La major part de la Patagonia no té res d’especial, és més, és bastant lletja. Kilòmetres d’estepes, planes i seques, monòtones, avorrides, depriments, un dels trajectes més pesats que hem fet en bus.
Això sí, molt de tant en tant, potser cada 500 km, el paisatge canvia bruscament, i dóna pas a algun dels paisatges més sorprenents del planeta. A la banda argentina, el “Parque Nacional Los Glaciares”, que conté el Perito Moreno i El Chaltén, és una d’aquestes joies repentines disseminades per les terres patagòniques. Una altra és la que ens ocupa, el “Parque Nacional Torres del Paine”, més al sud, a la banda xilena.
El què fa especial aquest parc és la varietat i singularitat dels paisatges que s’hi troben, a més de la facilitat per recorre’l si disposes d’una tenda de campanya, ganes i energia. En un trek de 5 dies pel parc, anomenat la “W”, hem presenciat escenaris formidables.
Hem vist el còndors sobrevolar el glaciar Grey, hem sostingut a les mans petits icebergs que naveguen a la deriva pel llac, hem dinat asseguts en un tronc mentre les allaus es precipitaven pels penyassegats, i hem contemplat com el sol encenia muntanyes de granit, tenyint-les de vermell com el ferro roent.
Però si alguna cosa caracteritza aquest parc són les extranyes formes de les seves formacions rocoses. Cada muntanya, cada roca és peculiar. Els muntanyers han esgotat els noms per anomenar-les totes: las Torres, los Cuernos, la Aleta de tiburón, el Trono blanco, la Catedral, etc. cada horitzó et reserva una sorpresa que podries contemplar durant hores.
Al llarg del viatge hem escoltat i hem caminat molts treks anomenats “el millor trek del món”. Doncs bé, ara que del món ja n’hem vist un tros, diriem que en el cas de Torres del Paine aquesta etiqueta està totalment justificada. És difícil de dir si és el millor del món, perquè per gustos colors, però almenys sí que ha estat el millor del “nostre tros de món”. Això sí, és un parc capritxós, no es deixa veure fàcilment. La pluja, el vent, la boira i altres “meravelles” climatològiques també estan presents mentre camines, a més de muntanyes de turistes domingueros (dit amb tot el carinyo... tot hem estat i serem domingueros en algun moment :)
Us deixem amb unes quantes fotos... crême de la crême!!
Imprimir l'article
Això sí, molt de tant en tant, potser cada 500 km, el paisatge canvia bruscament, i dóna pas a algun dels paisatges més sorprenents del planeta. A la banda argentina, el “Parque Nacional Los Glaciares”, que conté el Perito Moreno i El Chaltén, és una d’aquestes joies repentines disseminades per les terres patagòniques. Una altra és la que ens ocupa, el “Parque Nacional Torres del Paine”, més al sud, a la banda xilena.
El què fa especial aquest parc és la varietat i singularitat dels paisatges que s’hi troben, a més de la facilitat per recorre’l si disposes d’una tenda de campanya, ganes i energia. En un trek de 5 dies pel parc, anomenat la “W”, hem presenciat escenaris formidables.
Hem vist el còndors sobrevolar el glaciar Grey, hem sostingut a les mans petits icebergs que naveguen a la deriva pel llac, hem dinat asseguts en un tronc mentre les allaus es precipitaven pels penyassegats, i hem contemplat com el sol encenia muntanyes de granit, tenyint-les de vermell com el ferro roent.
Però si alguna cosa caracteritza aquest parc són les extranyes formes de les seves formacions rocoses. Cada muntanya, cada roca és peculiar. Els muntanyers han esgotat els noms per anomenar-les totes: las Torres, los Cuernos, la Aleta de tiburón, el Trono blanco, la Catedral, etc. cada horitzó et reserva una sorpresa que podries contemplar durant hores.
Al llarg del viatge hem escoltat i hem caminat molts treks anomenats “el millor trek del món”. Doncs bé, ara que del món ja n’hem vist un tros, diriem que en el cas de Torres del Paine aquesta etiqueta està totalment justificada. És difícil de dir si és el millor del món, perquè per gustos colors, però almenys sí que ha estat el millor del “nostre tros de món”. Això sí, és un parc capritxós, no es deixa veure fàcilment. La pluja, el vent, la boira i altres “meravelles” climatològiques també estan presents mentre camines, a més de muntanyes de turistes domingueros (dit amb tot el carinyo... tot hem estat i serem domingueros en algun moment :)
Us deixem amb unes quantes fotos... crême de la crême!!
 |
Dia 1. Davant la Laguna de los Patos, camí al refugi Grey, Parc Torres del Paine.         |
Collons quins paratges!!! Sembla de mentida de lo espectacular que és!
ResponEliminaUna abraçada!
Aixó és fantàstic.!! Quina sort heu tingut de poder-ho veure i "escoltar" aquests espectaculars paratges.
ResponEliminaCuideu-vos molt . Petons.
Magdalena
Impressionant!!!!!!!!!!!!
ResponEliminaMarc
Que maravilla, que pollon...vull dir quins paisatges!! Jajaja!
ResponEliminaBrutil, dimetil, propil, fenol!!
Una abraçada!
Adrià V.
Mil ptns morts d'envejaaaa!!
ResponEliminaIncredible!
Marina