“Batallitas”... històries... narracions èpiques... epopeyes! En general la paraula s’associa a un conte-història (el nivell de fabulació és variable, corre a càrrec del narrador :) que acostuma allargar-se mitja horeta més del què seria raonable... quin món i quin art tant fascinant és el de narrador de batallitas... quina frontera més fina separa la batallita insofrible on t’obriries les venes de l’avorriment, i la batallita excepcional que et capta el cinc sentits, t’obre els horitzons i et descobreix nous móns que abans no existien.
Les batallitas han estat una part importantíssima del nostre viatge, sobretot a mesura que el nostre anglès ha anat millorant. Compartir alberg, camping, bus o tren amb d’altres viatgers, dóna peu a intercanviar mil anècdotes de viatge que t’entretenen la sobretaula o t’ajuden a fer un viatge en bus més curt. La majoria d’aquestes històries tenen una vida fugaç en el nostre cervell, n’escoltes tantes que amb els dies els protagonistes s’obliden i les histories es dilueixen, però de tant en tant te’n expliquen alguna tant memorable que et queda gravada de per vida. Ara intentarem explicar-vos-en una d’aquestes.
La nit no prometia massa. Haviem arribat a Puerto Natales, Patagònia sud, després de 6 hores en bus i ja se’ns havia fet fosc. No teniem cap reserva feta, així que tocava rastrejar el poble en busca d’un llit. El més probable en aquests casos és anar a parar a un cuchitril infumable i acabar dient: “per una nit no passa res, demà buscarem un lloc millor”. Quina va ser la nostra sorpresa quan un japonès que viatjava amb nosaltres al bus ens va preguntar si buscàvem allotjament, i quan li vam dir que sí, ens va començar a recitar tots els albergs del poble, dels quals se sabia la ubicació i les característiques. Ens va comentar que havia vingut al poble 5 anys enrera i que recordava com eren i on estaven tots els allotjaments... era com unes paginas amarillas amb potes.
Vam dirigir-nos tots tres cap a un dels albergs, nosaltres amb les nostres motxilles i ell arrastrant pel terra un sac inmens i fet pols, que li donava un aspecte a mig camí entre un veterà de guerra i un vagabund. Quan vam arribar a l’alberg, el japonès s’hi va parar davant uns instants i va comentar “lo han reformado...”, i després vam entrar cap dins. A la fulla d’inscripció, on entre d’altres dades et pregunten la professió, la Núria i jo vam escriure “farmacèutica i enginyer”... el japonès va esciure “turista”.
Només posar-hi un peu ja vam veure que haviem anat a parar al lloc indicat. La cuina estava a petar. Abans de començar a cuinar la Núria ja estava analitzant els problemes de l’Argentina amb un economista porteño, i jo escoltava atentament com un ex-professor de literatura xilè intentava convèncer a un grup d’israelís de què Abraham era palestí... un quadre magnífic. On més es pot veure un home de 60 anys jubilat, culte i educat, que està recorrent el sud de Xile amb una guitarra, debatent aferrissadament amb un grup de “vintanyers” israelis assilvestrats que acaben de sortir d’un servei militar de 3 anys i que no tenen ni puta idea de res excepte de com disparar un bazooka?
Però aquest no era el plat fort, el millor encara havia d’arribar. Recolzat a la taula de la cuina i havia un paio inmens, rocós, que coixejava d’un peu. Al sentir-nos xerrar entre nosaltres va deixar anar un “catalans?” i vam posar-nos a parlar. Ens va explicar que havia vingut a Puerto Natales amb tres escaladors més, amb l’objectiu de fer el cim d’una de les tres Torres del Paine, la més alta. Aquesta disciplina de l’escalada en roca es diu “Big Wall” (Gran paret), i es tracta d’escalar parets de roca verticals de més de 1500 metres de desnivell, suposo que us aneu fent a la idea de la dimensió del repte... a nosaltres la mandíbula ens tocava el terra. Doncs bé, l’home ens explicava que és molt habitual escalar aquestes grans parets en dies, setmanes, inclús mesos si cal, si les condicions meteorològiques no són favorables per seguir ascendint. I què fas quan et trobes a meitat de paret vertical i comença a nevar? On t’amagues? Doncs claves una hamaca a la paret i a clapar penjat a 1000 metres d’alçada... si el temps no millora pots estar 5, 15 o 20 dies a l’hamaca esperant que s’obri una escletxa de sol per recollir-ho tot i intentar fer el cim. Fins al moment al·lucinàvem pel repte físic que suposava l’ascensió... però i el repte psicològic?? Vint dies penjat en una hamaca a 1000 metres d’alçada!! A més l’hamaca és doble i l’has de compartir amb un altre escalador... “t’has de portar molt bé amb els companys...” collons si t’has de portar bé!! I nosaltres que pensàvem que un any viatjant era una prova de convivència...
