Africa es un continent bastant caotic i anarquic, on cadascu s'espavila com pot. No hi ha ordre ni concert, no hi ha autoritat, no hi ha normes infranquejables ni res que es pugui donar per fet... per senzill i basic que sigui. A Africa tot funciona perfectament fins que s'espatlla, i quan s'espatlla et pots agafar ben fort perque ningu se sent responsable d'arreglar-ho, si es que hi ha algu capacitat per arreglar-ho... d'altra banda aquest "modus vivendi" et permet viure situacions imprevistes, resultat de la improvitzacio, que son impensables en la majoria de paisos occidentals.
Aquesta petita introduccio serveix per explicar els nostres ultims dies a Namibia. Fos per les aigues dels campings, que sempre eren sospitosament potables... o pel xarrupet de iogur dels Himba que segons el guia no ens podia portar cap tipus de problema, la questio es que la setmana seguent a la visita al poblat ens la vam passar asseguts a la tassa del water, i amb febre. Un virus estomacal a l'africana... del tamany d'un hipopotam. Pero no ens podiem aturar perque els canadencs havien de tornar el cotxe a la capital al cap de dos dies, aixi que tocava conduir. Pel cami vam tenir algunes emocions fortes, ja que a la nostra panxa rumbera se li van afegir dos convidats especials...uns policies corruptes als qui vam haver de sobornar i una tormenta electrica com mai n'haviem vist, i en la foscor mes absoluta... va arribar un moment que esperavem que hi haguessin llamps per poder veure durant uns instants per on anava la carretera.
Al final vam arribar a Tsumeb, la ciutat on ens vam acomiadar dels canadencs. Ells havien de tornar a la capital i nosaltres ens quedavem per alla per llogar un cotxe i anar a fer un classic safari al parc Nacional d'Etosha, un dels millors del sud d'Africa. Elefants! Rinoceronts! Girafes! Lleons!!! Quina va ser la nostra decepcio quan l'Europcar de la ciutat, l'unic que llogava cotxes, ens va dir que no en tenia cap disponible, i que no sabia quan en quedaria algun lliure. Perque la noia no podia saber quan li tornaven el seguent cotxe en una oficina de lloguer de cotxes? No vam ser capacos d'entendre-ho. La questio es que ens vam quedar sense safari, i encara amb la panxa "sensible" vam decidir agafar el bus cap a Sudafrica i donar per acabada l'aventura a Namibia.
El bus nocturn era fantastic: dos pisos, lavabo, televisor, seients reclinables i aire acondicionat. Tot semblava tornar a la normalitat quan a les 3 de la matinada ens vam aturar sense cap explicacio al marge de la carretera. Vam sentir com el conductor intentava engegar el vehicle inutilment 4 o 5 vegades, fins que passats 20 minuts l'assistent va comunicar-nos el problema: "Ens hem quedat sense gasolina...", i es va comensar a petar de riure. Com que estavem enmig del no res vam haver d'esperar a que el bus que feia el cami contrari al nostre ens trobes i ens deixes prou gasolina com per arribar a la seguent gasolinera.
Aixi doncs, el bus que havia d'arribar a la 1.30 del migdia a Cape Town va acabar arribant a les 8.30 de la nit, i per deseperacio nostra quan vam arribar vam adonar-nos-en que aquella nit comencaven els carnavals de Cape Town... i a aquella hora ja no quedava ni una habitacio en els hotels del centre. Quina historia mes trista!! Quin desconsol!!
Afortunadament, aquest viatge sovint es com aquelles pelicules de Hollywood en que els productors obliguen al director a canviar el final perque la gent no surti del cine plorant. Mentre li suplicavem al guarda del hostel que ens deixes dormir alla, encara que fos al sofa o al terra, una sudafricana ens van sentir i ens va oferir d'anar a dormir a casa seva, en un dels suburbis del sud de la ciutat. No hay mal que por bien no venga!! Vam acabar passant tres dies a casa la Zarina i la seva filla Ashika, descobrint els racons menys turistics de la ciutat i tastant el plat nacional, el delicios i carnivor Braai.
WAKA WAKA EH EH!!!!
PD: No adjuntem cap foto perque el nostre aspecte durant aquests dies de febre estomacal es bastant lamentable, i els paisatges es resumeixen en una tassa de water, un plat d'arros bullit i un seient d'autobus...
