Entrant en contacte amb els namibians

Alla estavem, davant la colossal matrona de la tribu, que valorava si el menjar que haviem portat era suficient com per deixar-nos tafanejar una mica pel poblat. Al seu voltant les noies mes joves pululaven mig en pilotes, amb un nen a cada teta, mentre sacsejaven mecanicament un recipient ple de llet fet de carbassa. Totes elles seguien estrictament els patrons estetics dels himba: pulseres metaliques als turmells, pells de vaca i cabra al voltant de la cintura, diversos collarets penjant del coll i els canells i tot, absolutament tot el cos (inclosos els cabells) embadurnat d'una especie de fang vermellos que els protegeix del sol i els dona l'aspecte exotic i salvatge que els caracteritza. En el poblat no hi havia massa res: quatre cabanes molt basiques, unes quantes vaques que deambulaven per la part del darrera, unes petites construccions per posar-hi el menjar (les neveres dels himba) i un arbre que feia una ombra prou grossa perque totes les dones i nens del poblat s'hi asseguessin a sota. Res d'aigua ni electricitat. Res de cultius, res de letrines.   

La matrona de la tribu processant el iogur.

Una vegada la matrona va donar el seu consentiment, les expressions dels himba es van relaxar i vam poder compartir una bona estona amb els nens i les dones del poblat. Es tant desconcertant descobrir que a menys de 500 km de la capital, on la gent vesteix Nike, canta l'ultim hit de la Lady Gaga i somia en ser model de pasarela, pots trobar poblats de tribus atrapades en el passat mes remot... com s'explica que al costat de ciutats tant occidentalitzades com la capital de Namibia puguis trobar poblats nomades que viuen en comunitat, que prescindeixen de qualsevol tipus de tecnologia i es traslladen durant la epoca de pluges buscant les millors pastures pels ramats de vaques i ovelles?

La classica indumentaria de les dones himba.

Tres nens himba jugant amb una roda. Porten el mateix pentinat perque son fills del mateix pare.

L'estona amb els himba va ser molt interessant, ens van mostrar algunes de les facetes mes representatives de la seva cultura i forma de viure. Que menjaven, com vivien, el perque de la seva estetica, com s'organitzaven i fins i tot com ballaven... i va ser en aquest punt on vam decidir que aprofitariem el moment per transformar aquesta "transferencia" cultural en un intercanvi. En Brad va anar a buscar la guitarra, i la Nuria i jo vam colaborar fent els coros i la coreografia d'un dels classics del soul dels 60's... Stand by me. Creiem que els himba van quedar tan sorpresos amb la nostra actuacio com nosaltres amb les seves rastes.... :)

La Nuria i el Brad actuant pels himba!

 
Evidentment pero, la societat namibia no es divideix unicament en persones plenament entregades a la cultura occidental i pobles perduts que la ignoren... hi ha termes intermitjos. Els Herero, pero exemple, son una tribu cosina germana dels himba en quant a llengua i origen, que ha decidit conservar gran part de les seves tradicions sense renunciar a algunes de les comoditats de la vida moderna.

La tremenda Herero que regentava el colmado del poble, Sesfontein.

I per suposat tambe hi ha les persones que no han sabut o no han pogut assimilar tan be com els Herero el trasbals que suposa la irrupcio dels productes i costums occidentals... especialment l'alcohol. Als petits pobles del nord del pais l'alcoholisme s'ha convertit en un greu problema, i cada vespre el bar del poble (normalment un antro dels que tiren enrera... aqui l'alcohol compleix una funcio desinfectant...) reuneix a bona part dels homes i dones del poble, que acostumen a beure fins que cauen a terra. Nosaltres vam fer "amistat" amb alguns dels borratxos de Sesfontein, que per sorpresa nostra es van presentar sense invitacio al nostre camping. Afortunadament la guitarra del Brad va tornar a servir de catalitzador per reconduir la situacio cap a un guateque improvisat a l'estil namibi... no va ser una experiencia tant especial com la dels himba, pero almenys vam passar una estona divertida :)

Els borratxos del poble ballant al nostre camping, Sesfontein.

Per cert, per acabar!! Un missatge pels integrants de l'Atletico Puigcalvo, el club de mis amores!! Estic seguint un programa d'entrenament molt serios amb els namibis per posar-me en forma. Quan tornem a Barcelona no em reconeixereu...el camp de futbol se'm fara petit... aneu-vos preparant!! Aqui us en deixo una prova... jo soc el blanquet que es veu al darrera!!!

Imprimir l'article