Bé amb tot això encara no hem arribat al desenllaç de la “batallita”: perquè coixejava l’home? La història no té desperdici: ens va explicar que a mitja ascensió es va trencar un peu, i que després d’esperar dos dies penjat a l’hamaca a va decidir que el millor era anar cap a baix... “esperàvem a veure si el cel s’obria i els companys em podien estirar fins al cim...”
Doncs bé al final el cel no es va obrir i van decidir fer volta enrera. No ens va donar detalls de com es baixen 1000 metres de paret vertical amb un peu trencat, però sí que va explicar alguna cosa del trajecte que anava des de la base de les torres fins al refugi. En aquest tram comença el glaciar, parets de gel blau que rellisquen, s’esquerden i es trenquen, “he hagut de baixar de cul pel gel dues hores, a les pendents em tirava lliscant i m’anava frenant clavant el piolet... m’ha quedat el cul glaçat...” gràcies a l’excursió que vam fer la setmana anterior sobre un glaciar vam poder fer-nos la idea del què representava tot això... baixar de cul per un glaciar? caminar-hi amb els crampons ja va ser prou difícil... “però la part del glaciar no ha sigut tant dura perquè quan se’t gela el peu et deixa de fer mal...el pitjor ha estat creuar la morena a quatre grapes...”. Fot-li! La morena és una zona de pedres escarpades, semblant a una tartera, que arrenca i arrastra el glaciar quan avança. “M’he estat clavant les pedres durant dues hores més”.
Aquests testimonis fan que et preguntis: on està el límit de l’ésser humà? És increíble comprovar fins on som capaços d’arribar si ens trobem en una situació extrema... teniem l’home allà davant, bastant tranquilot, explicant-nos que l’endemà anaven cap a Punta Arenas perquè allà hi havia un hospital prou bo per operar-li el peu... cinc dies després de trencar-se’l!
Estavem tant al·lucinats amb la història que no li vam preguntar, o no vam aconseguir retenir el nom del superhome, aixì que ens hem pres la llibertat de rebatejar-lo amb el nom d’un dels nostres herois d’infància, un clàssic dels dibuixos animats dels 80’s... lo puto Heman!!
Des d’aquí Mr Heman, desitjar-te tota la sort del món amb la operació, la recuperació... i el més important, la futura revenja amb la paret de les Torres del Paine, l’any vinent.
Imprimir l'article
Les batallitas han estat una part importantíssima del nostre viatge, sobretot a mesura que el nostre anglès ha anat millorant. Compartir alberg, camping, bus o tren amb d’altres viatgers, dóna peu a intercanviar mil anècdotes de viatge que t’entretenen la sobretaula o t’ajuden a fer un viatge en bus més curt. La majoria d’aquestes històries tenen una vida fugaç en el nostre cervell, n’escoltes tantes que amb els dies els protagonistes s’obliden i les histories es dilueixen, però de tant en tant te’n expliquen alguna tant memorable que et queda gravada de per vida. Ara intentarem explicar-vos-en una d’aquestes.
La nit no prometia massa. Haviem arribat a Puerto Natales, Patagònia sud, després de 6 hores en bus i ja se’ns havia fet fosc. No teniem cap reserva feta, així que tocava rastrejar el poble en busca d’un llit. El més probable en aquests casos és anar a parar a un cuchitril infumable i acabar dient: “per una nit no passa res, demà buscarem un lloc millor”. Quina va ser la nostra sorpresa quan un japonès que viatjava amb nosaltres al bus ens va preguntar si buscàvem allotjament, i quan li vam dir que sí, ens va començar a recitar tots els albergs del poble, dels quals se sabia la ubicació i les característiques. Ens va comentar que havia vingut al poble 5 anys enrera i que recordava com eren i on estaven tots els allotjaments... era com unes paginas amarillas amb potes.
Vam dirigir-nos tots tres cap a un dels albergs, nosaltres amb les nostres motxilles i ell arrastrant pel terra un sac inmens i fet pols, que li donava un aspecte a mig camí entre un veterà de guerra i un vagabund. Quan vam arribar a l’alberg, el japonès s’hi va parar davant uns instants i va comentar “lo han reformado...”, i després vam entrar cap dins. A la fulla d’inscripció, on entre d’altres dades et pregunten la professió, la Núria i jo vam escriure “farmacèutica i enginyer”... el japonès va esciure “turista”.
Només posar-hi un peu ja vam veure que haviem anat a parar al lloc indicat. La cuina estava a petar. Abans de començar a cuinar la Núria ja estava analitzant els problemes de l’Argentina amb un economista porteño, i jo escoltava atentament com un ex-professor de literatura xilè intentava convèncer a un grup d’israelís de què Abraham era palestí... un quadre magnífic. On més es pot veure un home de 60 anys jubilat, culte i educat, que està recorrent el sud de Xile amb una guitarra, debatent aferrissadament amb un grup de “vintanyers” israelis assilvestrats que acaben de sortir d’un servei militar de 3 anys i que no tenen ni puta idea de res excepte de com disparar un bazooka?