Imprimir l'article
Aquesta petita introduccio serveix per explicar els nostres ultims dies a Namibia. Fos per les aigues dels campings, que sempre eren sospitosament potables... o pel xarrupet de iogur dels Himba que segons el guia no ens podia portar cap tipus de problema, la questio es que la setmana seguent a la visita al poblat ens la vam passar asseguts a la tassa del water, i amb febre. Un virus estomacal a l'africana... del tamany d'un hipopotam. Pero no ens podiem aturar perque els canadencs havien de tornar el cotxe a la capital al cap de dos dies, aixi que tocava conduir. Pel cami vam tenir algunes emocions fortes, ja que a la nostra panxa rumbera se li van afegir dos convidats especials...uns policies corruptes als qui vam haver de sobornar i una tormenta electrica com mai n'haviem vist, i en la foscor mes absoluta... va arribar un moment que esperavem que hi haguessin llamps per poder veure durant uns instants per on anava la carretera.
Al final vam arribar a Tsumeb, la ciutat on ens vam acomiadar dels canadencs. Ells havien de tornar a la capital i nosaltres ens quedavem per alla per llogar un cotxe i anar a fer un classic safari al parc Nacional d'Etosha, un dels millors del sud d'Africa. Elefants! Rinoceronts! Girafes! Lleons!!! Quina va ser la nostra decepcio quan l'Europcar de la ciutat, l'unic que llogava cotxes, ens va dir que no en tenia cap disponible, i que no sabia quan en quedaria algun lliure. Perque la noia no podia saber quan li tornaven el seguent cotxe en una oficina de lloguer de cotxes? No vam ser capacos d'entendre-ho. La questio es que ens vam quedar sense safari, i encara amb la panxa "sensible" vam decidir agafar el bus cap a Sudafrica i donar per acabada l'aventura a Namibia.
El bus nocturn era fantastic: dos pisos, lavabo, televisor, seients reclinables i aire acondicionat. Tot semblava tornar a la normalitat quan a les 3 de la matinada ens vam aturar sense cap explicacio al marge de la carretera. Vam sentir com el conductor intentava engegar el vehicle inutilment 4 o 5 vegades, fins que passats 20 minuts l'assistent va comunicar-nos el problema: "Ens hem quedat sense gasolina...", i es va comensar a petar de riure. Com que estavem enmig del no res vam haver d'esperar a que el bus que feia el cami contrari al nostre ens trobes i ens deixes prou gasolina com per arribar a la seguent gasolinera.
Aixi doncs, el bus que havia d'arribar a la 1.30 del migdia a Cape Town va acabar arribant a les 8.30 de la nit, i per deseperacio nostra quan vam arribar vam adonar-nos-en que aquella nit comencaven els carnavals de Cape Town... i a aquella hora ja no quedava ni una habitacio en els hotels del centre. Quina historia mes trista!! Quin desconsol!!
Afortunadament, aquest viatge sovint es com aquelles pelicules de Hollywood en que els productors obliguen al director a canviar el final perque la gent no surti del cine plorant. Mentre li suplicavem al guarda del hostel que ens deixes dormir alla, encara que fos al sofa o al terra, una sudafricana ens van sentir i ens va oferir d'anar a dormir a casa seva, en un dels suburbis del sud de la ciutat. No hay mal que por bien no venga!! Vam acabar passant tres dies a casa la Zarina i la seva filla Ashika, descobrint els racons menys turistics de la ciutat i tastant el plat nacional, el delicios i carnivor Braai.
WAKA WAKA EH EH!!!!
PD: No adjuntem cap foto perque el nostre aspecte durant aquests dies de febre estomacal es bastant lamentable, i els paisatges es resumeixen en una tassa de water, un plat d'arros bullit i un seient d'autobus...
Hola Núria i Sergi!! Quina passada! La Diana fa molt ja ens va dir que teníeu aquest blog i ens va passar l'adreça i no sé com avui hi he anat a parar. Són fantàstics tots aquests llocs on heu estat, me n'alegro molt. Jo us escric des de Madison, Wisconsin. Últimament estem divertits amb manifestacions i petites revoltes davant les bestieses que aquest nou govern republicà està duent a terme a l'estat... fa basarda!
ResponEliminaEspero que ja us trobeu molt millor ja i que acabeu de passar uns dies inoblidables pel continent africà.
Molts petons
Mireia B ;)
Ai, això de l'Africa ja era un xic previsible. Com dieu no hi ha ordre ni concer. Esperem estigueu una mica recuperats de la panxa, però vigileu menjars i beure. Bé una "aventi" poc satisfactòria. Ànims, cuideu-vos i si cal acabar abans ho feu, la salut és el més important.
ResponEliminaMolts petons.
Magdalena i Joan
Joan i Magdalena.