'utilitzen les tècniques culinàries és a Perú. De fet, Lima és la capital gastronòmica d'Amèrica Llatina.

Perque entengueu del que parlem i se us faci la boca aigua, us descriurem algun dels plats o begudes més típics i coneguts del Perú:

- La chicha morada, és una beguda alcohòlica obtinguda de la fermentació del balt de moro de color morat... si, si morat .. i morats és com els inques acabaven després de litres i litres d'aquesta dolça beguda.


- El pisco sour, aquí vam ser nosaltres qui va fer l'aportació del raïm cap a les Ameriques. Es tracta d'un combinat de pisco (licor destil·lat del raïm), llima, sucre i clara d'ou. Hi ha una gran disputa entre peruans i xilens per adjudicar-se l'autoria de la recepta, però sigui d'on sigui està bonissim !.


. El mate de coca, es consumeix a l'altiplà i sobretot dirigit al turista que no vol començar a rossegar fulles de coca com si fos un remugant. L'efecte que té alleujant el mal d'altura potser és més psicològic que real.


- El gran, el magnífic, el desitjat per la majoria.... el ceviche !!, peix cru amanit amb llimona, vegetals i espècies més o menys picants. El solen acompanyar amb blat de moro i enciam. No deixeu de provar-lo.


- La sopa criolla, una sopeta molt agradable i gens picant feta de verdures, ou, trossets de carn i pasta fina. Ideal per les nits fredes de l'altiplà.


- El cui al forn, es tracta d'un bufó i petitó cunillet d'indies rostit sencer al forn. A la foto només apreciareu 1/4 de cunillet perque és un plat deliciós i com a tal costa un ull de la cara. Això si, es menja amb els dits.



En fi, en podríem citar molts més, però així us feu una idea d'aquesta magnífica diversitat. Realment ha estat tot un plaer seure a taula a Perú. L'única espina que m'ha quedat clavada és no haver pogut fer un ràpid curs de cuina per apendre alguns d'aquests plats, així que hauré d'esperar a Barcelona on hi tinc el meu ex-compay de feina peruà, que és un chef excelent ... Jorgelio ! Sácale el polvo al recetario ! Y prepara el delantal !!!


Imprimir l'article

4 comentaris:

  1. Quina bona pinta que te tot!
    Jo tinc un amic que sempre diu que la sort dels europeus había estat la importació de la patata desde les Americas, perque amb ella varem paliar la fam dels paisos del nord de Europa on fa tant fred ( la patata no te problemas per el seu conrreu a temperatures baixas).
    !Urra per Colom!
    No m'imagino cuinar i no tenir totes aquestes varietat de productes que provenen de America.
    Petons
    Angels

    ResponElimina
  2. Ja podeu començar a fer-vos la idea de què quan torneu al nostre país, haureu de posar-vos a la cuina per a convidar-nos a sopa criolla i a ceviche.

    Una forta abraçada .
    Magdalena.

    ResponElimina
  3. La Trinca deia que l'home ve de la patata. Home, potser és una mica agosarat, però Déu n'hi dó quanta patata que mengem i si som el que mengem, la Trinca tampoc anava tan desencaminada...
    Per cert, ahir vaig estar a una taverna valenciana a Gràcia (La Terreta) i a les patates en diuen creïlles; no ho sabia... A l'Empordà en diuen trumfes (o en deien). També s'empra aquest mot per designar el sexe de les dones; el meu avi deia "la patarrufa"! jejeje, què catxonda la patata! En fi, unes curiositats i anècdotes sobre la patata...

    Moltes gràcies per aquest relat històric i gastronòmic tan interessant. Mentre el llegia se m'ha fet la boca aigua!

    Fins a la propera!

    Una abraçada!
    Marc

    ResponElimina
  4. Ei família! Primer de tot bona sortida d'any i millor entrada!!! Després, més coses:
    - coincideixo amb en Marc, se m'ha fet la boca aigua en llegir aquest post!
    - espero que en Joan i la Magdalena ens convidin aviat a casa seva per explicar-nos com ha anat tot!
    - us afegeixo l'enllaç d'uns altres aventurers (http://granviatge.wordpress.com/) que també segueixo (un d'ells és fill d'una amiga meva).

    Dit això: ens veiem el 2011, oi?

    Una abraçada que us arribi...

    Susanna i Leire (i Unai i Èric)

    ResponElimina