Però aquest no era el plat fort, el millor encara havia d’arribar. Recolzat a la taula de la cuina i havia un paio inmens, rocós, que coixejava d’un peu. Al sentir-nos xerrar entre nosaltres va deixar anar un “catalans?” i vam posar-nos a parlar. Ens va explicar que havia vingut a Puerto Natales amb tres escaladors més, amb l’objectiu de fer el cim d’una de les tres Torres del Paine, la més alta. Aquesta disciplina de l’escalada en roca es diu “Big Wall” (Gran paret), i es tracta d’escalar parets de roca verticals de més de 1500 metres de desnivell, suposo que us aneu fent a la idea de la dimensió del repte... a nosaltres la mandíbula ens tocava el terra. Doncs bé, l’home ens explicava que és molt habitual escalar aquestes grans parets en dies, setmanes, inclús mesos si cal, si les condicions meteorològiques no són favorables per seguir ascendint. I què fas quan et trobes a meitat de paret vertical i comença a nevar? On t’amagues? Doncs claves una hamaca a la paret i a clapar penjat a 1000 metres d’alçada... si el temps no millora pots estar 5, 15 o 20 dies a l’hamaca esperant que s’obri una escletxa de sol per recollir-ho tot i intentar fer el cim. Fins al moment al·lucinàvem pel repte físic que suposava l’ascensió... però i el repte psicològic?? Vint dies penjat en una hamaca a 1000 metres d’alçada!! A més l’hamaca és doble i l’has de compartir amb un altre escalador... “t’has de portar molt bé amb els companys...” collons si t’has de portar bé!! I nosaltres que pensàvem que un any viatjant era una prova de convivència...
 |
| Els "Cuernos", exemple d'una petita "Big Wall", aquesta és per principiants... :) |
Bé amb tot això encara no hem arribat al desenllaç de la “batallita”: perquè coixejava l’home? La història no té desperdici: ens va explicar que a mitja ascensió es va trencar un peu, i que després d’esperar dos dies penjat a l’hamaca a va decidir que el millor era anar cap a baix... “esperàvem a veure si el cel s’obria i els companys em podien estirar fins al cim...”
Doncs bé al final el cel no es va obrir i van decidir fer volta enrera. No ens va donar detalls de com es baixen 1000 metres de paret vertical amb un peu trencat, però sí que va explicar alguna cosa del trajecte que anava des de la base de les torres fins al refugi. En aquest tram comença el glaciar, parets de gel blau que rellisquen, s’esquerden i es trenquen, “he hagut de baixar de cul pel gel dues hores, a les pendents em tirava lliscant i m’anava frenant clavant el piolet... m’ha quedat el cul glaçat...” gràcies a l’excursió que vam fer la setmana anterior sobre un glaciar vam poder fer-nos la idea del què representava tot això... baixar de cul per un glaciar? caminar-hi amb els crampons ja va ser prou difícil... “però la part del glaciar no ha sigut tant dura perquè quan se’t gela el peu et deixa de fer mal...el pitjor ha estat creuar la morena a quatre grapes...”. Fot-li! La morena és una zona de pedres escarpades, semblant a una tartera, que arrenca i arrastra el glaciar quan avança. “M’he estat clavant les pedres durant dues hores més”.
Aquests testimonis fan que et preguntis: on està el límit de l’ésser humà? És increíble comprovar fins on som capaços d’arribar si ens trobem en una situació extrema... teniem l’home allà davant, bastant tranquilot, explicant-nos que l’endemà anaven cap a Punta Arenas perquè allà hi havia un hospital prou bo per operar-li el peu... cinc dies després de trencar-se’l!
Estavem tant al·lucinats amb la història que no li vam preguntar, o no vam aconseguir retenir el nom del superhome, aixì que ens hem pres la llibertat de rebatejar-lo amb el nom d’un dels nostres herois d’infància, un clàssic dels dibuixos animats dels 80’s... lo puto Heman!!
Des d’aquí Mr Heman, desitjar-te tota la sort del món amb la operació, la recuperació... i el més important, la futura revenja amb la paret de les Torres del Paine, l’any vinent.
Tot el vostre viatge és una gran epopeya, una gran batallita.!!!
ResponEliminaPetons
Magdalena
Volem pel·lícula ja!!!
ResponEliminaUna abraçada.
Vaya tela!!!! I jo que em sembla que faig el gran què sortint a corre la carretera de les aigües a les fosques i al mal al peu...jajaja! Quin piltrafilla estic fet! Si em sentis el Mr Heman se'n riuria de mi!!!!!!
ResponEliminaMolts petons!!!
Marc