10 de desembre 2010

Un Perú desigual

La primera impressió que tens al passejar pels barris del centre de Lima és la d'estar en una ciutat dinàmica i pròspera. Els carrers estan nets, les façanes impecables, les infraestructures són solvents i quan t'entra gana tens una gran varietat de restaurants amb classe per triar. Perú un país pobre? Tonteries...

Llavors un dia decideixes sortir de Lima per anar cap al sud del país. A mesura que l'autobús s'allunya del centre te'n adones que la ciutat canvia. Els edificis alts, els restaurants xic i la gent guapa desapareixen per donar pas als edificis mig acabats i els carrers sense asfaltar.

I l'autobús continua. Quan abandona la primera corona de suburbis passa pel costat dels “cerros”. Els “cerros” són els turons que rodegen la ciutat, on la criminalitat és alta, l'accessibilitat és pèssima i els serveis bàsics molt deficients. Són zones no urbanitzades on la majoria de cases són d'autoconstrucció, i on els carrers han estat substituits per escales interminables que s'enfilen fins al cim del turó.

Els cerros a les afores de la capital, Lima, Perú.
I l'autobus continua. Passats els cerros sembla que la ciutat hagi acabat. La carretera panamericana s'endinsa en el desert d'Atacama, el més àrid del món, i el paisatge queda dominat per la pols i la desolació. Sembla que res ni ningú puguin viure en aquestes condicions. No hi ha plantes, no hi ha animals... però de sobte apareixen cases. Minúscules cases amb parets de terra i sostres d'uralita es multipliquen ocupant la inmensitat del desert. Els peruans anomenen aquests assentaments "pueblos jóvenes", però en realitat són chaboles plantades al mig del no res sense aigua ni llum ni esperança. Quin nivell de desesperació ha d'assolir un ésser humà per voler viure en un lloc com aquest? Quants milions de peruans viuen en aquests pobles?

Els “pueblos jóvenes” es succeeixen al llarg de la panamericana fins que arribes als indrets que formen part del circuit turístic del sud del país. Llavors Perú recupera la seva cara més esplèndida per mostrar-te les runes inques i pre-inques, les bodegues artesanals de pisco, les Islas Ballestas amb els seus milers d'ocells que gairebé tapen el sol, les misterioses línies de Nazca i l’impactant Cañon del Colca. Enlloc hem vist tantes meravelles concentrades en tant poc espai. A Perú es combinen en un equilibri perfecte els tresors arqueològics, els espectacles naturals i una infrastructura turística de primer ordre, que conformen el què per nosaltres és el destí turístic més potent que hem vist fins ara.

Mati de tast de pisco a la zona de Ica, Perú.
L'increïble fauna de les illes Ballesta, Perú.


La figura del Arbol (70 m) a les Linies de Nazca, Perú.
Rodejats d'alpacas i yamas camí al cañon del Colca, Perú.
Les precioses terrasses de la Vall del Colca, Perú.

Per cert... heu reconegut els nostres companys de viatge? Ha arribat el sèptim de caballeria! El Joan i la Magdalena, que només aterrar han estat rebatejats com Doña Magdalena i Señor Juansito, han vingut a compartir amb nosaltres un episodi d’aquest viatge. Han arribat amb les piles carregades, tonelades d'entusiasme...i un kilo de pernil ibèric! Hem de reconèixer que després de 9 mesos estem bastant predisposats a deixar-nos mimar pels pares :)

Marejats com una sopa després del vol sobre les linies de Nazca... però va valdre la pena !

Imprimir l'article

7 comentaris:

  1. Segueixo el vostre blog i ja estava impacient per saber com havien arribat en Joan i la Magdalena.Que aventurers que sou!!!!!!jo ja estic marejada només de veure l'avioneta de la foto....
    Molts petons des de Cornellà i que ho passeu molt bé aquests dies tots junts. Sabré enviar aquest missatge? Encarnació

    ResponElimina
  2. Senyors Guiu, gaudiu de la companyia i del paisatge, quina enveja...
    Apa!
    JM.

    ResponElimina
  3. Fa molt temps que us segueixo sense fer-vos-ho saber, però avui tinc moltes ganes de dir-vos que com el J.M em feu molta enveja. Joan i Magdalena disfruteu tant com pugueu.Una abraçada

    ResponElimina
  4. Veig que no he signat soc l'Agnès.

    ResponElimina
  5. que cabrons! surfejan dunes!!!

    ja us queda poc eh!!

    va que us enyorem!!

    salut

    aitor

    PD: dissabte vinent dia 18 a les 20h (hora catalana) es juga el derby a can pericuquevolapericualacaçola... sumen tots els partits a casa per victòries; l'expectació és màxima!! vaja, que si ens guanyen em cagaré en tot i el 5-0 em suarà la polla!
    (com mola el fútbol... és el remei, o això o dones la volta al món!!) ;)

    ResponElimina
  6. QQuina velocitat Núria, i quina enveja, jo també vulllllll
    Un petonas

    Oscar, Naila i Natàlia

    ResponElimina
  7. Ei familia, així m'agrada que ho disfruteu al màxim!!!!
    Núria, lo de baixar amb la taula per la duna es podia fer surfejant, com si fos fer snow? Que guapo, no?
    Mama, a tu no t'hi veig!!!
    Petons!!!

    Marc

    ResponElimina